Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

Sílvia Abril: “Hi ha qui em considera una pallassa. Senyors: visc d’això. I n’estic ben orgullosa”

La reina de la comèdia del moment arrasa a la taquilla amb 'Bajo el mismo techo' i acaba de conduir els Goya

L'actriu Sílvia Abril.
L'actriu Sílvia Abril.

Hi ha una dona que ho fa tot a Espanya: un dia et presenta els Goya (i sobreviu) i un altre t’estrena la pel·lícula Bajo el mismo techo (i triomfa a la taquilla), o et presenta el concurs Juego de juegos (i apareix al programa d’Ellen DeGeneres). Tot això sense oblidar el seu passat eurovisiu i cabareter. Es diu Sílvia Abril i amb 47 anys, després de 20 en la professió, es troba en el millor moment de la seva carrera. Parlem amb ella abans i després d’una gala dels Goya que, amb un 26,2% de share i gairebé quatre milions d’espectadors, ha estat una de les edicions que ha tingut més èxit.

Pregunta. Què va ser el primer que vas fer quan vas acabar? Servir-te una copa?

Resposta. Em vaig abraçar a l’Andreu, ens vam fer un petó i ens vam felicitar i li vam donar les gràcies i l’enhorabona a tot l’equip.

P. Vas decidir presentar els Goya per compassió, per sadomasoquisme o perquè et va fer xantatge Villajero amb una gravació?

R. Ui, no. Jo no acostumo a delinquir. Com a màxim el que faig és endur-me bossetes de te d’un hotel.

P. I doncs?

R. Li vaig prometre a la Yvonne Blake –l’anterior presidenta de l’Acadèmia, que va morir al juliol– que aquest any els presentaria. Va ser abans que tingués l’ictus i em va coincidir amb el rodatge de la pel·lícula. Ella era una dona meravellosa i insistent i volia que la gala la presentés una dona i encara millor que ho pogués fer amb l’Andreu [Buenafuente, el seu marit].

“Tinc mal geni però no he llançat mai res pel cap a l’Andreu”

P. Vas tenir por de fracassar?

R. Jo ja sé que hi ha gent a qui no li agrado. Que em consideren una mamarratxa i una pallassa. És que aquesta és la meva feina, senyors: visc de fer el pallasso. I n’estic ben orgullosa. A mi m’interessa la clown que porto a dins, la nena que porto a dins, la inconsciència… és el que vull fer. No puc agradar a tothom.

P. Aquest final, amb la visibilització de l’equip de Campeones recollint el Goya a la millor pel·lícula ha estat un punt i apart no només en els Goya, sinó en la història d’Espanya. Com es viu una cosa així a l’escenari?

R. La resposta de la sala va ser meravellosa i va ser un clímax idoni. Ara puc dir que Campeones era una de les meves favorites i que acabar abraçant tot l’equip va ser una celebració doble, la seva i la nostra.

P. Ha estat la gala més vista de la dècada. Teniu ganes de repetir?

R. Per com ha anat repetiríem amb els ulls tancats, però caldrà veure com es presenta el calendari. Això i que l’Acadèmia vulgui tornar a apostar per nosaltres.

P. Si no poguessis, quin consell li donaries a qui et substituís?

R. Puja a l’escenari a defensar el que creguis i passa-t’ho bé.

P. Acabes d'estrenar la teva primera pel·lícula com a protagonista, Bajo el mismo techo

Sílvia Abril i Andreu Buenafuente durant la gala dels premis Goya.
Sílvia Abril i Andreu Buenafuente durant la gala dels premis Goya. efe

R. He hagut d’esperar a fer-ne 47!

P. Com et sents?

R. Al principi espanta, perquè jo soc un animal de canvis constants i això d’anar cada dia al mateix lloc a rodar, no sabia si ho sabria fer.

P. El film té un cameo de Dulceida com a cambrera… Com veus la seva vis còmica?

R. Jo crec que ha de seguir com a influencer, la pobra… És molt difícil venir a un rodatge a deixar anar una frase. Ella es va sentir cohibida, però després es va posar les piles i va resoldre la situació.

P. També tens un gag en què destrosses unes Jimmy Choo. Són teves o de l’attrezzo?

R. Són de vestuari. Per la forma que té el meu peu és una sabata força soferta. És terrible fer-les servir per caminar.

P. La pel·lícula és la història d’un divorci en què la parella es tira els plats pel cap (literalment). T’ha servit per exorcitzar els teus problemes de parella amb l’Andreu Buenafuente?

R. Sempre recorres a les teves experiències, al teu caràcter. He tret tot el mal geni que tinc i que no trec mai. Però mai li he llançat res al cap a l’Andreu.

“A casa soc una paia força normal i avorrida”

P. I acudits? Us piqueu a veure qui explica els millors acudits mentre sopeu?

R. A casa soc una paia força normal i avorrida. Sí que tenir una nena de sis anys t’obliga a fer una mica més el pallasso.

P. Tu ets el que podríem anomenar una addicta a la feina. El teu marit també. Quan veieu la Joana, la vostra filla de sis anys?

R. La veiem, la veiem. De vegades me l’enduc al plató de Late Motiv [el programa que presenta Buenafuente] perquè vegi que quan no som amb ella no és perquè siguem al bingo, sinó que estem treballant. Ens ho muntem força bé. Tenim una infraestructura que ens ajuda a portar aquesta vida boja. L’Andreu la porta i la recull cada dia de l’escola. I a les tardes jo intento ser sempre a casa.

P. I dels deures, qui se n’encarrega?

R. La nena és llesta, i la sap llarga. Ens podria haver sortit més naïf. Està de tornada de tot.

P. Vas ser una de les ballarines de Rodolfo Chikilicuatre quan va anar a Eurovisió el 2008. Quin consell li donaries al Miki per guanyar d’una vegada per totes a Tel Aviv?

R. Tararí Telaví! Que s’ho passi bé a les festes prèvies, que les de després poden ser molt pitjors!

P. Com recordes l’experiència d’actuar davant de tot el continent?

R. Allò nostre va ser una conya, una provocació. Vam tenir els eurofans que ni t’ho imagines. Només ens va faltar que ens assaltessin amb pals com els taxistes als VTC. Eurovisió té un tipus de públic a qui li falta sentit de l’humor.

“La dreta et dona un escenari molt llaminer per fer comèdia”

P. L’humorista és d’esquerres o de dretes?

R. La dreta et dona un escenari molt llaminer per fer comèdia. A mi l’arribada del PP em va agafar quan feia El burladero, un cabaret polític a Barcelona. Tenia un monòleg amb allò de la Celia Villalobos i el caldo que la gent es pixava de riure. Als còmics, la dreta ens va molt bé.

P. Li veus futur (còmic) a Vox?

R. I tant. El que passa és que em fa patir. Preferiria buscar altres recursos i no patir l’aparició de Vox, amb tots els meus respectes.

P. Fa 20 anys que et dediques a fer riure. L’humor evoluciona?

R. Evoluciona alhora que involucionem nosaltres. Espanya no pot i no hauria de permetre's estar cada vegada més sensible de cara a la comèdia. Ens omplim la boca amb la llibertat d’expressió i quan un còmic es moca amb una bandera, mira quin enrenou. Aquí hi ha alguna cosa que no em quadra.

P. És això dels límits de l’humor i aquestes coses…

R. Aquest és un país en què es va morir Lady Di i no havia passat ni un segon que ja corrien els acudits del tipus: “Portava un vestit estampat”. I ara hi ha una polèmica per a qualsevol cosa. En què ens estem convertint? Si sempre hem estat uns punkis! Si ho portem a les venes! Si forma part del nostre ADN… Quina bogeria és aquesta?

P. Per què creus que passa?

R. Cal acceptar que tenim un país molt heterogeni. Que ens creiem molt moderns i no ho som tant, que hi ha un gran sector de la població que vota Vox o el PP, partits que et poden agradar menys. Però és el país que tenim. I aquí també hi pot haver comèdia.

“Espanya no pot i no hauria de permetre's estar cada vegada més sensible de cara a la comèdia”

P. Però sí que hi ha noves formes d’expressió i nous còmics. Penso en els Muchachada, La Resistencia…

R. …Ignatius, l’estil de Broncano a l’hora de fer una entrevista. Però hi ha un públic a qui això no li interessa gens. Sempre m’he preguntat per què Sálvame aguanta. Però és que hi ha una Espanya que, t’agradi o no t’agradi, encara segueix aquest tipus de programes. Jo pensava que seria una audiència que aniria envellint i que, d’aquí a uns anys i tot i que sàpiga greu, ja no hi seria, i després veus l’èxit de Mujeres, hombres y viceversa i veus que no és una qüestió d’edat.

P. Quan vas començar volies ser una d’aquestes grans actrius del teatre català, com Emma Vilarasau o Anna Lizaran. Qui admires ara?

R. La comèdia americana sempre va un pas més enllà. Flipo amb la capacitat de Tina Fey per escriure els seus guions. Aquest és el meu punt feble. Jo sé diferenciar un guió bo d’un de mediocre, però no sé dir: “Aparta, figurant, que això ho escriuré jo”. Saps que l’altre dia vaig sortir al programa d’Ellen DeGeneres?

P. Alguna cosa m’ha arribat…

R. Estic a punt de presentar Juego de juegos, que és fruit d’una secció del seu programa, The Game of Games. Espanya és un dels primers països que ha comprat el programa i l’he presentat jo. I quan va donar la notícia, va treure les meves imatges i gairebé em moro.

P. Els Goya, la pel·li, Eurovisió, la tele… Què et queda per fer?

R. Em falta ser capaç d’escriure el meu propi projecte. M’hi poso i no em surt. L’estiu passat a Sant Feliu de Guíxols havia de fer un monòleg en un festival de comèdia que té l’Andreu que es diu El Singlot. Només fa quatre anys que es fa, és un projecte molt recent. Hi vam actuar el Berto Romero, el Raúl Cimas, l’Andreu i jo. Tots aportaven les seves merdes i portaven les seves històries i jo anava amb un text que no era meu, i no n’estava convençuda. I això s’acaba notant. L’Andreu me’l va agafar i el va capgirar. Jo vull tenir aquesta capacitat… Vaja, algun defecte s’ha de tenir, no? Perquè si no faria fàstic, de tan perfecta.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >