Selecciona Edició
Connecta’t
FOTOGRAFIA

Agraïment per la imatge útil

El compromís i l’ego absent han esdevingut l’autèntic interès de la foto d’autor dels setanta

Olivella va captar la vida cultural, com ara el rodatge, a Vic, de 'Laura, del cielo llega la noche', el 1986.
Olivella va captar la vida cultural, com ara el rodatge, a Vic, de 'Laura, del cielo llega la noche', el 1986.

Llavors vaig entendre per a què servia la fotografia…”. Com un descobriment, la utilitat dels seus reportatges l’havien llançat definitivament a dedicar la vida a la pràctica fotogràfica. Així explicava Anna Turbau a qui això signa el que va ser la seva primera experiència amb el reportatge durant un festival de jazz el 1974, quan només tenia 25 anys. Saber cap a on s’ha de mirar, on s’havia de ficar sense esperar autorització, amb la por d’haver de córrer davant la policia, tenir sempre encès el termòstat per sentir quines són les causes d’allò que canviarà la societat... i els ulls ben oberts per tal de reaccionar a la crida del temps que brolla! Després dedicar-se pacientment a la feina d’acumular negatius, d’estudiar-los per tal d’entendre com millorar la gramàtica, com afinar la punteria per tal de plasmar de la manera més exacta allò que està passant. I amb el pas del temps, aquella atenció fixada en els altres produeix una obra insubstituïble, necessària: l’arxiu d’un autor.

POÉTICAS DE LA DEMOCRACIA

Centro de Arte Reina Sofía, Madrid

Fins al 25 de novembre

EDUARD OLIVELLA. DOCUMENTANT CULTURA

Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Fins al 18 de maig

Aquests dies, al Museu Nacional Reina Sofia de Madrid es pot visitar l’exposició Poéticas de la democracia. Imágenes y contraimágenes de la Transición, on, entremig dels quadres, les instal·lacions i les pel·lícules de cinema de ficció que interpreten aquell temps, es troben les humils fotografies documentals.

Allà hi ha exposades les imatges dels gitanos de Galícia de la fotoperiodista Anna Turbau juntament amb les de Pilar Aymerich i Colita, que es fixaven atentament en les lluites feministes. Volien que els fets s’expliquessin per si mateixos, i els que ara ho volen recuperar no tenen més remei que adreçar-se a aquelles que ho havien viscut. També, per descomptat, hi estan penjades les cèlebres i cada cop més necessàries fotografies de les càrregues policials de 1976 del Manel Armengol. I la projecció d’un reportatge potser menys conegut, quasi experimental, sobre El Mental (1979), fet a l’Hospital de Sant Boi, els autors del qual —Mariano Zuzunaga, Jesús Atienza, Eduardo Subías i Pep Cunties— també exploraven en aquells moments la fotografia creativa. Tots exemples de fotografia útil, amb la finalitat de testimoniar al galop els fets que estaven passant i que ara es revelen de més interès per als museus que els temptejos artístics dels fotògrafs creatius. L’actitud compromesa, el despreniment de l’ego, ha esdevingut al segle XXI l’autèntic interès de la fotografia d’autor durant els anys setanta.

Com un exemple més de l’interès documental de la fotografia, també és recomanable visitar l’exposició que, fins al mes de maig, es pot veure a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB): Eduard Olivella. Documentant cultura. És una breu selecció del seu fons professional (50.000 fotografies) que va ingressar a l’AFB el 2015. L’atenció d’Olivella cap a la vida cultural barcelonina ofereix ara la possibilitat de reconèixer en les seves instantànies personatges, actituds i situacions des de principis dels anys setanta fins després dels Jocs Olímpics. Aquest tipus de feina només útil ha desvetllat un interès més enllà de la recerca artística. Un repertori sobre el qual es construeix la memòria i que permet la continuïtat en el temps de les lluites i els propòsits de canvi social. Per això cal aplaudir i agrair la feina continuada d’Olivella.

Aquesta fotografia, com a humil servidora de les ciències i de les arts, però humil de veritat, sense pretensions de suplir l’art que documenta, és la que ja demanava Baudelaire només vint anys després de l’adveniment de l’invent de Daguerre, quan el públic confonia l’art —que ell definia com la representació dels somnis— amb la reproducció només d’allò visible. Els fotògrafs i fotògrafes que van haver de reinventar la finalitat de la fotografia després del terrible saqueig del franquisme van intuir el nostre agraïment des del futur, dedicant-se a la fotografia sense més pretensions.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >