Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Barcelona, el 1928 i una coca-cola

Em passa sovint: sento les actituds, els valors i els somnis d’aquelles dècades més a prop meu que les actuals

Avinguda de la reina Maria Cristina durant l' Exposició Internacional de Barcelona de 1929.
Avinguda de la reina Maria Cristina durant l' Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

“Aquí, res de numerets!”, va remugar la meva mare mentre em deixava la mà dreta sense circulació. Jo tot just iniciava una tímida protesta perquè volia un pastisset concret i la dependenta me n’havia posat un altre de més esquifit que vaig intuir (i no m’equivocava) molt menys carregat de crema. Ella també ho sabia, però va pagar tota somrient i vam marxar sense badar boca, amb un tarannà molt anglès. Era al mercat de l’Abaceria Central de Gràcia, a finals dels seixanta, on la seva mare hi tenia una parada petita com un cop de puny (la 361, en blanc sobre fons vermell; llum de tulipa elegant i bombeta somorta), una polleria que resistia miraculosament sense vendre res més que pollastres i gallines al costat de parades que eren tres vegades més grans i que, avançades al seu temps, ja oferien alguna croqueta i plat precuinats. El secret era el codi d’honor de la meva àvia: un marbre com la neu, el mateix proveïdor des dels anys trenta i abans llençar la mercaderia i quedar-se en números vermells que enganyar. La clientela era sagrada.

Imbuïts d’aquesta moralitat i ètica de les classes populars forjades abans de la guerra i que mai va tenir (ni té) la burgesia benestant, la filosofia de casa passava per no muntar cap escàndol i si, arribat el cas, et donaven gat per llebre, doncs no es tornava mai més a aquella botiga i llestos: se saludava en passar amb educació, però aquí quedava tot. Els uns i els altres sabien de què anava la cosa: no calia res més... Tot plegat ho vaig recordar la setmana passada, quan en una cadena de cafeteries del centre em van clavar 3,60 euros per una coca-cola petita. Vaig pagar amb un somriure i sense fer cap tuit. Però no m’hi tornaran a veure, esclar.

Educat al bany maria d’un món d’ahir clavat als anys vint i trenta, la Guerra Civil com a abisme, vaig recordar, arran de la clatellada, que quan la Coca-cola va arribar a Barcelona, el juliol del 1928, valia 35 cèntims. Em passa sovint: sento les actituds, els valors i els somnis d’aquelles dècades més a prop meu que les actuals. Potser perquè la Barcelona que en 10 anys va passar de 700.000 a un milió d’habitants, un niu de cosmopolitisme, sempre panxa enlaire –naixia el Gran Metro: de plaça Catalunya a Lesseps (1924), emulant els de Londres (1864), de la imitada Boston (1896), Nova York (1904) o Madrid (1919)– aspirava de debò a ser una urbs moderna i productiva, capital d’una Catalunya ja tan impossible el 1936 com la intueixo avui.

I així vaig, 90 anys entre un peu i l’altre. Davant dels selfies, rememoro l’impacte del primer Photomaton, del 17 de febrer del 1929: calia esperar l’eternitat de 16 segons perquè donés sis còpies per 1,50 pessetes. Era a Pelai, 56, el carrer de la modernitat, on l’abril del 1925 s’inauguraven els grans magatzems El Águila (a la cantonada amb la ronda Universitat), dura competència per als altres dos veïns: Los Alemanes (números 20-24) i Can Damians (número 54, el de la bola de vidre), tots avui franquícies tèxtils i hotels. Anaven a rebuf del mític El Siglo de la Rambla, imbatible en preus i luxe, però també pels venedors, famosos per la seva atenció i delicadesa, tant si eren dandis com obrers. Encara avui, a casa, El Corte Inglés del Portal de l’Àngel és Can Jorba (1926), potser perquè en teníem una col·lecció de postals de quan es va inaugurar.

La ciutat moderna. Barcelona 1921-1930 (Albertí Editor/Ajuntament de Barcelona), cinquè lliurament de la detallada sèrie que construeix Ròmul Brotons

De fet, va obrir les portes sis mesos després que s’obrís al públic el Park Güell, una iniciativa privada de frustrada ciutat jardí rescatada per l’Ajuntament, que la va adquirir, amb polèmica, el 1922. Ara, si no n’ets veí pagues entrada per veure el recinte històric; més que res per deixar lloc, mentre els autocars atapeïts de turistes col·lapsen tant el parc com l’estreta carretera d’accés al Carmel.

En aquella època que la premsa va batejar com “el xarampió esportiu” perquè no tot era futbol (natació a les platges i piscines; ciclisme…), m’imagino entre els 60.000 que van assistir al combat de boxa dels gegants Uzcudun i Primo Carnera, convocats el novembre del 1930 a l’Estadi de Montjuïc, avui en descomposició, en el que va ser un rècord de concentració pugilística a Europa. De la mateixa manera, passejo per la plaça de Catalunya aquest 7 d’octubre del 1926 de la primera Diada del Llibre, mentre miro de reüll aquesta nova dona d’art déco, fascinant, trencadora, amb els cabells curts, barrets continguts i faldilles pel genoll, competint d’igual a igual, en plena bogeria del charleston, amb homes amb pantalons de quadres, americanes ajustades i ulleres de sol, extravagants sense barret i cabells engominats. Potser agafaria un taxi, regularitzats des del 26 de novembre del 1924, obligats pel Consistori per primera vegada a anar amb taxímetre i en carrosseria landaulet (quatre places a cobert i el xofer, fora). Tan controlats com avui…

En les estelades descolorides se m’apareixen les patètiques pors d’Alfons XIII; el monarca anava amb cotxe per Barcelona amb Primo de Rivera i li va etzibar: “Veig moltes banderes separatistes”; el dictador, espantat, va fer un cop d’ull: “Majestat, no en veig cap”. “Doncs jo sí: on no hi ha la bandera espanyola hi veig amagada la bandera separatista”. Perquè tampoc era tot idíl·lic: el 1921 cada tres dies hi havia un atemptat fill de la guerra entre anarquistes i patronal; mentre es construïa el Metro Transversal a preu fet, 24 hores els set dies, van morir 11 treballadors en enfonsar-se les obres entre la Gran Via i Villarroel (abril del 1924), i l’Exposició Internacional del 1929 va deixar, després de 42 sortidors d’aigua, 116 columnes de llum i nou reflectors, 15 milions de deute que la ciutat va pagar en 34 anys. Per no parlar de la gestació de La bandera negra, joves violents d’Estat Català que van intentar atemptar contra el monarca en el complot del Garraf (1925) o el de Prats de Molló (1926) amb Macià, 600 homes de 6.000 previstos i tot just 80 fusells.

Què voleu, se’m creuen els valors familiars amb les xifres espectaculars de la Mancomunitat en tot just 10 anys de feina i amb la de la Generalitat d’avui o la visita d’Albert Einstein el 1923, atès per un secretari general d’Ensenyament Tècnic i Professional de la Mancomunitat, Rafael Campalans (socialista en govern conservador), que l’atenia en alemany. I tenint en compte els candidats de les properes eleccions municipals de maig, un es refugia amb gust en La ciutat moderna. Barcelona 1921-1930 (Albertí Editor/Ajuntament de Barcelona), cinquè lliurament de la detallada sèrie que construeix Ròmul Brotons. Indecís, fugint de l’actual espai-temps tant en l’àmbit periodístic com en el vital, no sé qui votar entre tant refugiat o pròfug, avui aquí, demà allà. En les municipals del 5 de febrer del 1922, un vot es pagava a 25 pessetes si els candidats eren regionalistes i a 10 si eren radicals; els monàrquics no tenien tarifa fixa. Actualitzat, són el 3%, prebendes, cadires, llicències… I jo amb l’ètica de la mare i l’àvia.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >