_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La democràcia i els seus fonamentalismes

Pot haver-hi situacions legals perfectament antidemocràtiques, com veiem cada dia, amb lleis que limiten la llibertat d’expressió i altres drets

Imatge de la manifestació de diumenge passat a Madrid.
Imatge de la manifestació de diumenge passat a Madrid.Daniel Gonzalez (GTRES)

Amb molta lleugeresa, es repeteixen tòpics com barreres inqüestionables per marcar les línies vermelles amb les quals cadascú pretén marcar l’espai polític. Es diu molt sovint que el que “no és legal no és democràtic”. Una lleugeresa que no resisteix ni com a eslògan. El que no és legal és il·legal. I disculpeu-me per subratllar l’evidència. Les lleis són convencions, regles del joc que en democràcia són fruit de procediments que tenen la legitimitat de tenir l’aval referendari de la ciutadania, directe o per la via representativa. Són normes que marquen el que és legal i el que és il·legal, però res més. De manera que pot haver-hi situacions legals perfectament antidemocràtiques, com veiem cada dia, amb lleis que limiten la llibertat d’expressió i altres drets, amb decisions que emparen discriminacions socials manifestes o amb procediments que avalen els abusos de poder. De la mateixa manera, és evident que no tot el que és legal és moral. I que hi ha comportaments il·legals amb un gran valor moral.

Aquest fonamentalisme de la llei xoca amb la prova més evident del seu caràcter convencional: és principi de qualsevol legalitat democràtica el fet de poder-la canviar. La llei és l’instrument, no el fonament. I una democràcia que funciona és aquella que és capaç d’adaptar les lleis als canvis de la societat. La democràcia ha estat escenari d’una lluita permanent per ampliar els drets de les persones, molts dels quals han estat i continuen estant fora de la legalitat democràtica de molts països. La democràcia millora en funció de la capacitat de fer lleis més inclusives.

La llei és l’instrument, no el fonament. I una democràcia que funciona és aquella que és capaç d’adaptar les lleis als canvis de la societat

Amb el fonamentalisme legalista apareix també el fonamentalisme democràtic de base patriòtica, que uns utilitzen per convertir la llei en un mur i uns altres per negar-la. S’ha arribat a dir que “la Constitució és sagrada” (Casado) o que “nosaltres posem la voluntat del poble per davant de la llei” (Torra). La democràcia defuig dels fonaments absoluts. Com deia el filòsof francès Claude Lefort: “El que és propi de la democràcia és que no té veritat, i que és capaç de moure’s en les veritats provisionals”. I tot plegat requereix maduresa ciutadana i autoestima dels actors polítics. Per això la democràcia és una flor de delicat cultiu.

Si la sobirania popular és el fet referencial de la democràcia, sobirania vol dir última paraula. I aquest dret es regateja massa a la ciutadania. Es va optar per les democràcies representatives i aquestes signifiquen dues coses: que la sobirania es canalitza a través de representants i que aquests defineixen un marc legal, és a dir, les regles del joc. La qualitat de la democràcia es mesura per la capacitat d’ampliar al màxim l’espai del que és possible sense trencar la convivència. El marc natural de la democràcia ha estat històricament l’Estat nació. I la configuració del poble sobirà s’ha confós sovint amb la nació, com a manera de col·locar els ciutadans sota l’ombra d’un subjecte transcendental al qual ens devem en termes gairebé religiosos. Quan la nació s’imposa com a horitzó absolut i límit insuperable, la democràcia perd la seva peculiar fragilitat i entra en el terreny de les lleialtats infrangibles que només porten als xocs de trens.

Quan la nació s’imposa com a horitzó absolut i límit insuperable, la democràcia perd la seva peculiar fragilitat i entra en el terreny de les lleialtats infrangibles que només porten als xocs de trens

El segrest de les democràcies liberals per les elits econòmiques i corporatives ens ha posat davant d’una crisi de representació. La ciutadania se sent ignorada: ni se la reconeix, ni se l’escolta, ni se la vincula a la presa de decisions. D’aquí ve la crisi de governança de les democràcies liberals, que ha tornat a posar en escena nocions emfàtiques, com la de nació i poble, utilitzades com a argument fonamental per revocar unes legalitats democràtiques molt oxidades. Quan la visió fonamentalista de la llei es combina amb el fonamentalisme patriòtic s’entra en la foscor. La memòria és curta: el record dels anys trenta, que va operar a Europa com a superego civilitzador durant un parell de generacions, queda lluny. I les banderes tornen a desplegar-se amb una alarmant irritació. Com pensar una renovació democràtica que recuperi plenament la ciutadania i que superi les barreres emocionals de l’Estat nació? És cert que la democràcia s’ha desenvolupat en un espai definit per l’Estat nació i el capitalisme industrial. Cal concloure que fora d’això no hi ha lloc per a la democràcia? Si fos així caldria inventar un enginy eficaç per lluitar per la raó de ser de la democràcia: la lluita contra l’abús de poder. Sense fonamentalisme jurídic ni patriòtic. Amb llibertat.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_