Selecciona Edició
Connecta’t

L’auca enverinada inèdita de Pere Quart contra Dalí

El text del poeta aflora entre les 12.000 cartes i 1.200 imatges de l’impressionant fons de la Biblioteca de Catalunya de Sebastià Gasch, el primer crític total

dali
Salvador Dalí amb els seus famosos bigotis, un dels aspectes de l’àcida auca que li dedicà Pere Quart, el 1952.

Arxiu vivent i apologista advertit d’espectacles i manifestacions dispensadors de joia”, definia Ferran Canyameres Sebastià Gasch (1897-1980). La donació del seu immens arxiu a la Biblioteca Nacional de Catalunya (BNC) és una de les grans notícies culturals dels darrers anys, perquè les 12.000 cartes són un fons sense preu per construir al detall la biografia cultural de la Barcelona del segle XX, com queda palès a l’exposició que li ha dedicat la BNC.

Sebastià Gasch en un retrat del pintor Jaume Mercadé de 1953.
Sebastià Gasch en un retrat del pintor Jaume Mercadé de 1953.

La importància de l’arxiu no s’esgota amb les correspondències, ja estudiades, amb Miró, Lorca, Barradas, el galerista Dalmau… o (veure EL PAÍS, 26 i 27 d’agost del 2018) amb Dalí, Calder, Ozenfant, Àngel Ferrant, Arp, Goemans, Foix i Torres-Garcia, sinó que s’estenen a una miríada d’artistes, gent del circ, estrelles del music-hall, del flamenc i de la cançó francesa, cineastes, escriptors, crítics, arquitectes, galeristes, periodistes…

L’aventura periodística de Gasch comença quan, fill únic, orfe de pare des dels cinc anys, es vesteix amb xalina i barret d’ala ampla, i deriva la seva vocació frustrada de pintor cubista cap a la crítica. A la Barcelona dels anys vint, ansiosa de modernitat, el noucentista Joaquim Folch i Torres accepta publicar el 1925 a La Gaseta de les Arts l’article que Gasch, amb revisió del text feta per Josep Francesc Ràfols, dedica a Joan Miró: “Estimo —escriu Folch a Gasch— els seus treballs com els més interessants que sobre temes de teoria de la pintura es publiquen avui”. Folch i Torres (45 anys) mantenia una posició oberta als nous corrents per tal de fer una Catalunya semblant a països com França (“No cal enutjar-se amb l’art d’avantguarda”).

El polemista

Bondadós, ventrut com un bisbe, bon vivant amb pocs diners, flâneur impenitent del llicenciós Districte Cinquè, escriptor afrancesat de verb ardent i polemista de frases feridores, Gasch va estar al centre de les tempestes artístiques del final dels anys vint. Una de les més llargues i sonades va ser la que va mantenir amb Rafael Benet, pintor i coordinador de les pàgines artístiques de La Veu de Catalunya. Les disputes provocades per la publicació del Manifest Groc (març de 1928) i la defensa aferrissada de Picasso, Dalí i Miró van tenir un final malastruc, quan el crític, al Full Groc del 15 de desembre de 1929, escriu: Rafael Benet, “no us heu convençut encara que la vostra pintura és una MERDA?”. Tanta virulència no s’explica sense saber que el 15 d’octubre de 1929 Benet havia acomiadat Gasch de La Veu: “Sento molt haver de prescindir de la vostra col·laboració… amb el temps espero, però, que podreu tornar a col·laborar… Mentrestant tingueu-me com a bon amic vostre”.

AUCA DEL PINTOR DALÍ (LA MARE QUE ET VA PARIR)

(Escrit a ratxes, en bars,
per un poeta famós.
Barcelona, tres de març.
Mil nou-cents cinquanta-dos.)

(D’aquesta auca, en ciclostil,
i amb permís de l’Ordinari,
se n’han tirat trenta mil
en paper també ordinari.)

EN VEURE LA HUMILITAT
AMB QUÈ EL CEL T’HA DECORAT,
PINTOR CARCUNDA I FINOLIS,
DELS OLIS QUE HAS EXPOSAT,
QUI NO EN DIRIA ELS SANTS OLIS?

Mostrà ser pintor de raça
des dels seus dies primers
i ja ho feia amb força traça
quan s’embrutava els bolquers.

En veure-li les orelles
tots diuen: —Farà camí!—
puix que eren grans i parelles
com veles de bergantí.

Cada full dels cartipassos
l’empastifa amb un gargot
i el nen, que és mig papissot,
diu al mestre: —Són picassos!

Exposa al passeig de Gràcia
i els crítics fan: —De qui és?
Té dibuix! Fot molta gràcia!
Aquest noi serà un Ingres!

Son pare li fa una beca
i el jove se’n va a París,
capital del món i meca
de l’art sense compromís.

Allà es fa surrealista
i eminent masturbador;
pro quan vol ser comunista
el Partit li diu que no.

Sempre trist entre gatzara,
amb prou feines té un amic
i es caga en la seva mare
en un quadre molt bonic.

I perquè tothom l’envegi
si sona el seu nom arreu,
comet més d’un sacrilegi
i així ven a millor preu.

Per tal de farcir els seus ocis
pispa la dona a un amic,
jueva que entén de negocis
i que jura que el farà ric.

Covard i home sense arrel,
quan vingué la nostra guerra,
no se li va veure el pèl
ni a la dreta ni a l’esquerra.

Venut a la burgesia
arriba als Estats Units
on pinta pornografia
pels boudoirs dels invertits.

I vinga fer bicicletes
i rellotges tous i humits,
crosses, llonguets i putetes
amb calaixos sota els pits.

En alguna conferència
parla d’allò que no sap
amb un pa de barra al cap
i una infinita insolència.

I dibuixa figurins,
pinta al fresc en parets vastes
o tatuatges clandestins
al penis dels pederastes.

Llu un bigoti llefiscós
i es fa estilitzar les celles,
i assegura les orelles
per un preu esgarrifós.

En Dalí, que és de Figueres,
i en Brunet, de Vic només,
disputen com marmanyeres,
si l’un ximple, l’altre més.

I ara, ran la cinquantena,
penedit de tot pecat,
el bandarra fa una mena
de Verge de Portlligat.

I un bon dia se’n va a Roma
amb bigotis i bastó,
i el Papa, que està de broma,
beneix el gran cabró.

Perquè el públic no l’oblidi
fa un Crist que ensenya el clatell,
i entre la jueva i ell
renoven el deïcidi.

Després exposa a una sala
de Londres i té un fracàs…
I és que ell a tot diu: —Sí, Gala!
Pro ella fa: —No la veig pas…

Vol seduir Pau Picasso
amb un telegrama insuls;
i el mestre només diu: Passo!
Hi ha cares que semblen culs!

És franquista i falangista,
I de tant fer el boig ja n’és
banyut de mirada trista
que només busca diners.

I avui, obeint la garsa
fa de místic querubí…

I ÉS QUE EN SALVADOR DALÍ
ARA ES DELEIX PER SALVAR-SE!

El periodista, poeta i dibuixant Josep Maria Junoy ja li havia escrit, amb motiu d’una polèmica anterior a causa de Salvador Dalí, que “el vostre caràcter impulsiu —del que us feu retret— és una prova precisament de la vostra generositat. Passió, en el cas vostre, no vol dir sinó pur desinterès”. L’escriptor J.V. Foix l’havia encoratjat a publicar a La Publicitat: “Crec que seria (és clar, sempre que us interessi) avinent que us decidíssiu a enviar un article a Les Arts a En Carles Capdevila. Poseu-li uns mots dient-li que jo us ho he dit. Ell ja en sap alguna cosa. Fa?”. Gasch va començar a escriure el novembre de 1929 a la secció Les Arts de La Publicitat, on va continuar uns mesos més la seva polèmica amb Benet.

Amb el temps, Gasch es va penedir sincerament dels seus dicteris contra Benet i després el va elogiar amb entusiasme. A Dalí, en canvi, no el va perdonar mar. A Gasch li agradava l’ordre moral, l’art espiritual i pur i el pensament catòlic del francès Jacques Maritain, no pas les consignes dissolvents del comunista André Breton, que acabava d’expulsar Miró del grup surrealista.

L’home que volia patir

Gasch no s’entén sense Barcelona i Barcelona no s’entén sense Gasch. Miró, Dalí, tothom, li deien que per escriure d’art del present havia de conèixer a fons les galeries modernes de París. Per què no va marxar a la capital francesa? Per no deixar tota sola la seva mare vídua? Pel seu tarannà poc lluitador i gens aventurer? Tal vegada, per tot plegat. Solter, sense parents, morta la mare el 1938, la seva estimada Barcelona en mans dels revolucionaris, Gasch va fugir de les tropes franquistes i de les batudes de la policia francesa per aixoplugar-se en una caseta annexa al Château de Roissy-en-Brie.

L’escriptor Ferran Canyameres explica amb fidelitat al conte L’home que volia patir les penúries de la guerra i de l’exili: “Tot i els seus quaranta anys, al rostre de Cebrià Balast [Sebastià Gasch] hi havia sempre una expressió esbalaïda, i en abandonar Barcelona es convertí en expressió de por”. Quan va albirar per primer cop la ciutat de París “no es perdonava d’haver-se resignat fins aquell dia de conèixer-la només per les cròniques”. Gasch pensa que “és a Barcelona on radiquen tots els elements de la meva vida: van quedar penjats a la branca d’un plàtan de la Rambla del Mig, al penja-robes d’una llotja de music-hall, al fanal d’una cantonada del carrer Nou, als braons d’una d’aquelles dones del nostre poble que ni en el vici no perden els aires casolans”. I París? “Hi he caigut a deshora”, respon Balast-Gasch.

Quan els nazis van entrar a París, Gasch va perdre els subsidis que li arribaven del PEN de Mèxic i va haver de viure de la caritat i dels ajuts d’amics com Canyameres. Allà es va enamorar sense ser correspost d’una artista jueva, Lotty, hi va conèixer una tarda Picasso i el 1943 va tornar a la seva ciutat, on va passar unes setmanes a la presó abans de casar-se el 1944 amb Caritat Grau-Sala, la germana del pintor Emili.

Carta inèdita de Miró

D’entre els epistolaris encara no publicats, destaquen els de l’escultor Ángel Ferrant i el del ceramista Josep Llorens Artigas, i sobretot el de Vicente Escudero, el ballarí d’avantguarda, el qual, entre altres assumptes, li demana que convenci Miró per fer els decorats i el vestuari d’un ballet flamenc (Muerte gitana). També hi ha el cas del pintor i gravador Francesc Domingo, molt ric en confidències al voltant de la pintura (1927), els seus contactes a París (Trabal, Picasso, Supervielle, Jouhandeau, Reverdy, Ismael de la Serna, Ramon Gaya….) i la malaltia terminal (tuberculosi) de la seva dona bretona Hélène Le Gard.

Sebastià Gasch amb Carmen Amaya. ampliar foto
Sebastià Gasch amb Carmen Amaya.

El 1928 Gasch demana a Miró que ajudi, amb els seus contactes a París, dos pintors. Un és Dalí, l’altre és Domingo. Miró presenta Dalí al grup de Breton i aconseguirà que el galerista Goemans li organitzi la seva primera exposició. “He rebut —escriu Domingo— una lletra de Miró, que m’estimo molt, d’encoratge, i m’encomana que vagi a veure en Pierre Loeb” (el galerista francès), però aviat Miró diu a Domingo que li costarà obrir-se pas a París (“els surrealistes són gent que no accepten res més que lo seu”) i pensa que Miró l’ha traït (“no tinc necessitat de lo que digui Miró”). Domingo transcriu una carta, inèdita fins ara, de Miró: ha mostrat als galeristes els seus dibuixos i cinc fotos (tres del Saló dels Artistes, Els jugadors de cartes i Noi malalt). A la carta li diu que un marxant jove ha comprat un quadre: “Ha escollit la tela on hi han dos joves”, la tela que Domingo tenia compromesa amb Rafael Benet, i li prega que accepti que ell pagui el cost de les fotos. “Ara que tinc material ja m’aniré ocupant de tu, i creu que faré tot lo que depengui de mi”.

Tàpies

A Gasch li interessen el circ i el flamenc perquè pensa que és un art pur, no intel·lectualitzat, però manté la seva aposta per les avantguardes durant la postguerra. Redactor de la revista Destino des de 1946, és el primer a dedicar a Tàpies un comentari (1948), baldament dos anys abans Junoy ja havia publicat el retrat que havia fet al seu avi, el llibreter Francesc Puig i Alonso. A l’arxiu de la BNC es conserva una dura carta de Tàpies contra Cuixart (15-7-1956), arran d’una entrevista de Gasch a Cuixart a Destino. “Dels oportunistes canvis de camisa (que ara es veu que ja són cada tres setmanes) no cal ni parlar-ne”; del que vol parlar Tàpies és de “l’argumentació per situar-se per sobre de tot, autrisme incluido, esgrimint precisament conceptes del mateix inventor de l’expressió un art autre… És ben veritat que el que manlleva alguna cosa d’un altre no solsament no li agraeix sinó que ja mai li perdona”. “Com pot veure —escriu a Gasch— el seu interviuat està molt mal documentat, o li interessa estar-ho”. El “rancor” de Cuixart contra “els pocs reductes de llibertat que existeixen a París” són, segons Tàpies, deguts “que és ell precisament el que ha sigut vist allí poc independent i poc nou, com em consta”.

Carta on Benet acomiada Sebastià Gach de 'La Veu de Catalunya'. ampliar foto
Carta on Benet acomiada Sebastià Gach de 'La Veu de Catalunya'.

Quatre anys més tard, en una carta del 4 de març de 1960 conservada a la Fundació Tàpies, i en un moment que considerava que Picasso i Miró es repetien sense aportar creativitat, reconeix que li ha costat bastant identificar-se amb la seva pintura, però “ara m’interessa prodigiosament. Potser és l’única pintura que m’interessa actualment per la seva puresa, per la seva espiritualitat, per la seva vida interior i per l’antiarticitat, la sinceritat que respira”. Gasch defensa Tàpies dels comentaris (“una tomadura de pelo”) que la seva exposició ha rebut, “els marramaus que les granotes, enfurismades, han proferit constantment”. “Quanta bèstia!”, exclama. “Des de 1925 que visc defensant l’art viu. Per això ha servit?”. Li diu que ha decidit no parlar mai de pintura en aquest país, llevat dels amics que valguin la pena. “Engargamellar-se tant, durant tants anys, per arribar a aquest resultat desmoralitzador!”. “Quin país, Déu meu! —segueix escrivint—. Jo ja era a París. Hi vaig passar quatre anys durant la guerra, i haver tornat va ser el desbarat més gros de la meva vida. A 62 anys ja és massa tard. I estic desmoralitzat, desesperat, perquè l’ambient nostrat és irrespirable”.

Un pobre periodista cultural

Durant molts períodes de la seva vida, Gasch va patir la manca de diners. L’arxiu és incomplet perquè va haver de vendre algunes cartes (Chaplin, Dalí, Lorca…) per sobreviure i pagar la multa que un tribunal franquista va imposar al seu fill Emili per activitats polítiques. A l’arxiu hi ha una nombrosa correspondència del canari Manolo Millares on li prega que el salvi de “mi aislamiento espantoso” a les illes Canàries, ja que “yo necesito, necesidad vital, de saber que mi obra no habrá de morir en un oscuro sotobanco de una isla estúpida” i fins i tot li demana què vol perquè li publiqui a Destino una entrevista. Gasch respon de manera tan furiosa que Millares va romandre molt de temps empegueït.

Missiva inèdita de Gasch amb dibuixos d'Alexander Calder. ampliar foto
Missiva inèdita de Gasch amb dibuixos d'Alexander Calder.

“Viure de la ploma —escrivia Gasch a Joan Oliver— equival a fer treballs forçats. Tinc molta feina i com més en tinc, menys guanyo. Fent, en qualsevol país, la tercera part del que arribo a fer ací aniríem en cotxe. I el més collonut del cas és que tot va parar a la cuina. Em pregunto: val la pena de treballar tant i llevar-me a les vuit perquè tot serveixi per a romandre vint minuts assegut a la taula del menjador?”. I això i tot, encara Gasch rebia cartes demanant-li aportacions per ajudar artistes més necessitats a viure: no ja Barradas, als anys vint, sinó Josep Maria de Sucre, als anys setanta.

Al final, gràcies al crític i escriptor Alexandre Cirici i a personalitats de l’espectacle, Gasch va gaudir d’un cert reconeixement social a Barcelona. La Biblioteca de Catalunya guarda ara el seu arxiu perquè algú gosi fer-ne la biografia que es mereix.

Joan Oliver i els bigotis de Dalí: els rodolins van provocar una resposta de Fages de Climent

Josep Massot

Entre els papers de Sebastià Gasch figura una auca contra Salvador Dalí fins ara inèdita. Els versos són anònims, però sense cap dubte van ser escrits per Pere Quart. El poeta va crear artesanalment una plaquette i els versos van circular clandestinament en còpies mecanoscrites. Joan Oliver havia tornat a Barcelona de l’exili xilè el 1948. L’Auca del pintor Dalí (La mare que et va parir)és de 1952, un any de violentes tensions al món de l’art. En 1951 el règim franquista va engegar una gran operació de rentat de cara per sortir de l’aïllament internacional. La I Bienal Hispanoamericana de Arte, inaugurada a Madrid el 12 d’octubre de 1951, Día de la Raza y la Hispanidad, pel mateix Franco amb uniforme militar, va oficialitzar per primera vegada l’art abstracte, amb obres de Tàpies, Cuixart, Ferrant, Josep Llorens Artigas i Oteiza, entre d’altres, i amb significativa absència de Miró. Picasso la va boicotejar programant a París una contrabiennal.

Va ser llavors quan Dalí va enviar un famós telegrama a Picasso i aquest —diu la llegenda— li va contestar: “Dalí me ofrece la mano tendida, pero yo sólo veo la Falange”. El pintor de Figueres, envoltat de figures del règim, va pronunciar una conferència al Teatro María Guerrero (Picasso es comunista, yo tampoco), aplaudida pels franquistes (un d’ells va dir: “Prefiero que retornen Gibraltar antes que a Picasso”).

El març de 1952, una selecció amb les 200 millors obres de l’exposició es va traslladar al Parc de la Ciutadella, on Dalí, convertit al misticisme catòlic, comptava amb sala pròpia. D’entre els quadres, exposats abans a Londres, figurava La Madonna de Portlligat, una versió de la qual el pintor havia mostrat al Papa. L’auca el degué ferir i tal vegada explica el seu gran interès a il·lustrar i divulgar El triomf i el rodolí de Gala i Dalí, que Carles Fages de Climent va escriure el 1961 i on hi ha passatges que responen els dards enverinats disparats un decenni abans pel poeta comunista.

Pere Quart, molest pel suport de Dalí a la bienal franquista i pels seus atacs a Picasso, va fer l’auca, que va acabar retocant. Així, canvia “beneitó” per “gran cabró”, i una estrofa sencera: “És franquista i falangista/ recolza la bienal,/ ase ardit d’orella trista/ o liró fenomenal”. També va suprimir dues estrofes referides a l’execució de Lorca: La primera: “El dia que va saber/ que havia mort un poeta/ assassinat per la Dreta/ exclamà, feliç, ‘Olé!’” . I la segona: “Vull que tothom assegura—/ parli de mi i del meu fer/ i de la meva pintura,/ encara que en parlin bé!”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ