Selecciona Edició
Connecta’t

S’aixeca el teló

Dos antics fiscals han trencat molts anys de sòlida amistat perquè les emocions i la racionalitat no s'avenen

Vista de la presidència de la Sala Penal del Suprem on es fa el judici al procés.
Vista de la presidència de la Sala Penal del Suprem on es fa el judici al procés. EFE

Tot judici oral és com una representació teatral i l'èxit o fracàs que tingui davant del públic depèn de la qualitat de l'argument, que pot oscil·lar del drama al sainet al llarg de la representació, i de la convicció amb la qual els actors, siguin processats, fiscals, defenses o el mateix tribunal –en principi hieràtic, però que en algun moment pot fins i tot somriure o sortir d'una letargia aparent– assumeixin amb convicció els seus papers.

Quan el judici oral que es representa davant del públic com una obra teatral s'allarga moltes jornades, la majoria tedioses, i no hi ha en l'argument cap delicte morbós que les aguanti, l'interès per l'obra decau. És un fet que es repeteix en qualsevol macroprocés amb arguments molts tècnics.

Tan tècnic, en el cas de l'obra que avui aixeca el teló al Tribunal Suprem, que sobre el seu desenvolupament argumental discrepen fins i tot els especialistes en el tema. Hi va haver rebel·lió o no hi va haver rebel·lió a Catalunya l'1 d'octubre? Aquesta és la gran pregunta. I davant d'aquesta qüestió fonamental la resposta d'experts en dret penal no és unànime. Posem un exemple concret, que per això hi vaig d'oient: dos fiscals durant anys i anys molt units, en l'àmbit professional i en el de l'amistat, Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena, diria que estan distanciats perquè el primer creu que hi va haver rebel·lió i el segon opina que no n'hi va haver. En molts casos el que va començar sent un distanciament va acabar amb la ruptura de molts anys de sòlida amistat perquè les emocions i la racionalitat no s'avenen.

El dibuixant Jaume Perich explicava que quan ja no podia suportar més al nacionalisme català agafava l'avió i se n'anava a Madrid a respirar aire pur, però quan feia temps que era a Madrid tornava a agafar l'avió de tornada a Barcelona, perquè el nacionalisme que respirava a Madrid estava tan contaminat com el de Catalunya.

Ara no sabria on anar perquè amb el pas dels anys les emocions han guanyat la batalla a la racionalitat o, dit en paraules de Victoria Camps en el seu llibre Elogio de la duda, “els fanàtics no dubten; són immunes a les raons i no contemplen l'autocrítica ni els interessa la crítica externa”.

Entre els qui no estan ni amb els uns ni amb els altres es reconeix, diria que amb unanimitat, que l'independentisme va vulnerar la llei l'1 d'octubre, però aquesta mateixa gent, entre la qual hi ha José Montilla, també reconeix que els processats haurien d'estar en llibertat condicional i aquesta llibertat hauria tret tensió al carrer i dramatisme al procés.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >