_
_
_
_
_

El Biblioteca Breve recau en el debut en la novel·la de la jove poeta Elvira Sastre

‘Días sin ti’ aposta per la memòria com a catarsi amb les històries d'amor d'una àvia i del seu net

Elvira Sastre, fotografiada a Madrid al juliol.
Elvira Sastre, fotografiada a Madrid al juliol.B.P.
Carles Geli

El juny del 1958 el premi Biblioteca Breve arrencava amb una contundent voluntat de fer emergir i estimular joves escriptors, de renovar el panorama literari. Premiava Luis Goytisolo amb Las afueras o, només dues edicions després, un ignot Juan Marsé amb Encerrados con un solo juguete va ser finalista en declarar-se desert el premi, però l’obtindria el 1965. En aquesta 61a edició, potser amb la màxima intensitat de la seva última dècada, el premi que convoca Seix Barral ha tornat a entroncar amb la seva filosofia fundacional en recaure en el debut novel·lístic de la jove poeta Elvira Sastre, Días sin ti, on un jove artista trobarà refugi per a la seva ruptura sentimental en la memòria d’una història d’amor també trencada que va viure la seva àvia durant la República i la Guerra Civil.

Sastre, segoviana de 27 anys, en fa només tres que ha emergit amb certa força en el panorama literari, exemple d’un tipus d’escriptors forjats en bona part en universos paral·lels i simultanis, com són les actuacions i els recitals en auditoris i festivals, i sent alhora molt actius i seguits a les xarxes socials. El seu èxit acostuma a ser tan precoç com fulgurant. Lectora voraç des de petita, als 15 anys Sastre inaugurava el seu blog Relocos y recuerdos, mentre difonia els seus versos, ja marcats per una visceralitat i una voluntat d’arribar directament als lectors, a través de la xarxa. Amb tot just 21 anys, el 2013, publica el seu primer poemari, Cuarenta y tres maneras de soltarse el pelo, que li prologarà Benjamín Prado. El seu salt arriba el 2016, amb l'aparició dels versos de La soledad de un cuerpo acostumbrado a la herida, volum amb el suport de Joan Margarit. També té dos títols que combinen la il·lustració i la poesia: Tu la Acuarela / Yo la Lírica (2013), en col·laboració amb Adriana Moragues, i Aquella orilla nuestra (2018), amb dibuixos d’Emiliano Batista.

Traductora de formació (seves són les versions al castellà de la poètica de Rupi Kaur o els Poemas de amor d’Oscar Wilde), Sastre admet que la gènesi de la novel·la amb la qual ha guanyat el Biblioteca Breve (i els seus 30.000 euros) són uns versos del seu segon poemari, Baluarte (2014), que narren la història d’una pèrdua amorosa. Així, l’obra alterna les experiències del Gael, un jove escultor que viu la ruptura sentimental amb la model de tota la seva creació, amb el refugi en el qual es transformen les lliçons vitals que li va explicar la Dora, la seva àvia, que va viure durant la República un amor que va acabar amb l’assassinat del seu marit. La Dora, que és mestra, marxarà per recuperar el sentit de la seva vida a Cuba, la terra del seu marit.

Per alimentar la trama, Sastre ha anat excavant en el seu entorn familiar i personal. “Com tot el que escric, té una part autobiogràfica; la Dora té molta part de la meva àvia Sote i, pel que fa al Gael, la seva història no és la meva, però durant l’escriptura també vaig viure una ruptura i part del seu aprenentatge sí que és el meu”, admet la jove autora sobre els personatges d’una novel·la en què la memòria funciona com a catarsi i revulsiu i es dona certa malenconia feliç. “La meva obra neix d’una introspecció profunda que pateixo des de petita. Soc extremadament sensible. Em trobo en la tristesa i em sento a gust perquè és aquí on trobo respostes. Quan un és feliç no es pregunta res, no ho necessita. Però quan estem malament és quan ens ho qüestionem tot. Aquí és on jo em conec, on m’armo i trobo les eines que m’ajuden a continuar”, assegura.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_