Selecciona Edició
Connecta’t
REPORTATGES

Així actuen els grafiters del metro: risc i adrenalina entre els vagons

Així actuen els grafiters del metro: risc i adrenalina entre els vagons Veure fotogaleria

Es convoquen en estacions i racons solitaris, recorren conductes ocults i travessen portes prohibides com qui camina per la saleta de casa. Van encaputxats i són molt ràpids, i busquen el seu objectiu: vagons del metro i de tren per pintar. Romanticisme, art, adrenalina i risc es barregen mentre corren. Són els grafiters: la guerrilla de l’esprai

DIVENDRES A LA NIT a l’extraradi de Barcelona. En un pàrquing situat al costat de l’estació de Torras i Bages, cinc homes d’entre 20 i 40 anys treuen del maleter d’un BMW una pota de cabra i una corda de més de 20 metres. Porten pantalons de xandall, roba fosca i sabatilles de trekking. El fum dels seus cigars es barreja amb el baf del fred mentre, amb la remor de l’autopista de fons, parlen de butrons, de serres radials i de persecucions policials d’infart.

Són grafiters —o, com ells s’anomenen, escriptors— i aquesta nit la seva intenció és jugar-se la vida per aconseguir pintar un vagó antic del metro, construït el 1926 i apartat de la circulació fa 30 anys. “Un model del metro top”, diu un d’ells mentre estenen la corda a terra, la dobleguen i li fan diversos nusos. L’objectiu que volen assolir està en les instal·lacions del Triangle Ferroviari de TMB, l’empresa que gestiona el metro a la capital catalana. “Això és un autèntic fortí”, concreta un altre dels grafiters. “Hi ha càmeres per tot arreu, està molt profund i ple de vigilants”.

Qui descriu la situació és Jabato, el pseudònim d’un dels grafiters més respectats del país, amb 25 anys de malifetes a l’esquena. Té 37 anys i dos fills i durant el dia és pintor. Ha recorregut mig món pintant sistemes ferroviaris i fa poc que ha tornat a casa, després de tres mesos entrant i sortint de la presó a Nova York per pintar diversos vagons del metro. En el grup també hi ha un altre home de 40 anys, que confessa que ha s’hi ha tornat a “enganxar” després de més d’una dècada sense pintar. Explica que fav poc que s’ha divorciat, que està en bona forma i que ningú l’espera a casa. La resta són tres nois d’entre 20 i 25 anys: un d’ells assegura que estudia. Els altres prefereixen no parlar gaire.

Segons la Policia Nacional i els Mossos d’Esquadra, al voltant d’un miler d’espanyols dediquen el seu temps lliure a introduir-se en les instal·lacions ferroviàries i pintar els seus vagons. És un col·lectiu totalment hermètic, que generalment refusa aparèixer en els mitjans. Els seus participants són anònims, mantenen una doble vida i competeixen entre ells en un joc urbà que consisteix a evitar mesures de seguretat. En la majoria dels casos, el resultat de la pintada és el de menys. El que és fonamental és l’aventura. Molts tenen una feina normal durant el dia i, a la nit, dediquen hores i hores a preparar les seves accions: vigilen els torns dels vigilants, tapen o mouen càmeres de seguretat, trenquen sensors, obren butrons a la paret i es colen per conductes de ventilació per infiltrar-se a les instal·lacions del suburbà. Entre els seus participants hi ha gent de tota mena. Perfils marginals, de classe mitjana i també membres de famílies benestants. “Molts d’ells són tipus aparentment normals: tenen feina, estudis, parella, família…”, subratlla Luz Clemente, la inspectora en cap de la Secció Operativa Central de la Brigada Mòbil de la Policia Nacional.

El fenomen costa desenes de milions d’euros als operadors ferroviaris. Els càlculs no són exactes perquè, a més de la neteja dels grafits, entren en joc altres factors que també repercuteixen en el pressupost: retirar de la circulació dels vagons pintats, arreglar els desperfectes que generen els grafiters quan es colen en les instal·lacions, així com aplicar capes noves de pintura als trens després de netejar-los diverses vegades.

Hi ha grafiters de tot tipus: perfils marginals, de classe mitjana i de famílies benestants

Segons la Associació de Transports Públics Urbans (ATUC), les companyies ferroviàries es van gastar el 2017 més de 20 milions només per netejar els grafits. No obstant això, la despesa podria ser fins i tot més gran. Renfe calcula que s’han gastat 15,7 milions en aquest concepte el 2017. Aquest mateix any, el metro de Madrid va fer servir 1,6 milions per esborrar pintades, segons dades publicades el novembre passat per Europa Press. També el 2017, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) va haver de pagar 12 milions a causa dels grafits, una xifra que inclou altres partides a part de la neteja.

Tots els policies, vigilants, maquinistes i responsables de seguretat entrevistats per a aquest reportatge asseguren que, més enllà dels milions, el principal problema amb els grafiters és l’augment de la violència en les seves accions. El novembre passat, en un mateix cap de setmana, es van registrar diversos assalts a combois en els metros de Madrid i Barcelona per grups de 30 i 40 grafiters. Van aturar els vagons en marxa per pintar-los i es van enfrontar a policies, vigilants, viatgers i maquinistes, diversos dels quals van haver de ser atesos pels serveis mèdics. “Cada vegada són més violents”, afirma Ricardo Ortega, responsable de seguretat de TMB, des de la sala de control on se segueix el que registren les 8.000 càmeres de vigilància repartides pel metro. “Si no, que m’expliquin per què porten barres de ferro i esprai de pebre o es tapen la cara amb passamuntanyes”. Segons els Mossos, de 3.500 incidents per grafits l’any passat, només en set casos es va denunciar violència dels grafiters. Tant els Mossos com TMB, no obstant això, qüestionen aquesta dada perquè moltes amenaces o agressions lleus no es denuncien.

A Barcelona, Jabato i els seus es preparen per a l’acció. Es tapen les cares per evitar que els enregistrin les càmeres de seguretat. Cap d’ells porta, no obstant això, barres de ferro ni esprais de pebre. “Portar aquestes coses no serveix de res”, afirma Jabato. “El 90% de nosaltres ens posem a córrer quan som descoberts. El problema és el soroll que fa l’altre 10%”. La Policia, els Mossos i el responsable de seguretat de TMB confirmen el que expliquen la dotzena de grafiters consultats: la majoria d’ells rebutgen aquests actes perquè els donen mala premsa, i els que els duen a terme solen ser grafiters joves i inexperts. “La majoria vol entrar, pintar i anar-se’n sense que els vegin”, sosté Joaquim Bayarri, intendent en cap de la Divisió del Transport dels Mossos d’Esquadra. “Però és cert que des de fa uns anys alguns s’enfronten violentament als vigilants”.

Després de colar-se en unes obres i saltar diverses tanques, els grafiters s’han enfilat en un respirador del metro, pel qual pretenen entrar a les instal·lacions. L’orifici fa diversos metres quadrats i queda elevat uns dos metres per damunt del terra. Sota la reixeta, s’hi veu una cavitat de més de sis metres de profunditat. “Collons, això és molt alt, tio”, diu un dels més joves mirant el forat des de dalt. Entre tots obren un conducte de ventilació, que havien tallat el dia abans amb una serra radial, i d’aquí pengen la corda amb els nusos. El pla és despenjar-se a pols, sense cap tipus d’arnès ni seguretat, per aquesta corda a través del conducte de ventilació.

Apareixen els primers dubtes. Dos d’ells —el més gran i el més jove— opten per no baixar. “Hi ha massa altura, aquí et pots matar”, els diu el més veterà, “us vigilaré des de fora”. Tant els grafiters com els Mossos d’Esquadra confirmaran dies després la perillositat del pla. Fa més d’un any un jove grafiter va caure en el mateix lloc, va estar diversos dies en coma i actualment pateix greus seqüeles d’aquell accident.

Sembla que Jabato no té pas por. Primer, baixa només per comprovar-ho tot. Torna a pujar a pols per la corda amb una facilitat admirable, mentre els seus companys li fan llum amb el mòbil. Es mou com una colobra que coneix al detall tots els racons del metro. Entra per un conducte de ventilació i surt per un altre. Obre i tanca les portes que ningú sap on van i tota l’estona actua com si estigués a la saleta de casa seva. Porta fent això des de l’any 1993 i no té intenció de deixar-ho. “És la meva via d’escapament, m’omple de vida, malgrat els problemes que provoca”, explica uns dies després. “Va ser pintar el primer tren i ja no vaig tornar a tocar cap més mur”.

“Hi ha una recerca d’adrenalina, de posar-se en perill” (José Sánchez, antropòleg social)

Per què hi ha gent que es juga la seva integritat d’aquesta manera per pintar un vagó que ni tan sols circularà? De les entrevistes amb grafiters i experts, se’n desprenen tres raons principals: tradició, ego i adrenalina. “El grafit neix i es desenvolupa als setanta en el metro de Nova York”, assenyala Jaume Gómez, doctor en Història de l’Art i president de la Associación Española de Investigadores y Difusores de Graffiti y Arte Urbano (INDAGUE). “Per això pintar en un vagó del metro es considera la manera més pura i original”. Gómez també parla del crèdit que s’obté amb això: “En el grafit hi ha una espècie de borsa de prestigi entre els seus participants, en què cotitzen les accions de cadascun”, explica. “Les més arriscades tenen més valor”.

José Sánchez és doctor en Antropologia Social i investigador de grups juvenils en el projecte Transgang de la Universitat Pompeu Fabra. Des de fa un temps, analitza aquesta activitat i la recerca d’adrenalina per part dels seus participants. “Vivim en una societat totalment hedonista”, explica per telèfon. “Hi ha una recerca contínua d’adrenalina, de posar-se en perill per notar sensacions en el cos”. Segons aquest antropòleg, el comportament dels grafiters té molt més en comú del que sembla amb el dels que practiquen salt de pont o amb els que els agrada córrer amb la seva motocicleta. “En una societat que sent pels ulls, viure alguna cosa real, que el posa de pels pèls de punta i et recorre el cos resulta molt addictiu”. Sánchez afegeix l’element de pertinença al grup, molt present en altres tribus urbanes com els skinheads o les bandes llatines. “Els grafiters són algú en el seu petit submon: aquí són reconeguts, respectats i valorats”, explica, “cosa que potser no els passa en la vida real”.

D’un en un, els grafiters van baixant per la corda dins del conducte de ventilació, disposats a descendir els més de sis metres que els separen del dipòsit. Quan són a baix, la canonada fa un angle de 90 graus. Es posen a arrossegar-s’hi com si fos una pel·lícula d’espies. Hi ha diversos centímetres de pols, i la boca cada vegada està més seca i pastosa. S’arrosseguen lentament, totalment coberts de brutícia, empenyent amb el cap la borsa amb els seus aerosols. Uns metres després, surten del conducte i salten a les instal·lacions del metro, en una espècie de sala de màquines totalment fosca. Aquí preparen minuciosament els seus aerosols, ordenen els colors i col·loquen els filtres als esprais. “Quan hi entrem ens veuran les càmeres!”, adverteix Jabato a la resta. “Pintem 10 minuts i fora!” Mentre examina els tallers a través d’una porta entreoberta, truca per telèfon al que vigila des de fora. “Tot està bé?”, la resposta és curta. Jabato penja i es disposa a rebre la seva dosi d’adrenalina.

Jabato, Lose i dos grafiters més, en plena acció en els voltants de l'estació de Manoteras, a Madrid.
Jabato, Lose i dos grafiters més, en plena acció en els voltants de l'estació de Manoteras, a Madrid.

Tot passa a la velocitat de la llum dins del taller. Un avís per megafonia sembla alertar de la presència d’intrusos just en entrar. Els tres escriptors es dirigeixen ràpidament cap al vagó, un comboi negre i granat molt poc habitual, una peça de museu. Cadascun d’ells es posa a pintar la seva obra a gran velocitat, totalment concentrats i sense parlar amb ningú. Jabato emplena les lletres a color rosa, amb les dues mans alhora. L’olor de pintura és cada vegada més forta i un halo de tensió es percep en l’ambient. La sensació és que en qualsevol moment els poden descobrir i començarà una persecució. Als nou minuts tots han acabat i fan fotos de la seva obra. De sobte, li sona el mòbil a Jabato. Ni tan sols el despenja. Quan veu qui el truca es posa a córrer cames ajudeu-me i tots el segueixen. Obre una porta d’emergència que dona a unes escales i les pugen corrents, de dues en dues. Surten per una altra porta que dona a un pàrquing ple d’autobusos. S’enfilen a una tanca, caminen per un sostre d’uralita i salten una altra tanca encara més alta per sortir de les instal·lacions. L’altre que vigilava confirmarà que han estat a prop. “Just quan sortíeu, tres cotxes de vigilants estaven entrant a tota hòstia”.

Pel que s’ha vist als mitjans els darrers mesos, es podria pensar que el grafit als vagons és una cosa nova. No obstant això, totes les autoritats policials expliquen que el problema ve de lluny. “Es pinten els vagons des de fa més de 20 anys”, explica l’oficial Eduardo, del grup especialitzat contra el grafit de la Brigada Mòbil de la Policia Nacional. Juntament amb vuit agents més, Eduardo es dedica a estudiar aquests guerrillers de l’esprai per provar de posar noms i cognoms als pseudònims que apareixen pintats als combois. Sorprèn el coneixement i el respecte mutu que es hi ha entre els grafiters i aquests investigadors, en un joc del gat i la rata en què cadascun té molt clar el seu paper. “És cert que hi ha una espècie de respecte”, reconeix Javi, un altre dels agents de la unitat antigrafit. “Ells veuen que la nostra feina és neta i a nosaltres ens sorprèn que coneguin tan bé els sistemes ferroviaris”. Segons TMB, les pintades s’han triplicat des de l’any 2000. Als trens, Renfe assenyala que s’han duplicat durant la darrera dècada i la Policia Nacional també confirma el repunt. Les xifres del 2018 apunten al fet que les pintades s’han estabilitzat després d’un 2017 nefast per a les companyies ferroviàries. Renfe calcula que, de mitjana, pateixen 11 atacs diaris de grafiters. Al metro de Barcelona són entre quatre i cinc. La millor prova de l’augment és que durant els darrers cinc anys tant la Policia Nacional com els Mossos han creat grups especialitzats en grafits en les seves divisions de transport.

Dues setmanes després de la “missió” al metro de Barcelona, Jabato es desplaça fins a Madrid per pintar més vagons. “Ja he pintat el metro de Madrid un parell de vegades o tres, però ara fa temps que no hi vaig”, explica al volant del seu tot terreny, de camí cap a la capital. Aquí ha quedat amb Lose, un altre grafiter molt respectat entre la comunitat. Ell també fa més de dues dècades que està en actiu i, com Jabato a Barcelona, es coneix al detall tots els racons del metro de la seva ciutat.

“Quan hi entrem ens veuran les càmeres! Pintem 10 minuts i fora!”, adverteix Jabato

Jabato i Lose es troben un dilluns a la nit a l’estació de Manoteras. Els acompanyen un altre noi de 30 anys i una noia de 25. Ell treballa en una empresa de màrqueting; ella, en l’hostaleria. Lose explica que ara està a l’atur. Caminen fins a una altra estació i baixen a l’andana. Esperen que passi el comboi i, just en aquell moment, salten darrere d’ell i comencen a córrer a tota velocitat pel túnel. Està totalment fosc i només la llanterna del mòbil crea un anell de llum que il·lumina el lloc. S’aturen en una petita entrada i esperen que passin de nou els combois en les dues direccions. Després tornen a saltar a les vies i continuen corrent: just abans d’arribar a la estació següent hi ha una cavitat a la paret que els portarà fins a una altra via on guarden vagons. A l’andana, però, hi ha un vigilant. S’esperen que es doni la volta i sigil·losament es fiquen d’un en un al forat mentre el guarda patrulla per l’andana. Passen de costat per aquesta cavitat, trepitjant un cablejat que serveix com a passarel·la. Després de saltar un altre mur, finalment accedeixen a les altres vies i s’asseuen a esperar que aparquin els combois.

Només han augmentat les pintades o també les accions violentes? Les autoritats asseguren que les dues i coincideixen a assenyalar dos motius. En primer lloc, la irrupció de les xarxes socials. El grafit al metro ha deixat de ser una activitat secreta i molts grafiters usen Internet per exhibir-se i aconseguir més reconeixement. “L’exhibició a les xarxes genera cert efecte crida. Els nois descobreixen una cosa que no coneixien”, sosté Domingo Corchado, gerent de l’àrea de Seguretat i Protecció Civil de Renfe. Jabato, que té milers de seguidors en el seu compte d’Instagram, el qual es va clausurar quan es va tancar aquest reportatge, apunta en la mateixa direcció: “Abans era una cosa molt nostra, totalment oculta… Ara surt als mitjans i tota la societat ho coneix”. L’ús de les xarxes li crea contradiccions, a aquest grafiter, però reconeix que els elogis que rep a vegades l’ajuden a pujar la seva autoestima.

L’altre motiu que assenyalen les autoritats és la poca penalització que tenen les pintades en els vagons. Després de la reforma del Codi Penal del 2015, moltes de les detencions acaben en una sanció administrativa. “Pots haver fet un dany de 10.000 euros i rebre una sanció administrativa d’entre 300 i 600 euros”, sosté Clemente, de la Policia Nacional. Els mateixos grafiters reconeixen que la multa és reduïda i poc dissuasiva. “300 euros és el que et costa anar-te un cap de setmana a esquiar”, explica un dels grafiters entrevistats. Segons el responsable de la unitat contra el grafit dels Mossos, el que s’acaba de descriure ha generat una espècie de tempesta perfecta: més integrants de la tribu a causa de les xarxes socials i dels mitjans, sancions més lleus i més vigilància per part dels operadors. “Com que hi ha més vigilants, és normal que hi hagi més trobades amb els grafiters”.

Les autoritats sostenen que estan augmentant tant les pintades com les accions violentes

Per augmentar les condemnes, la Policia, els Mossos i els operadors s’han alineat per col·laborar i recaptar millor informació d’aquests vàndals, taxar millor les despeses que suposa la pintada, a part de la neteja, i intentar, així, imputar delictes de danys als detinguts, com va passar el novembre passat, quan un jutge de Barcelona va imposar un any de presó a un grafiter. La sentència, no obstant això, s’ha recorregut i encara no és ferma.

Els grafiters a Madrid han notat un augment de la pressió policial després del que va passar al novembre. Parlen d’identificacions en esdeveniments, d’ordinadors requisats… Però això tampoc els preocupa gaire. “La gent es va calmar uns dies després del que va passar, però després s’ha tornat a pintar”, explica Lose al túnel, mentre espera que arribi el vagó que pretén pintar.

Després de més de dues hores esperant, finalment aparquen el comboi. Els grafiters corren cap a ell i es posen a treballar, dos a cada costat. Quan porten uns cinc minuts, arriba un altre vagó per la segona via i els descobreix. Jabato es posa al mig per parar-lo, ja que té la seva càmera recolzada a la via del tren. El maquinista fa sonar el clàxon. Comença llavors una fugida esgotadora pels túnels que els porta fins a un dipòsit del metro molt més gran. Un vigilant els sorprèn, els fa un crit i es dirigeix cap a ells. “Tranquil, lleó! Quiet aquí!”, li etziba Lose. Obren una porta d’emergència que dona a la M-11 i la persecució es trasllada al carrer.

El grup creua l’autopista i se separa en dos. Es veu ja la llum blava de diversos cotxes de policia que ronden per l’indret. Els grafiters grimpen per un monticle que hi ha a prop de l’autopista quan, de cop, un cotxe dels vigilants frena en sec a la seva altura. Tothom es tira a terra i es queda immòbil. Una llanterna comença a il·luminar el monticle on es mantenen impertèrrits els escriptors, resant per no ser descoberts. El ritme cardíac s’accelera. La nit està a un pas de convertir-se en un malson per a aquests nois. Finalment, el cotxe torna a arrencar i s’allunya del lloc. “Tota l’estona pensava: “Quan escolti la porta començo a córrer”, explica després un d’ells. Baixen del monticle, salten una tanca de més de tres metres i accedeixen a les vies del tren. Perquè no els descobreixi la policia, caminen per aquí una distància d’uns cinc quilòmetres fins arribar al barri de la Piovera. Llavors tornen al carrer i s’amaguen, a l’espera que l’altre grup els reculli amb el seu cotxe. Són les 3.50 d’un dimarts. L’acció ha començat fa més de cinc hores i un dels grafiters s’acomiada. “Me’n vaig a dormir una estona, demà al matí tinc una reunió”. 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >