Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES OPINIÓ i

El Barça fa mal d’ulls

Els blaugrana necessiten recuperar la rutina del dia a dia, expressada a la Lliga, per mantenir les seves aspiracions a Europa

Messi és sempre protagonista al Barça.
Messi és sempre protagonista al Barça.

Aquesta Lliga semblava feta a mida de l’Atlètic. No és que desconfiés del Barça ni que no tingués en compte el Madrid. El que passa és que els blaugrana estan capficats amb la Champions des de l’estiu i els madridistes van perdre molt de temps a fer l’equip després de la sortida de Cristiano Ronaldo i el canvi de Lopetegui per Solari a la banqueta del Bernabéu. I en contra de tots dos, a més a més, jugava des de bon començament la ressaca del Mundial. Als dubtes dels dos grans del campionat responia l’Atlètic amb certeses: només cal recordar que Griezmann va decidir quedar-se al Wanda després de rebutjar una oferta milionària del Camp Nou i que la plantilla de Simeone no ha parat de reforçar-se, fins i tot al mercat d’hivern incorporant Morata, després de contractar futbolistes com Lemar, Rodri o Kalinic. Arribats al febrer, la classificació diu en canvi que el Barça i el Madrid van per davant de l’Atlètic.

La majoria de números insisteixen en qualsevol cas que el campionat estava dissenyat per a l’equip de Simeone: es fan menys gols, se sumen menys punts, també hi ha menys futbol i, fins i tot, ja sigui per lesió o cansament, hi ha hagut una mica menys de Messi, tot i que l’argentí continua essent l’únic valor regular i fiable, capaç de marcar sempre les diferències, el número 1 del món que porta el 10. I si el Barça és encara avui el favorit al títol no és només per l’avantatge de sis punts sobre el Madrid, sinó perquè té Messi, que per onzena temporada consecutiva ja ha fet més de 20 gols. La seva figura ha tornat a créixer després que s’hagi encongit el joc d’equip, brillant a l’octubre sense l’argentí i apagat ara fins i tot amb el davanter de Rosario. Tres empats consecutius, 18 punts perduts en 23 jornades, i el Madrid ha passat d’estar a –10 a –6. L’equip fa cara de cansat i l’entrenador també, a l’espera de veure què passa dissabte contra el Valladolid.

Vist des del punt de vista d’un soci culer resultadista, no hi ha res a dir: el Barça va primer a la Lliga, és favorit als vuitens de final de la Champions contra el Lió i, després del 1-1 de l’anada, jugarà la tornada de les semifinals de la Copa del Rei en un estadi que se li dona molt bé com és el Bernabéu. Ara bé: si ens el mirem com un aficionat crític o un espectador, el seu futbol fa mal d’ulls i costa veure un partit sencer sense ser un millennial, només cal repassar partits com el de Montilivi o San Mamés. La diferència és que fins ara gestionava i administrava el joc i guanyava, i ara en canvi només empata: Madrid, València i Athletic. Les mancances es van dissimular contra madridistes i valencianistes perquè hi va haver un punt d’èpica i es van igualar marcadors contraris amb l’empenta del Camp Nou. A San Mamés, en canvi, el Barça va fer figa: ni un gol, només un xut a porteria i un punt per obra i gràcia del porter Ter Stegen.

Segurament l’entrenador no la va encertar amb l’alineació –és discutible la titularitat d’Arturo Vidal i que com a lateral esquerre jugués el dretà Semedo–, es van fer palesos errors en la composició de la plantilla –no hi ha substitut natural per a Jordi Alba ni per a Arthur– i hi ha jugadors a qui el camp se’ls fa massa llarg quan l’equip no està junt (Busquets) i d’altres que porten massa tralla o si es vol poc repòs (Rakitic i Luis Suárez). Moltes deficiències que afavoreixen la intervenció de Valverde. Al voltant de l’entrenador hi ha moltes opinions, alguna contrària a la seva continuïtat al Camp Nou. La majoria coincideix que és un bon gestor de grup i els futbolistes volen que segueixi, cosa que no sé si és bona o dolenta, sobretot per al mateix Txingurri. I és que quan el Barça guanya es diu que és perquè els jugadors són molt bons i quan perd es pregunta a l’entrenador, tal com va passar, sense anar més lluny, l’any passat a Roma.

Valverde ha estat fins ara molt respectuós –segurament massa– amb la jerarquia d’un vestidor en què els papers estan molt definits des de la final de Berlín 2015. No li ha anat pas malament si s’exceptua la passada Champions. A partir de l’ofici, ha seleccionat els seus esforços i ha funcionat fins que ha arribat el febrer i la Copa d’Europa està a punt de tornar, i això vol dir que ha d’espavilar de seguida si vol aspirar als diferents trofeus. Per tant, el tècnic s’ha d’arremangar i sacsejar el vestidor, i als jugadors els convé fer un pas endavant si volen que Valverde renovi. I la millor manera que el corrent no s’emporti els uns i els altres per deixadesa és tornar a la rutina diària, a la Lliga, i més ara que el Madrid té un equip aparentment millor per a la competició domèstica que per a Europa. Lucas Vázquez, Reguilón i Vinicius tenen poc a veure amb Bale, Marcelo i Cristiano, i la història blaugrana diu que per aspirar a la Champions és millor competir també per la Lliga.

I això vol dir que el Barça ha de ser regular, constant, rigorós, detallista, res a veure amb la imatge dels darrers partits, sobretot a Bilbao. O, en cas contrari, no només el Madrid l’empaitarà, sinó que donarà temps a l’Atlètic a refer-se.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ