Selecciona Edició
Connecta’t

El monòleg de “l’home bo”

Junqueras va rebutjar respondre al fiscal i va convertir la seva declaració en un al·legat polític. Forn va plantar cara a les acusacions amb una defensa més tècnica

L'exvicepresident Oriol Junqueras, durant el judici. EFE

És més difícil defensar-se davant d'un jutge que fer-ho davant de la història. Oriol Junqueras  es va presentar dijous davant del Tribunal Suprem amb l'únic salconduit de "l'home bo", pacifista, estudiós, temorós de Déu, incapaç d'exercir qualsevol tipus de violència, un independentista català que, malgrat tot, va llançar un missatge d'amor a Espanya aprofitant que era 14 de febrer.

Encara que el seu advocat havia batallat dies abans perquè el tribunal li concedís més temps per preparar la defensa, l'exvicepresident de la Generalitat no va necessitar ni un paper, perquè el que va venir a dir ja ho havia dit un milió de vegades —“Votar no és un delicte. Sempre he rebutjat la violència. Em considero un pres polític”— i perquè, en no tenir cap fe en la justícia espanyola, va convertir la seva defensa en un monòleg, el de l'home decent destinat a passar a la història com un heroi o un sant. Va estar tan a prop de la levitació que quan el jutge Manuel Marchena va tallar la seva intervenció per donar pas a un recés, Junqueras va exclamar:

—Llàstima, ara que anàvem llançats.

Després de la seva intervenció d'hora i mitja, va arribar el torn de Joaquim Forn. L'exconseller d'Interior de la Generalitat durant el referèndum il·legal de l'1 d'octubre de 2017 va adoptar una tècnica de defensa radicalment diferent. A costa del que en el seu moment digui la història, Forn va optar per intentar provar la seva innocència. Per això va fer el que es fa quan un és a la presó acusat de delictes pels quals la Fiscalia demana fins a 16 anys de presó. Això és, agenciar-se un bon advocat i no un company de partit més radical que un mateix, estudiar-se fins a l'últim paper del sumari i, al contrari del que va fer Junqueras, acceptar les preguntes del fiscal i l'advocada de l'Estat. És curiós, perquè durant el seu monòleg, Junqueras va dir diverses vegades a manera de jaculatòria que, quan l'independentisme intentava dialogar amb l'Estat espanyol, era impossible perquè “la cadira de davant sempre era buida”. Aquest dijous estava plena, però Junqueras va defugir el diàleg.

Forn, no. Forn es va prodigar en un dur interrogatori amb el fiscal Fidel Cadena, que va intentar una vegada i una altra que l'exconseller d'Interior caigués en contradiccions, però el polític independentista es va defensar bé, amb respostes curtes, precises, fermes. Davant de les preguntes del fiscal, es va entestar a deixar clar que sempre va diferenciar el suport polític al referèndum de la seva tasca com a conseller d'Interior: “Vaig deixar en tot moment que els Mossos fessin la seva feina. No es va prendre des del meu departament cap mesura per fer el referèndum. Més de 7.000 mossos van ser al carrer per complir amb les ordres de la Fiscalia. Vam tancar 396 col·legis electorals, mentre que la Guàrdia Civil i la Policia només en van poder tancar 106…”.

Fidel Cadena va continuar preguntant. És un fiscal que no aixeca la veu ni té cap temptació teatral, però que no deixa ni un segon entre el final de la resposta de l'acusat i la següent pregunta. Forn li va seguir el joc. Va ser un estira-i-arronsa apassionant. En la simple declaració de Forn hi ha el reconeixement del tribunal, però això no és obstacle perquè es defensi amb ungles i dents. Quan el fiscal va fer referència a la secretària judicial que “va haver de fugir pels terrats”, l'exconseller va intentar treure ferro a l'assumpte: “Vostès, els fiscals, construeixen uns relats una mica pel·liculers”.

Al saló de plens continuava imperant un silenci absolut, però a la sala de premsa annexa, més de 60 periodistes seguien la sessió per les pantalles de televisió i teclejaven als ordinadors portàtils les frases més rellevants. Quan Junqueras o Forn diuen alguna cosa digna d'esment, molts teclats a l'uníson disparen titulars cap a la xarxa, que els engoleix i en demana d'altres de forma insaciable. Però un judici té un tempo diferent. De vegades és pura artesania. Aquest mateix dijous es va destinar una bona estona a analitzar la perífrasi imposada de l'imperatiu en una traducció. Massa per als temps que corren. Així que l'expectació dels primers dies va decaient. Encara al matí els passadissos són plens, fins i tot de catedràtics de Dret Constitucional jubilats que, per mor de l'art o potser no, s'ofereixen a analitzar, sempre a favor de l'independentisme, una determinada bretxa legal. A la tarda ja és diferent. La meitat de les cadires són buides, i els tan citats observadors nacionals i internacionals, que tanta guerra van donar per ser al judici, no han aparegut.

Quan acaba la seva declaració, Junqueras s'aixeca. Abans d'abandonar el seu lloc, deixa la cadira ben col·locada. L'home bo és també un home educat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ