Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Habitatge públic per a tota la vida

Seria bo que Catalunya seguís la política del País Basc des del 2003 com a mesura contra l’especulació i que declarés permanent el caràcter protegit d’un habitatge de protecció

Una pancarta contra l'especulació immobiliària al barri del Raval
Una pancarta contra l'especulació immobiliària al barri del Raval

L’habitatge s’ha convertit en la principal preocupació ciutadana de Barcelona. I atacar aquest problema comporta delicats equilibris creuats: d’una banda, la urgència del curt termini davant de la necessitat de traçar una política de mirada llarga; de l’altra, la necessitat de garantir una oferta accessible sense disminuir la poca que hi ha, especialment en règim de lloguer, garantint un mínim de rendibilitat als promotors i als propietaris de pisos arrendats.

Tots dos equilibris es compliquen en aquesta etapa d’increment d’una demanda que no és homogènia. Segons el Síndic de Greuges de Barcelona, 36.000 unitats familiars es troben en llista d’espera per poder accedir a un pis amb un lloguer social. Aquesta realitat d’emergència habitacional coexisteix amb l’atracció de la ciutat com a pol generador d’ocupació i de turisme global, que genera una creixent població flotant amb una capacitat adquisitiva elevada. Tot això sobre el rerefons d’un predomini total del sector privat (el parc públic és d’un 1,5%).

En aquest context, la construcció d’habitatge de protecció destinat a la compra es converteix en una gran boca que fagocita recursos públics. Perquè ja se’n va construir molt en el passat. En la primera meitat dels anys 80 del segle passat, per exemple, el 60% dels habitatges iniciats eren de protecció oficial (VPO), segons dades del Banc d’Espanya. Ara sabem que estem en mínims històrics, però la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Barcelona parla d’una xifra impactant: si l’habitatge públic que s’ha fet a la ciutat les darreres tres dècades no hagués tornat al mercat lliure, un 40% del parc seria avui públic a la capital catalana.

Aquesta dada fereix més tenint en compte la dimensió del problema actual. La demanda més nombrosa a Barcelona oscil·la entre els 600 i els 800 euros mensuals, i això no casa amb una oferta majoritària per sobre dels 1.000 euros (set de cada 10 pisos superen aquest llistó). Una casa amb ingressos equivalents a 1,5 vegades el salari mínim, fins i tot després de la pujada important d’aquest a 900 euros, suposa haver de destinar més del 60% dels ingressos per pagar el lloguer.

L’Ajuntament governat per Ada Colau ha llançat moltes idees i en moltes direccions per atacar el problema de l’habitatge. Ha viscut banys de realitat amb la maquinària lenta i complexa de la burocràcia administrativa, amb la disminució de la localització de pisos buits a la ciutat (menys de la meitat respecte de les estimacions inicials, fins a 13.000), amb els propis límits competencials, amb l’actitud de la banca o amb la conveniència de donar cabuda al sector privat en l’impuls de l’operador metropolità d’habitatge de lloguer Habitatge Metròpolis Barcelona.

Però, sens dubte, la seva mesura estrella és la reserva forçosa d’un 30% de les construccions noves i de grans rehabilitacions i ampliacions a la ciutat, fruit de la pressió d’entitats com la PAH, el Sindicat de Llogaters, les organitzacions veïnals de la FAVB i l’Observatori DESC. Tot i que no es pot comparar l’impacte que aquesta mesura hauria tingut durant el boom immobiliari, els més de 300 pisos anuals que pot possibilitar no s’han de menystenir, perquè, sobretot, suposen un canvi de filosofia de pes.

Però de poc servirà si no es garanteix que els pisos mantinguin la seva funció social al llarg de tota la seva vida útil. Enlloc diu que aquest 30% de pisos hagin de ser de lloguer, per bé que el Consistori tingui intenció d’adquirir-los. Així que, per aprendre del passat, seria bo que Catalunya seguís la política del País Basc des del 2003 com a mesura contra l’especulació i que declarés permanent el caràcter protegit d’una VPO. El Govern de la Generalitat ha acceptat el desafiament d’estudiar-ho. Ajudaria a desfer el que, al seu torn, va desfer la llei òmnibus el 2011, després de l’esclat de la bombolla immobiliària (facilitar la desqualificació de VPO, rebaixar l’obligació de reservar sòl per a aquesta o compatibilitzar un segon pis per a qui en tingués un de protecció).

La gràcia del model, no obstant això, seria la seva ampliació, com a mínim, als municipis de l’àrea metropolitana, per qüestions d’augment dels preu i de la competència. Malgrat els recels d’alguns ajuntaments metropolitans, tenen difícil posar-se en contra d’una mesura que corresponsabilitza el sector privat en la consecució d’un model d’habitatge equitatiu.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ