Selecciona Edició
Connecta’t
CONCERT CRÍTICA i

Echo & The Bunnymen: es mantenen les formes, es dilueix l’esperit

La banda anglesa va recrear sense entusiasme la foscor dels vuitanta

El concert d'Echo & The Bunnymen a Razzmatazz.
El concert d'Echo & The Bunnymen a Razzmatazz.

Manté la veu, no ha cedit davant de la pressió de l’alopècia i la seva figura no imita les àmfores romanes. Se sol ser així de cruel i superficial quan es jutja la presència d’un mite de l’ahir, d’un artista que ho va ser tot en la seva joventut i que, tot i que el pas del temps no l’ha arraconat en un meandre de la memòria, tampoc l’ha situat com a sediment crucial del gran delta de la desembocadura. Acostumem a ser així de cruels i beneits, potser perquè en jutjar aquests artistes mirem una mica de reüll el que el temps ha fet amb nosaltres mateixos, una comparació oculta que subjau en aquesta mirada purament antropomètrica. Ian McCulloch, gairebé 60 anys, no porta els cabells cardats però els manté, no s’ha tret les ulleres de sol des de finals dels setanta i conserva una veu que, sàviament dosificada, li permet evocar el fosc dramatisme que el va consolidar com a cap visible d’Echo & The Bunnymen als vuitanta. Fins i tot manté aquests llavis carnosos plens de sensualitat. Va omplir Razzmatazz i molts es van mirar a si mateixos a través d’ell.

El concert va ser correcte, tot sigui dit d’entrada. Bon so, banda competent, espectacle endreçat sense grans pretensions, versions d’intocables, com Doors o Reed, per conferir una personalitat clàssica, cançoner ja veterà, supervivent de mil concerts i 700 festivals i, immersos en el pas del temps, veu suficient. Va fer la sensació que la reservava durant el concert per cantar gairebé a cappella una estrofa de The Killing Moon, cosa que va fer amb bona nota. Encara que en això del rock la veu és i no és important, ja que acaba comptant més la determinació, la intensitat emocional i la convicció amb què es projecta. I en això Ian McCulloch va mostrar el cert to funcionarial de qui canta perquè ho ha de fer, no perquè en tingui ganes o es cregui el que canta. Un cert aire de fosca desídia que de jove tenia un sentit i un encaix –filla de la fúria, el malestar, la desesperança i el pessimisme–, però que ara ja no acaba de colar. Sense tensió tot cau.

I si parlem de la posada en escena, l’Ian té la sort que de jove es movia menys que un pal major en una nit de mar serè. No és el model Iggy Pop, que l’obliga a treure el fetge per la boca si no vol mostrar signes de flaquesa, menys encara el de Jagger, l’avi hiperactiu, així que l’Ian es va aferrar al peu del micro i no es va moure d’allà. I com que ara ja ni ha de fumar, s’hi podia agafar amb tots els dits. Així, impàvid, va anar transitant sense aparent entusiasme pel breu concert en què els clàssics van arribar al final, saludats per un públic que tampoc es va estremir, potser embolcallat en una letargia emocional en què l’angoixa postpunk, fosca i adolorida, aguda i desesperançada, ja només és una qüestió simplement estètica que no commou, sinó que només es contempla potser amb enyorança. Només al final, una esplèndida i nerviosa versió de Do it clean va rescatar la urgència emocional d’una banda a la qual li resta l’estètica dominada pel color negre. Qui s’ho va voler passar bé va gaudir del concert. Qui va pensar més del compte potser es va fer mal.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >