Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Literatura patriòtica

Els alemanys anaven a la guerra amb Hölderlin; els republicans amb Lorca, i els catalans... amb Guimerà

El 'Heldentum', amb poemes de Hölderlin que duien soldats alemanys.
El 'Heldentum', amb poemes de Hölderlin que duien soldats alemanys.

El capítol dedicat a la “literatura patriòtica” és una part no menyspreable de la història de la literatura universal. Tots els països n’han fet, especialment cada vegada que hi ha hagut brega entre dues nacions; rarament quan s’ha tractat d’una guerra civil dins d’una nació —no dins d’un Estat.

Una de les característiques d’aquest subordre de la literatura és l’èmfasi, la vehemència, de vegades la ira amb què es canten les pròpies virtuts i es rebenten els defectes dels altres; fins al punt que, en guerres com ara les francoprussianes, cada un dels dos països implicats va posseir una literatura amb una simetria especular respecte a l’altra. La segona característica, que sembla inevitable, és que es tracta de literatura molt secundària, malgirbada, d’ocasió o de circumstàncies.

De vegades, poetes il·lustres, o quasi, com Salvador Espriu —que sempre ha fruït de molt bona premsa a la Catalunya rebel malgrat haver escrit un llibre conciliador, La pell de brau—, deixen que se’ls escapi un o dos versos útils per al patriotisme més esvalotat enmig d’un poema de qualitat relativa: el vers “ens mantindrem fidels per sempre al servei d’aquest poble”, per exemple, que s’ha utilitzat en més d’una manifestació consuetudinària dels darrers Onze de Setembre, compleix amb uns barems mínims de poeticitat —alternança de metres binaris i ternaris—, però no passa de ser un eslògan: d’aquí que es fes servir per enaltir les masses en aquelles ocasions. Les masses, com és sabut, no han estudiat ni retòrica ni poètica, però s’engresquen de seguida amb qualsevol eslògan que faci patxoca.

El gran poeta W. H. Auden va estar a la guerra d’Espanya i va confegir un llibre, que es diu Spain, no fàcil de trobar pel sol fet que l’autor, un cop li va haver passat l’entusiasme milicià, va retirar-lo de la circulació: li va semblar un poema massa doctrinari. L’elaboració literària demana temps, serenitat, calma i ofici. L’Oda a la pàtria, d’Aribau, és molt correcta, justament perquè està escrita molt abans que la qüestió catalana es dirimís en termes de bel·licositat. Moltes composicions patriòtiques de Verdaguer també són bones; per exemple: Don Jaume a Sant Jeroni, no tant Nit de sang. I moltes de Carner també ho són, però no totes: és esplèndid el poema d’exili anomenat (precisament!) Bèlgica, però no ho és tant el poema primicer, La cançó de Carlemany i el rei en Jaume, que acaba amb aquesta estrofa: “Carlemany i el Rei En Jaume / són tots dos en Paradís; / ses paraules benanades / són un aura molt subtil; / són ’seguts en tota glòria / dins la calma de safir; / l’un és blanc com l’Etern Pare, / l’altre ros com Jesucrist”. Poca cosa, deixant a banda que Jesucrist, que era un jueu de Natzaret, no podia ser ros de cap de les maneres, malgrat la història iconogràfica que en coneixem.

Durant la Segona Guerra Mundial els propagandistes del règim alemany es van preocupar de confegir antologies fervents per als soldats del front: solien contenir poemes molt dolents, però entusiastes —vegeu Deutsche Gedichte. Eine Sammlung für die Kriegszeit (Poemes alemanys. Una antologia per a temps de guerra). Tanmateix, essent la literatura alemanya tan bona entre Goethe i el final del romanticisme, i essent-ne els autors patriotes per escreix —ells es van inventar aquesta raresa anacrònica—, també van fer córrer entre la soldadesca una antologia ni més ni menys que de Hölderlin (traduïm): Heroisme. Hölderlin triat per a soldats, que inclou els passatges més patriòtics de la novel·la Hiperió i, com era més que plausible, poemes com ara Cant dels alemanys, La veu del poble o La batalla. No deixa de ser cosa admirable que els soldats de Hitler anessin a Stalingrad amb aquest llibret que no té ni un vers dolent, a la butxaca. La tria potser és esbiaixada, però la qualitat poètica no té parió. L’amor a l’Alemanya encara no unificada de les generacions properes a Hölderlin no va alterar la qualitat dels versos ni de Goethe, ni de Schiller, ni de Hölderlin mateix. A la Guerra Civil espanyola, els soldats republicans portaven una edició barata del Romancero gitano, de García Lorca. Immillorable.

Cosa una mica diferent és l’antologia que va fer Agustí Esclasans, pèssim poeta, intitulada Antologia patriòtica de la poesia catalana, amb epíleg de Josep Janés (Edició de la Rosa dels Vents, Barcelona, 1936), en què hi ha desastres monumentals com ara el poema dedicat a Felip V —veritable ase dels cops del problema català—, en què llegim: “Si davant de tota Europa / poguessis tornar a sortir / amb ton orgull i ta tropa, / voldria veure’t aquí / per oferir-te ma copa... / però plena de verí”. O com el ‘Cant de la raça’, d’Àngel Guimerà: “Al bressol de la Pàtria / s’hi troba un nou infant. / Els avis tots moriren: / la raça va endavant”. Sense comentaris.

Veient aquestes mostres de “literatura patriòtica” se’ns acut que si el patriotisme és mala cosa per ella mateixa, la literatura que se’n desprèn és cosa esborronadora.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >