Temporada d’imprevistos abundants
El problema no és Catalunya, sinó la concepció de Catalunya que en tenen el nacionalisme i la seva expansió independentista
En iniciar-se el judici sobre l’1-O el que més tindrem –encara més– és el que menys convé a una societat oberta: fragoroses fake news, videoconferències Torra-Puigdemont, molt de soroll mediàtic, simplificació exponencial, himnes legionaris i laments secessionistes sobre la falta d’independència del poder judicial a Espanya. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ja ha fet un prodigi d’okupa semàntica: demanar que el judici sigui just. Costa imaginar l’alcalde de Milà posant en dubte la justícia italiana, encara que es faci a Roma. D’una banda, se suposa que el tribunal farà gala de garantisme –en streaming– per evitar que el Tribunal Europeu de Drets Humans en el seu moment hagi de fer alguna precisió sobre formalitats processals. Els conceptes de rebel·lió i secessió tindran ocupats els analistes de guàrdia. D’altra banda, ja a tocar de la campanya electoral, el que es digui en les sessions judicials pot fàcilment prendre-li la iniciativa als continguts que són propis d’un vot municipal, autonòmic o al Parlament Europeu.
Caldrà escoltar atentament el que diran sobre la Unió Europea els candidats de l’independentisme, atesa la manifesta eurofòbia de Carles Puigdemont i els crits de “Fora Europa” dels qui van ocupar la seu de la Comissió Europea a Barcelona. Per què es recorre al Tribunal Europeu de Drets Humans si es propugna una Catalunya desafecta a Europa? Aquesta és una immensa bretxa, i no només perquè el catalanisme solia ser europeista: en les enquestes, el percentatge de la ciutadania catalana partidària d’una ruptura amb Espanya es redueix molt si la pregunta inclou que la independència deixaria Catalunya a la perifèria extrema de la Unió Europea. Aquest percentatge ha estat sempre molt indicatiu, tot i que en una fase inicial els guionistes del procés van aconseguir que arrelés la idea que si te’n vas d’Espanya et pots quedar en el sistema europeu. El president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, ja va dir que atacar la Constitució d’un Estat membre és el mateix que atacar el marc legal de la Unió Europea.
Hi haurà imprevistos, és clar. Ja se sap que acostumen a ser el més incòmode d’un moment polític, i encara més si és tan complex com l’actual. Si el gir de Pedro Sánchez pel que fa al repte de la secessió es confirma amb les votacions sobre els Pressupostos Generals, és de suposar que això tindrà algun efecte sobre els estats d’opinió. Si Sánchez portés el país, sigui o no a la tardor, a les urnes per a unes eleccions generals, com ho assimilarà l’electorat? Abans, i concretament a Barcelona, es veurà fins a quin punt la truculenta intensitat de la guerra interna en l’independentisme altera l’avui fràgil composició de l’hemicicle municipal, sense grups amb perspectiva hegemònica. En general, en totes les votacions del 26 de maig encara és una incògnita l’impacte de la velada o explícita articulació d’un eix PP-Cs-Vox. No serà menys substancial l’estratègia del PSOE –i, si escau, del PSC– per aparcar l’enfrontament intern, dolorós, sobre les cessions simbòliques o reals a l’independentisme català.
Si el gir de Sánchez pel que fa al repte de la secessió es confirma amb les votacions sobre els Pressupostos, és de suposar que això tindrà algun efecte sobre els estats d’opinió
Fins i tot és possible que l’actual president del Govern espanyol continuï dient que està a punt de trobar la solució al problema de Catalunya. En primer lloc, aquesta solució no existeix a curt termini i, en segon lloc, el problema no és Catalunya, sinó la concepció de Catalunya que en tenen el nacionalisme i la seva expansió independentista. En casos així no hi ha solucions a mitjà termini, i reconèixer-ho és un dels trets que defineixen un estadista. Francis Fukuyama està insistint que la societat nord-americana es va fragmentant en segments que el victimisme basa en identitats cada vegada més parcials i limitades, de manera que es posa en risc la possibilitat de deliberació i acció col·lectiva per part d’una societat en el seu conjunt. El que és propi de la gran política no és fragmentar, sinó reforçar els nexes d’una societat. Per a la política autoexigent, amb sentit històric i intel·ligència, el requeriment actual és soldar i no pas excloure. Encara que sigui improbable, això és el més urgent per a Catalunya: més enllà del judici, que hi hagi una figura amb un ampli suport capaç de gestionar una rectificació expressa del que ha estat fins ara el procés. Atents a la pantalla del Tribunal Suprem, també haurem d’anar pensant qui votarem en les eleccions de maig.
