Selecciona Edició
Connecta’t

Darrere de l’obra mestra de Bermejo

Lluís Desplà, ardiaca, humanista i president de la Generalitat, va encarregar al millor pintor de la Corona d’Aragó del segle XV la seva obra més destacada, una peça excepcional que tanca l’exposició que s’inaugura al MNAC aquest dijous

De tracte difícil i personalitat complexa, inquieta, poc acomodatícia i insatisfeta que el portava a incomplir contractes i deixar sense concloure les obres. Però un artista sofisticat, preciosista i extraordinari, capaç de fer servir magistralment la nova tècnica de l’oli i de crear composicions originals molt superiors a les de la resta de pintors del seu entorn, el cordovès Bartolomé de Cárdenas, el Bermejo (cap a 1440-1501), és el creador d’una vintena d’obres pintades a la fi del segle XV que li han valgut el reconeixement unànime dels historiadors de l’art, els quals li han concedit el títol de millor pintor de la Corona d’Aragó i el màxim representant de la influència flamenca a Espanya, amb obres comparables a les d’artistes com Hans Memling i Rogier van del Weyden. També del públic. El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) inaugura aquest dijous una exposició comissariada per Joan Molina Figueras, professor de la Universitat de Girona, en la qual es pot veure reunit (fins al 19 de maig) la majoria del seu escàs però excels catàleg, després que més de 100.000 persones l’hagin vist al Museu del Prado de Madrid, la primera vegada que se supera aquesta xifra en la primera pinacoteca espanyola, en una exposició dedicada a un pintor gòtic.

Bermejo va ser excomunicat per incomplir el contracte que havia signat el setembre de 1474, per pintar un retaule a la localitat aragonesa de Daroca dedicat a sant Domènec de Silos. L’havia deixat a mitges després de pintar l’excel·lent taula central que es conserva al Prado i part de la predel·la. Però era tan condemnadament bo i innovador —“Va dominar el realisme descriptiu, la monumentalitat compositiva i la riquesa cromàtica, i va desplegar un sentit decoratiu desconegut fins llavors”, explica Molina—, que els perjudicats clients no van dubtar a anar-lo a buscar el 1477 a Saragossa, on vivia llavors, per fer-li signar un nou contracte. A canvi d’aixecar-li l’excomunió estava obligat a acabar l’obra, amb l’ajuda del pintor Martín Bernat, a principis de l’any següent, 1478. A més, li pagaven per avançat. Però Bermejo va tornar a deixar-los penjats.

Aquarel·les d’Alphonse Delamare del pati de la Casa de l’Ardiaca de 1827.
Aquarel·les d’Alphonse Delamare del pati de la Casa de l’Ardiaca de 1827.

Provada la seva condició de judeoconvers, segurament el pintor va abandonar la seva Còrdova natal a la recerca d’una vida més fàcil i d’un mercat més rendible per a les seves obres, o per totes dues coses. El cas és que va emigrar per tota la Corona d’Aragó: València, Daroca, Saragossa i Barcelona, refugiant-se en tallers d’artistes locals de menys qualitat. “El gran drama de Bermejo és que es va haver d’associar amb pintors menors per les restriccions gremials i així poder treballar”, prossegueix el comissari.

Mentre que d’artistes del moment com Lluís Borrassà, Jaume Huguet i Bernat Martorell es coneixen centenars de documents, de Bermejo només n’hi ha una vintena que delimiten un periple vital d’uns 30 anys, entre 1468 i 1501. En un d’ells queda clar que és el pintor més ben remunerat dels que participen en els treballs de policromia de les portes del retaule major de la catedral de Saragossa, amb vuit sous al dia, dos més que la resta de pintors. Per si fos poc, en els llibres de fàbrica de la Seu de Saragossa es pot llegir com es va pagar amb vuit sous la compra d’un forrellat “para cerrar las puertas que ninguno no pueda dentrar a ver al Bermexo”. No podia ser molestat, ni la seva tècnica revelada.

Però malgrat que Bermejo era un freelance i un outsider, el seu talent i gran qualitat van fer que comptés amb grans comitents que van apostar de manera decidida pel seu treball i van arriscar els seus diners per poder comptar amb una de les seves apreciades obres: militars i comerciants com Antoni Joan, senyor de Tous, que el febrer de 1468 li va encarregar el retaule major de la parròquia de Sant Miquel de Tous (València) del qual es conserva només una taula, el Sant Miquel triomfant, la primera obra documentada de Bermejo; o mercaders com el llombard Francesco della Chiesa, resident a València, que li va encarregar un Tríptic de la Verge de Montserrat, després que aquest comerciant de teixits invoqués aquesta marededeu negra per salvar-se durant una mala travessia. També l’acabalat judeoconvers Joan de Loperuelo, que està al darrere, directament o indirectament, de tots els treballs realitzats per Bermejo a la localitat aragonesa de Daroca. I eclesiàstics, com Lluís Desplà, ardiaca de la catedral de Barcelona, que li va encarregar i va sufragar la que està considerada la seva obra mestra: la Pietat Desplà, que tanca el recorregut de l’exposició del MNAC com la millor obra, a més de l’última que se li coneix malgrat que Bermejo va morir el 1501, onze anys després.

Sarcòfag romà que es conserva al Museu Arqueològic de Catalunya.
Sarcòfag romà que es conserva al Museu Arqueològic de Catalunya.

La primera referència de Bermejo a Barcelona el situa el 1486, quan competeix amb Jaume Huguet per realitzar les portes de l’orgue de Santa Maria del Mar, un concurs en el qual es va imposar Huguet. Aquest mateix any la dona de Bermejo, Gràcia de Palaciano, és jutjada a Daroca per la Inquisició “perquè no se sabia el Credo i practicava cerimònies judaiques”, un procés semblant al que va ser sotmès el seu benefactor Joan de Loperuelo, i que possiblement van portar Bermejo a buscar, una altra vegada, un lloc millor per viure.

És molt possible que en aquest moment el pintor conegués Lluís Desplà (1444-1524), un humanista culte i refinat i pertanyent a una de les famílies més influents i poderoses de Barcelona i la Corona d’Aragó de l’època. El 1470 va ser nomenat canonge i ardiaca major de la catedral de Barcelona (encara que va prendre possessió el 1474). Va ser rector de les esglésies dels Sants Just i Pastor de Barcelona, i de les d’Argentona, Vilassar, Badalona i Alella, on la seva família eren senyors de la Casa d’Alella. El 22 de juliol de 1506, com a diputat eclesiàstic, va ser nomenat, quan ja tenia més de 60 anys i en feia 30 que era ardiaca, president de la Diputació del General de Catalunya, càrrec en el qual va estar tres anys.

Desplà va viure, com a ardiaca, a la Casa de l’Ardiaca, davant de la capella de Santa Llúcia, després de reformar-la i convertir-la en una de les mansions més destacades de la Barcelona del segle XV. Aquest edifici que avui acull l’Arxiu Municipal de Barcelona conserva elements que Desplà va manar col·locar, com ara l’estructura arquitravada de la porta d’entrada i algunes decoracions de les finestres, seguint la moda renaixentista que Desplà havia vist a Roma durant les seves estades entre 1470 i 1488.

La Casa de l’Ardiaca el 1806, segons un gravat d’Alexandre Laborde. ampliar foto
La Casa de l’Ardiaca el 1806, segons un gravat d’Alexandre Laborde.

Els viatges que va fer a la capital italiana segur que el van portar a iniciar-se en el gust per les antiguitats i peces arqueològiques. “La pràctica totalitat de la historiografia cita Desplà com un afegit a la història del col·leccionisme antiquari, i sempre queda tapat per noms més il·lustres com Lluís Ponç d’Icard, Antonio Agustí, els ducs de Villahermosa o d’Alcalá, els Diego Hurtado de Mendoza, el cardenal Despuig i alguns dels seus amics, com Pere Miquel Carbonell, Jeroni Pau, l’arquebisbe Pere de Cardona i, sobretot, Miquel Mai”, explica l’historiador de l’art Joan Bellsolell, que va participar en el congrés que es va celebrar al novembre al Prado sobre Bermejo amb la comunicació Més enllà de l’obra perfecta. L’ardiaca Lluís Desplà i la seva col·lecció antiquària.

Moltes de les peces que Desplà va col·leccionar podrien tenir el seu origen en la reforma de la Casa de l’Ardiaca, assentada sobre la muralla romana de Barcino. De fet, la capella particular per a la qual Desplà va encarregar la Pietat a Bermejo era al segon pis d’una de les torres semicirculars de la muralla, la porta decumana de Barcino, que ara forma part del Palau Arquebisbal, però que llavors estava unida per un pont que creuava el carrer del Bisbe. “La seva capella particular, un reduït espai d’uns vint metres quadrats, era un lloc destinat a la meditació individual, però també obert al seu petit cercle d’amics, un inquiet grup d’humanistes de finals del segle XV elitista i culte que tenien el llatí com a llengua comuna, i per tant, a la recerca de prestigi social”, apunta Molina, que no dubta que Desplà mostrava l’obra a les persones més il·lustres que visitaven la casa, entre elles Ferran II el Catòlic, que es va allotjar a la Casa l’Ardiaca diverses vegades.

Al pati d’aquesta casa hi havia un conjunt format per dos sarcòfags romans i diversos monuments amb inscripcions epigràfiques i un parell de relleus amb bustos d’emperadors i columnes. Hi ha imatges que el mostren, com ara les aquarel·les pintades per Alphonse Delamere el 1827 que la Generalitat va comprar el 2017. Algunes d’aquestes peces s’han conservat. Un dels sarcòfags, datat al segle III i decorat amb una escena de caça de lleons, s’exhibeix al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC). Pel que sembla, el sarcòfag duia una inscripció posterior (avui desapareguda) en la qual s’assegurava que va ser el sepulcre de Ramon Berenguer, comte de Barcelona. Estava a prop dels dos relleus amb els bustos dels emperadors Adrià i Trajà, o Galba, segons altres experts, que ara formen part de la col·lecció del MNAC. Tant les aquarel·les com els relleus es poden veure a l’exposició que s'inaugura aquest dijous.

Els dos medallons amb bustos d’emperadors del MNAC. ampliar foto
Els dos medallons amb bustos d’emperadors del MNAC.

Desplà va tenir també un conjunt d’inscripcions. “Se n’han conservat cinc, totes del segle II, de funcionaris de l’Imperi romà vinculats amb la història de Barcelona i en concret amb la fundació de les termes de la plaça de Sant Miquel, molt a prop de la casa d’Desplà”, explica Bellsolell. Entre les inscripcions hi havia la dels Minici Natalis, una de les famílies més destacades de Barcino, que, a més, va sufragar la construcció de les termes públiques.

“Desplà i Jeroni Pau, canonge com ell (van coincidir a Vic, Barcelona i Roma, on Pau va estar al servei del papa Sixt IV, que va reintroduir l’ús de la capital romana epigràfica com a instrument de decoració, i de Rodrigo Borja, futur Alexandre VI), van fer una excavació el 1486 al costat de la catedral”, afegeix Bellsolell.

Desplà tenia un altre habitatge a la ciutat. La malmesa casa Gralla, al carrer Portaferrissa, que va manar reformar amb el seu germà Guerau Desplà perquè la seva neboda Anna Desplà visqués amb el seu marit Miquel Joan Gralla, mestre racional i noble. Una casa que tenia un portal renaixentista i que estava decorada amb medallons amb els treballs d’Hèrcules, fundador mític de la ciutat de Barcelona; en els treballs va participar el gran Damià Forment, un dels primers escultors renaixentistes espanyols. Va ser enderrocada el 1856, fruit de l’especulació immobiliària, però el pati gòtic es conserva en una nau de l’Hospitalet de Llobregat, a la seu de Prosegur.

Però hi ha més. Desplà va ser un destacat promotor d’empreses artístiques que es van viure a la catedral a la fi del segle XV. El seu judici va ser fonamental perquè un altre dels millors escultors del moment, Bartolomé Ordóñez, realitzés les mampares de marbre de Carrara del rerecor, entre 1517 i 1519. I quan Carles V va decidir celebrar a la seu el dinovè capítol del Toisó d’Or, Desplà va ser valedor del pintor Joan de Borgonya, perquè reproduís els 64 blasons dels membres del toisó que es reunirien allà.

Làpida sepulcral de Desplà realitzada per Girolamo Cristoforo que es conserva al Museu de la Catedral de Barcelona. ampliar foto
Làpida sepulcral de Desplà realitzada per Girolamo Cristoforo que es conserva al Museu de la Catedral de Barcelona.

Malgrat que el Ferran II es va allotjar a la casa de Desplà i que li va encarregar que supervisés les obres del nou monestir de Montserrat, el rei i l’ardiaca es van enfrontar diverses vegades, sobretot per l’oposició del segon al fet que la Inquisició s’establís a Catalunya. I ho va pagar car. El 1505, el capítol catedralici, els consellers i els diputats del General van triar Desplà per ser proclamat bisbe (després de la mort de Pere Garcia, cosí d’Alexandre VI), però el rei va imposar el seu candidat, Enric de Cardona, i va impedir que la carrera d’Desplà sumés un nou triomf.

Bermejo va pintar, segons els experts, els comitents de les seves obres en tres ocasions: Antoni Joan, Francesco della Chiesa i Lluís Desplà, tres obres en les quals Bermejo va deixar constància de la seva autoria en un cartellino o en una inscripció. “En això també és original i excepcional. La seva signatura és una expressió d’orgull, d’una certa autoconsciència artística”, explica Molina. Els tres apareixen de genolls, però a diferència dels dos primers, a Desplà el reflecteix abatut i amb aspecte descurat, agenollat davant la Mare de Déu i el seu fill buscant la salvació, “com un actor més del drama evangèlic”, apunta el comissari.

Quan Desplà va morir el 1524, la seva família va encarregar una làpida sepulcral a l’escultor florentí Girolamo Cristoforo en què es pot veure la figura jacent de Desplà envoltat d’una inscripció en capitals romanes dels lapidaris romans que tant agradaven a l’ardiaca. Una d’elles és la que sens dubte va manar realitzar en el marc de la Pietat de Bermejo: “Obra de Bartolomé Bermejo, cordovès, sufragada per Lluís Desplà, ardiaca de Barcelona, acabada el 23 d’abril de l’any 1490 de la Redempció cristiana”, que aporta no només l’única referència al lloc de naixement del pintor, sinó que revela que “Desplà no tan sols és el responsable de l’encàrrec de la Pietat. També de bona part del programa iconogràfic de la pintura, incloent-hi aquesta inscripció”, explica Molina, que manté que un altre dels enigmes relacionats amb aquest pintor excepcional rau a saber què va passar amb ell després d'aquesta Pietat única fins a la seva mort el 1501. Deu anys en què només se sap que va fer un parell de dissenys per a unes vidrieres de la catedral i la Llotja de Mar. “Notícies fragmentades i d’obres menors, després de fer la seva obra mestra, que resisteix comparacions amb les grans pintures que es fan a Europa en aquest moment, i fins i tot és més avançada conceptualment”, rebla Molina.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >