Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La dreta lluita pel relat

Els Pressupostos són l’excusa de l’enrabiada de Casado. El seu objectiu és el Tribunal Suprem. Sánchez és només la coartada

El presidente del PP, Pablo Casado.
El presidente del PP, Pablo Casado. EFE

En vigílies de l’inici del judici del Suprem, la dreta està escalfant perillosament l’ambient. La dreta extrema (el PP), amb Pablo Casado com a aprenent de gran conductor i amb el suport incondicional de l’extrem centre (Ciutadans) i de l’extrema dreta (Vox), ha fet d’una iniciativa perfectament prescindible del Govern espanyol –nomenar un relator per a les negociacions sobre Catalunya– un gravíssim assumpte d’Estat, fins al punt de convocar manifestacions diumenge contra la traïció perpetrada per Pedro Sánchez.

Sabem perfectament que el PP té dues cares, la moderada i la rabiosa, i José María Aznar en va fer la síntesi. El sentit comú, concepte preferit de Rajoy, que és un eufemisme per a la defensa de l’status quo, es deixa veure quan són al Govern. A l’oposició, el PP perd les formes amb summa facilitat. Segur que tots recordeu la infame campanya contra Zapatero per la seva política en la qüestió basca (quan la violència etarra es va aturar definitivament), que va portar el PP a trencar el pacte antiterrorista. I tampoc deveu haver oblidat la irresponsable campanya del PP contra l’Estatut de Catalunya del 2006, amb unes conseqüències que vivim ara. A la dreta li costa entendre que la facin fora del poder perquè sempre l’ha entès com una qüestió patrimonial. Si Rajoy ha optat elegantment per la discreció, l’autoproclamat hereu d’Aznar va llançat pel pendent de l’insult i l’agressió verbal permanent, i fins i tot entre els seus apareixen els dubtes sobre si aquesta acceleració el portarà al poder o bé farà que s’acabi estavellant abans d’entrar en les rampes de pujada.

El moment és delicat i hi ha tanta consciència del que Espanya es juga en el judici del Suprem que fins i tot el president Sánchez, en un imprudent gest per als qui dubten de la independència entre poders, ha anat al Tribunal Europeu de Drets Humans a donar unes explicacions que ningú li havia demanat. En aquest context, Pablo Casado, potser instigat pel vent d’extrema dreta que recorre Europa, s’ha llançat a desplegar un argumentari destinat a despertar tots els tòpics sobre l’autoritarisme hispànic. Qualifica Sánchez de traïdor i mentider, fa una crida perquè els espanyols surtin al carrer, adverteix que no descarta res (i aquest res en aquest país tots sabem què vol dir) davant d’una actuació que és una alta traïció a Espanya, afirma que l’agenda catalana és l’agenda d’ETA, insisteix en l’aplicació del 155, qualifica de delinqüents els qui estan presos però no han estat condemnats. Si a tot això hi afegim el seu rebuig al feminisme i a la memòria històrica i la seva intenció de canviar la llei de l’avortament, intent en què Rajoy ja va fracassar, els enemics d’Espanya tenen en Casado el millor argument perquè torni la llegenda negra.

Però que vol aconseguir Casado amb aquest discurs? Casado creu que al PP el va perdre la feblesa ideològica de Rajoy i que cal recuperar terreny per la via doctrinal. I es troba aquí. El nacionalisme i la por són les dreceres més habituals per guanyar-se una part del personal, però per això cal alimentar el caldo de cultiu. Per aquest motiu la furibunda actitud de Casado d’aquesta setmana no cal atribuir-la només a l’intent de fer fracassar els Pressupostos del Govern. Té un doble objectiu. Si la política fos un simple joc de sumar i restar, els Pressupostos ja estarien encaminats. Però, amb el judici en curs, en l’independentisme no hi ha ningú avui amb autoritat (és a dir, sense por que el titllin de traïdor) per imposar un pacte pressupostari pragmàtic sense que vagi acompanyat d’alguna aparent concessió en les qüestions fonamentals.

Però els Pressupostos són l’excusa de l’enrabiada de Casado. El seu objectiu principal és el Tribunal Suprem. Sánchez és només la coartada de la manifestació de diumenge. El que pretén el PP és posar el Tribunal davant la pressió del carrer i dels mitjans que acompanyen incondicionalment la dreta. I, de passada, lligar Rivera al seu costat. No fos cas que els senyors jutges, aplicant el dret, que no entén de fabulacions sinó de fets, els arruïnessin el relat del cop d’Estat i de la rebel·lió, unes arenes movedisses en què es basen Casado i els seus aliats per a la Reconquesta. L’aspirant quedaria nu.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >