Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES OPINIÓ i

L’Espanyol dorm i no saben com despertar-lo

No hi ha més veritat que la realitat: en els últims 10 anys el club blanc-i-blau ha perdut 12.000 abonats

Facu Ferreyra (esq.), Wu Lei (centre) i Alfa Semedo, els reforços d'hivern.
Facu Ferreyra (esq.), Wu Lei (centre) i Alfa Semedo, els reforços d'hivern. efe

L’Espanyol no ha tingut mai les vitrines atapeïdes i poques vegades ha disposat d’un jugador d’escàndol, d’aquells pels quals qualsevol aficionat del futbol, aliè a qualsevol bandera, s’anima a pagar una entrada només per veure’l tocar la pilota. Cap altre com Marañón, custodiat de prop per Solsona, molt lluny de dues llegendes del futbol espanyol com Di Stéfano i Kubala, que van arribar a Sarrià amb poca benzina. Ningú oblida els cinc dofins ni Raúl Tamudo, màxim golejador català a la Lliga, i encara menys Ricardo Zamora, glamurós abans del glamur. I quan apareix algun candidat a ocupar el cor de l’afició, l’economia no hi entén de sentimentalismes, com va ser el cas de Gerard Moreno l’últim estiu. Escàs d’herois i de copes, l’Espanyol es va acostumar a mirar a les grades. Una afició tan escassa com fidel, sempre al tall per reivindicar el seu sentiment, encara que s’hagi de defensar davant d’un gegant de nivell mundial com el Barcelona.

El problema per a l’Espanyol és que cada vegada hi ha menys rastre de la seva afició, desil·lusionada i escèptica, més còmoda a la butaca de casa que a les grades de l’estadi de Cornellà. Una fuita de passió especialment cridanera en duels d’alt voltatge com davant del Barça (24.037 espectadors) i del Reial Madrid (21.215). Un estadi buit és un estadi trist. Ni tan sols es va deixar contagiar per l’equip de Rubi, que va amenaçar de jugar bé al futbol a l’inici de temporada. No troba el club una explicació convincent al desinterès de l’afició; hi ha els que apunten a un augment del 10% en els abonaments, i els que entenen que és el problema polític a Catalunya el que allunya la gent del camp.

No hi ha més veritat que la realitat: en els últims 10 anys l’Espanyol ha perdut 12.000 abonats. Avui, xifrats en 23.612. La il·lusió del projecte de Chen Yansheng va durar el temps que triguen els diners a despullar les promeses. “Vull un club de Champions en tres anys”, va assegurar el propietari xinès el gener del 2016. L’equip de Rubi és a dos punts del descens. Sense diners per invertir en fitxatges de categoria, sense presència a Catalunya i allunyat dels seus antecessors —dos presidents carismàtics i propers a la massa social, com Daniel Sánchez Llibre i Joan Collet—, no hi ha un home fort al club, que es troba en mans un gestor com Roger Guasch en la faceta econòmica i d’un tipus prudent com Óscar Perarnau a l’àrea esportiva.

Rubi (que no té més remei que parlar cada setmana) insisteix i insisteix a fer-se amic de la paraula il·lusió per més que hagi sumat quatre dels últims 33 punts

No hi ha qui posi la cara a l’Espanyol. No sap ningú quina és la funció de Tamudo al club, mentre que Rubi (que no té més remei que parlar cada setmana) insisteix i insisteix a fer-se amic de la paraula il·lusió per més que hagi sumat quatre dels últims 33 punts. Un símptoma que al club hi ha alguna cosa que està apagada. Costa trobar en el futbol modern un equip que conservi l’entrenador després de passar del segon al catorzè lloc.

Busca un futur l’Espanyol, mentre el Girona li vol robar protagonisme. “El Girona ha d’aspirar a ser el segon equip de Catalunya”, ha subratllat Jaume Roures, propietari de Mediapro i accionista de l’entitat gironina. La resposta de l’Espanyol va ser la campanya “El Clàssic Reial”, abans del partit contra el Madrid a Cornellà. Una promoció sense empatia amb la conjuntura catalana ni èxit en la convocatòria: meitat de l’aforament. L’Espanyol dorm i no saben com despertar-lo.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ