Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Misteris de l’organisme

En memòria del cineasta serbi Dušan Makavejev, audaç artista de l’explosió visual dels seixanta i de la cartellera a Perpinyà durant el final del franquisme

Preparació d'una escena entre l'actriu Milena Dravić i el director Dušan Makavejev.
Preparació d'una escena entre l'actriu Milena Dravić i el director Dušan Makavejev.

Ens han deixat dos grans cineastes, tots dos nascuts a Europa. Un és el nord-americà d’origen lituà Jonas Mekas (1922-2019), segurament el més formidable home de la càmera contemporani, amb qui està tant en deute el cinema humanista sovint anomenat experimental. La seva mort ha tingut poca transcendència en els nostres mitjans, però encara n’ha tingut menys la de Dušan Makavejev, deu anys més jove (1932-2019), nascut a Belgrad, un dels grans representants del que es va anomenar cinema d’art i assaig. Han mort amb dos dies de diferència, el 23 de gener Mekas i el 25 Makavejev. Vaig saber qui era el primer de gran; Makavejev, en canvi, vaig saber qui era de jove, quan anàvem en peregrinació a Perpinyà per veure cinema. El seu film W.R. Els misteris de l’organisme, del 1971, a partir del llibre del mateix títol del psicoanalista de l’orgó, nascut a la vella Ucraïna, Wilhelm Reich (aquest sí que està oblidat, pobre home), era de visió obligada.

No en recordo bé l'efecte, espero tornar-lo a veure com a homenatge a Makavejev i a la meva dolça joventut. És probable que no entenguéssim res, només ens amaràvem de les seves fulgurants imatges. El seu agut humor se’ns escapava. Crescuts en el franquisme, com hauríem pogut captar una crítica tan aguda al capitalisme i al socialisme? I els que podien fer-ho, els grans, si van deixar anar algun comentari a Fotogramas, tampoc ho recordo. Filmat als Estats Units i a Iugoslàvia, es burlava tant del capitalisme mercantilista com del socialisme real. Fins llavors, Makavejev no era més que un talent prometedor que conduïa una tenaç guerrilla contra la censura titista, recorda Thomas Sotinel al seu obituari a Le Monde. Però els Misteris, molt aplaudits per la crítica i el públic del Festival de Canes d’aquell any, l’havien catapultat.

No li va servir de gaire. Ni per engegar una carrera internacional, ni per fer les seves pel·lis ni per distribuir les poques que va aconseguir realitzar, una dotzena curta. Hollywood li va tancar les portes. A Belgrad estava fitxat. El seu primer curt, després de graduar-se en Psicologia, No s’ha de creure en els monuments (1958), sobre els esforços d’una noia per despertar la sensualitat d’una estàtua, no havia agradat gens a la censura. I això que som a la Iugoslàvia de Tito i la seva màniga ampla en comparació d’altres països comunistes. Però el riure, com sabria el 1967 Milan Kundera a Praga, no era acceptable.

La llibertat formal va ser la seva bandera. Crec recordar que també van passar a la Filmo L’home no és un ocell (1965), on combina una història sensual amb fons documentals. Si van passar Una història del cor. La tragèdia d’un empleat de les PTT (1967), me la vaig perdre: la història d’una rossa explosiva, l’actriu Eva Ras, i el seu amor amb un desratitzador musulmà barrejats amb extractes de conferències de sexologia. El 1968 presenta Innocència sense protecció, escenes del primer film rodat en serbi, el 1942, combinades amb els noticiaris paral·lels de l’ocupació nazi de Belgrad. I així va arribar al film sobre Reich. Cedeixo la paraula a Sotinel, que ho recorda bé: “El film comença –gairebé– com un documental sobre la trajectòria de Wilhelm Reich, alumne de Freud a Viena, militant comunista a Berlín, proselitista de l’amor lliure, defensor als Estats Units, on s’havia exiliat, de la teoria de l’energia orgàsmica. Reich va fugir de l’estalinisme sense lloc per a la seva versió hedonista del socialisme i va ser empresonat per la justícia americana que va cremar els seus llibres. És comprensible que Makavejev s’hagi reconegut en aquesta figura que serveix de fil conductor a un muntatge brutal i intel·ligent de seqüències de teatre de carrer, noticiaris soviètics i xinesos i una ficció en la qual una actriu [Milena Dravić] defensa, davant del proletariat iugoslau, les tesis de Reich.”

El Festival de Canes va haver d’organitzar fins a set sessions per satisfer la demanda i, de Le Monde al New York Times, la crítica va ser superlativa. La URSS va protestar oficialment i Makavejev va preferir exiliar-se. Va continuar enfurismant amb Sweet Movie (1974): a l’actriu protagonista, Carole Laure, i a la crítica, a la qual se li va ennuegar la juxtaposició de seqüències eròtiques amb imatges de l’exhumació pels nazis dels oficials polonesos assassinats pels soviètics a Katyn. El seu últim film, disponible a YouTube, és el migmetratge Un forat a l’ànima (1994), autobiogràfic: va arribar a l’ús de raó el mateix any en què Europa queia en el marasme hitlerià.

Gràcies per tot, per tant, Dušan Makavejev.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ