Selecciona Edició
Connecta’t

A les entranyes d’un trasplantament

Cinc hores i mitja per completar amb èxit l'extracció d'un ronyó a una dona viva i implantar-lo al seu fill mitjançant un robot a l'Hospital Clínic de Barcelona

Un xiulet intermitent marca el ritme al quiròfan. No hi ha música ni xerrameca. Només un agut pip trenca el silenci d'aquesta sala impol·luta. Com un metrònom, el monitor de constants vitals manté l'ordre: si el so no canvia, tot va bé. Són les 9.30. A la llitera reposa una dona sotmesa ja a la letargia de l'anestèsia. Al voltant seu, una desena de sanitaris es mouen en un caos ordenat, cadascú fa el que li toca. L'operació ja ha començat. En l'argot mèdic es diu nefrectomia. Al carrer, extirpar un ronyó. Ella és la donant. El seu fill, el receptor.

“No tinc cap dubte que sortirà bé. Som així de pedants”, fa broma Antonio Alcaraz (Granada, 1960), cap d'Urologia de l'Hospital Clínic de Barcelona i cirurgià que dirigeix l'operació. Però no és que siguin creguts. És experiència. El Clínic és líder a Espanya en trasplantaments renals de donant viu des que hi ha dades (el 2018 en va fer 40 dels 293 totals) i Alcaraz és el cirurgià amb més intervencions a la motxilla: 1.400 com a primer cirurgià i 400 més com a part de l'equip quirúrgic.

Al quiròfan, el doctor Lluís Peri avança en la intervenció. A la pacient, tombada de costat, li ha fet tres incisions mínimes per fer-hi entrar els braços de la laparoscòpia que, dirigits des de fora, treballen a dins com les mans del cirurgià. Des del 2002, l'hospital fa l'extracció amb aquesta tècnica menys invasiva per reduir els riscos d'infecció. “Als cirurgians no ens agrada la sang”, riu Alcaraz. Amb una tisora elèctrica, que talla i cauteritza alhora, Peri s'obre camí fins al ronyó.

El quiròfan d’Alcaraz no és com els de les pel·lícules. No hi ha música ni disputes personals. Tampoc picabaralles professionals. “El quiròfan no és una democràcia. Aquí no hi ha polèmiques. Es fa el que diu el cirurgià al comandament”, assenyala. Malgrat tot, també aquí hi ha lloc per a la distensió i la xerrameca: “Viva España”, vacil·la Alcaraz en un moment. “Visca Catalunya”, respon Peri amb sorna. En situacions complexes, no obstant això, l'ambient es torna rígid, l'equip guarda silenci i conté la respiració. “El cirurgià ha de tenir el cor d'un lleó, els ulls d'una àguila i les mans d'una dona. Has de tenir força mental, ser hàbil i que el teu cervell sàpiga controlar els nervis”, explica el cirurgià en cap.

De tarannà tranquil, Alcaraz trasllada aquesta calma al quiròfan. Agafa els joysticks laparoscòpics (dos braços són les pinces i les tisores i el tercer, una càmera que reprodueix la imatge en tres dimensions als monitors), es posa les ulleres 3D i, comença a moure's per la cavitat abdominal: “Mira l'aorta!”. Un gruixut tub d'aspecte gelatinós pren forma davant la càmera. El metge separa els vasos renals i l'urèter de la resta del teixit per guanyar visibilitat. “Això ja s'assembla més al que veieu als llibres”, comenta.

Toca aguantar la respiració: s'han de tallar els vasos que uneixen el ronyó al torrent sanguini. Alcaraz talla la vena i l'artèria renals i activa el comptador. El temps des que el ronyó perd el reg fins que es posa en gel amb líquid de preservació ha de ser mínim. Peri fa una incisió a l'altura del melic i Alcaraz hi introdueix la mà per treure’l. A la pantalla, un guant blanc agafa amb compte aquest òrgan esmunyedís. L’extreu fins a una safata de gel i consulta: “Temps?”. “2.57”, respon algú. “Hem trigat tres minuts. Abans era més rosat i ara està grisenc”.

Mentre Peri tanca la incisió i cus, Alcaraz neteja el ronyó. Amb cura, retira el greix, segella petits capil·lars i poleix l'entrada de l'artèria i la vena. Després, el guarda en una camisa de gel amb una gasa plena de calamarsa. Així es preserva millor.

L'anestesista desperta la donant i la trasllada a Reanimació. De camí, encara semiadormida, es creua amb el seu fill, que espera en una sala annexa.

Al migdia, comença el trasplantament. El pacient ja està adormit. Sobre la llitera, el robot Da Vinci amb els seus quatre braços com potes d'aranya. “El Da Vinci està a punt”, alça la veu la màquina. “Els altres també”, respon una infermera entre rialles. El trasplantament robòtic es fa al Clínic des del 2015. És una tècnica més precisa i neta: només incisions per entrar els braços i un petit tall per ficar-hi l'òrgan.

El ronyó, amb la seva camisa de gel posada, s'introdueix al ventre. Alcaraz controla els comandaments del robot a diversos metres del pacient. Amb precisió, aïlla la vena ilíaca de la circulació i fa un tall minúscul al vas per cosir-lo a la vena renal. Un doll d'heparina al forat per evitar coàguls i comença a teixir. L'uròleg dansa amb l'agulla, puntada a puntada, fins a unir les venes. El mateix amb l'artèria ilíaca i la renal. Retira les malles que les aïllaven de la circulació i la sang torna a circular. Trenca la camisa de gel i el quiròfan calla. “Bona perfusió”, valora somrient. L'urèter, encara sense connectar, comença a orinar. Bon senyal. El ronyó està funcionant. Són gairebé les tres. Alcaraz es treu els guants i surt.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >