_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Escolteu l’exconsellera empresonada

Les esmenes 'indepes' a la totalitat irrompen com a maniobra tàctica a favor de finalitats no pressupostàries

Xavier Vidal-Folch
Roger Torrent arribant a la presó Soto del Real dilluns.
Roger Torrent arribant a la presó Soto del Real dilluns.Juan Carlos Hidalgo (EFE)

Les esmenes indepes a la totalitat irrompen com a maniobra tàctica a favor de finalitats no pressupostàries. Així es desnaturalitza el principal repte polític anual, el dels comptes. Però hi ha més desgràcia, ja que els déus enceguen els qui volen perdre. Acaricien la derrota, autòmats, els qui es deixen intimidar pel terror a ser titllats de traïdors. És la síndrome ja clàssica del procés i el postprocés.

Aquest rigor gairebé mortis comporta lligar-se al jou del maximalisme, ja que a cada moment s'imposa qui es mostra més exagerat, radical o llançat. I llavors la política —que és pacte— es torna aspra, gairebé impossible. Perquè si tot suposa una traïció, res del que pertany al territori intermedi resultarà factible.

Van sobrant ja els homenatges tipus autoretrat; les oportunistes vagues de canapès, resulta que a Montserrat!; la cursi retòrica abrasiva, aquests buits desplegaments de l'activista Quim Torra. A la dirigència secessionista li convé, per contra, escoltar el que diu l'—empresonada— exconsellera de Treball Dolors Bassa (ERC): “No podem deixar caure el Govern de Pedro Sánchez”. I això equival a validar al Congrés el seu (d'altra banda, molt millorable) pressupost.

Pel seu interès, tant o més que pel de Sánchez. Per què? Perquè els seus col·legues més assenyats pretenen demostrar capacitat de govern —contra la paràlisi que Torra imprimeix a la Generalitat—, per ampliar la base social dels seus seguidors cap a la república. I fer coses exigeix disposar d'un pressupost, l'autonòmic. Però aquest només es nodrirà adequadament si s'aprova el Pressupost de l'Estat. Fins a —potser— 2.200 milions en transferències del sistema a rebre pengen del Govern central. I més de 2.000 milions en inversions públiques, per injectar directament des del Pressupost.

Si tot això es complís suposaria un 2% del PIB català. Un luxe, en termes de cohesió europea: en els millors anys Espanya rebia del Pressupost comunitari europeu l'equivalent a un 1% del PIB. Pot la Generalitat prescindir d'aquest flux, encara que sigui d'una part? Com ho explicarà als seus administrats? Si rebutja aquests recursos és que no els necessita, i si no li fan falta, amb quina credibilitat podrà lamentar-se després del crònic infrafinançament públic de Catalunya? Més atenció i menys afalacs interessats per a Bassa.

Contribuir al fet que Sánchez aconsegueixi veure aprovat el seu Pressupost li convé, sobretot, per raons estratègiques. Estabilitzar i asserenar són verbs que conjugarien amb mirades de l'opinió —i de les institucions— més empàtiques cap als seus dirigents més conspicus. Els presos. A més, els socialistes podrien en teoria aspirar, després d'unes eleccions, a travar aliances alternatives a Podem i a ells mateixos. Per exemple, amb Ciutadans. Mentre que ells no disposen de recanvi. Tret que fessin com la Lliga de Salvini: apuntar-se a l'infern. No se'ls endevina la intenció. Crema.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_