Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La fi de la il·lusió unilateralista

Els ideòlegs d’ERC obren el debat sobre els errors del procés i proposen superar els plantejaments del vell nacionalisme per avançar cap a un republicanisme d’identitats múltiples i electives

Trasllat per l'AP-2 dels presos independentistes a Madrid per part de la Guàrdia Civil.
Trasllat per l'AP-2 dels presos independentistes a Madrid per part de la Guàrdia Civil.

En poc més d’una dècada l’independentisme ha conquistat l’hegemonia del catalanisme polític. Ara ha de decidir què en vol fer. Mentre no acabi el judici contra els líders acusats de rebel·lió, tot seguirà congelat. La defensa dels encausats és l’única cola que uneix les diferents corrents, cada vegada més enfrontades, però tots saben que l’endemà del judici, sigui quin sigui el veredicte, començarà una nova etapa. Després que hagi fracassat la via unilateral, s’imposarà la necessitat de definir una estratègia nova. Tenint en compte els recels mutus i el clima de frustració i confusió que s’ha instal·lat en el sobiranisme, no resultarà gens fàcil. En aquest debat es dirimirà quina de les dues grans opcions que ara es prefiguren preval: la insurreccional, que continua predicant la desobediència i la unilateralitat, o la que propugna un replegament estratègic per replegar forces i avançar cap a la independència per procediments escrupolosament democràtics.

Aquesta és l’opció per la qual es decanten clarament Enric Marín i Joan Manuel Tresserras en el llibre que acaben de publicar, en el títol del qual ja marquen el punt de partida: Obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme. Autores de l’àmbit d’Esquerra Republicana sostenen que el que és significatiu del moment que viu Catalunya des del 2010 és que les capes mitjanes i populars han desplaçat les antigues elits nacionalistes en la direcció política del catalanisme. La revolta catalana és, segons aquests autors, un moviment postnacionalista que, en “un context de crisis múltiples” i globalització, reuneix anhels de canvi que van més enllà de la qüestió nacional.

Marín i Tresserras consideren que si el sobiranisme ha aconseguit ser majoritari en el catalanisme és perquè s’ha identificat amb valors pacifistes i progressistes, la qual cosa permet superar els vells esquemes del nacionalisme identitari. Proposen avançar per vies estrictament democràtiques cap a un model republicà dins del marc europeu, del qual no prefiguren ni l’estructura ni la relació amb Espanya perquè això ho haurà de decidir, en el seu moment, la ciutadania mateix. Si l’Estat nació està en crisi a tot el món, també ho està per a Catalunya, per això plantegen un esquema diferent, el d’una ciutat-estat republicana, de cultura mestissa i identitats múltiples i electives, que tindria el seu principal motor en la projecció internacional de Barcelona. En aquest model de ciutadania, és català senzillament qui vulgui ser-ho.

“La falta de concreció programàtica de Junts per Catalunya va ser compensada per un plantejament cesarista”, expliquen Marín i Tresserras

Un camí d’aquest tipus no només exclou qualsevol via insurreccional sinó que, segons els autors, ha de disposar de majories més sòlides que les que ha aconseguit, i probablement superiors a les que s’han considerat necessàries a Canadà i el Regne Unit per plantejar els respectius referèndums del Quebec i Escòcia. El llibre construeix les bases teòriques d’aquest model nou en els corrents filosòfics del republicanisme que representen autors com Philip Petit.

Davant d’aquesta opció, què proposen Puigdemont i el nou artefacte que acaba de constituir, la Crida? L’absència d’un diagnòstic compartit sobre el que va passar la tardor del 2017 és una de les causes de la confusió regnant. Marín i Tresserras no eludeixen aquesta qüestió i, tot i que no pretenen afegir llenya al foc, són clars en la seva valoració. Per a ells el referèndum de l’1-O, “l’acte de desobediència massiva més important a Europa des de la II Guerra Mundial”, marca un abans i un després, però per sortir del mal pas a què ha conduït el fracàs de la via unilateral, cal identificar i assumir els errors.

El 3 d’octubre es plantejaven, segons ells, tres opcions: negociació, insurrecció social o desconnexió pacífica. Cap de les tres es va materialitzar. Ni hi havia capacitat per controlar el territori ni reconeixement internacional. Es va sobrevalorar la mateixa força i es va infravalorar la capacitat de reacció de l’Estat. Més tard, “la falta de concreció programàtica de Junts per Catalunya va ser compensada per un plantejament cesarista” que encara persisteix. L’estada de Puigdemont a Alemanya “va acabar de desmuntar la fantasia naïf de la independència unilateral exprés”, però “el tacticisme legitimista ha estirat la il·lusió unilateralista tant com ha pogut i més”.

La causa judicial contra els líders independentistes ha impedit fins ara abordar el diagnòstic del que va passar i ha impedit obrir un debat sobre els camins que cal seguir. Però quan passi el judici, serà ineludible de fer-ho, i en aquesta discussió es dirimirà si el nacionalisme hereu del pujolisme, que fins ara ha aconseguit mantenir les regnes de la governança gràcies a l’estratègia d’unitat electoral, té un projecte per a Catalunya o simplement tracta de mantenir-se en el poder.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ