_
_
_
_
_

Rosalía va fer seva la gala dels premis Goya amb una versió de Los Chunguitos

La cantant recorre al tema 'Me quedo contigo' per triomfar en la nit dels Goya

Rosalía, durant la seva actuació en els Premis Goya.Vídeo: Alejandro Ruesga | RTVE

Vermella, vermella. Rosalía pura sang. A l'escenari, ella sola amb un cor i Los Chunguitos (Enrique Salazar i Ramos Prada), autors de Me quedo contigo. La cantant ha portat al seu terreny la cançó, que ha protagonitzat l'arrencada de la gala dels Premis Goya. Sobre un fons fosc, temperada i brava, ha fet seva la gala. Ha estat el moment més intens de la primera part de la nit del cinema espanyol. Cor, ungles de gel extrallargues, vestit llarg i ni un instrument. Només veus, la seva i la del Cor Jove de l'Orfeó Català.

Enmig del soroll, els acudits i les fanfàrries, Rosalía es va presentar i va posar la bomba. Espectacular, serena, amb arrestos i disposada a donar-li la volta al ritme de la gala, amb el tema que canta a l'amor i no a la glòria: un cant que ja havia entonat Antonio Vega: “Pues me he enamorado / y te quiero y te quiero / solo deseo / estar a tu lado / soñar con tus ojos / besarte los labios”. La creadora de Malamente ja havia advertit a l'entrada que pensava interpretar “per primera vegada una versió d'un clàssic que molta gent" reconeixeria, però arriscant-se "i d'una forma molt personal”. I ho va fer.

Ho va portar a la seva manera, al seu camp, al seu flamenc, al seu trapeo agitanat i elegant. La reina de les llistes dels més venuts i més reproduïts ha demostrat que té recorregut i marges per presentar-se aquest any amb el seu disc, en un gran estadi de 50.000 persones. D'alguna manera aquest tema també suposa un revés important a tots els artistes gitanos que van iniciar la seva particular inquisició contra la cantant per defensar les essències de la cultura gitana. Aquest dissabte ha demostrat que Rosalía pot fer el que vulgui —començant per la desintegració— amb el flamenc, amb les tradicions i amb els prejudicis.

El flamenc ja no és el que era. El flamenc és una altra cosa des de fa molts anys. La tuna segueix sent el mateix. Rosalía ha recorregut un tema clàssic que va ambientar el cinema quinqui, el Fast and Furious de l'extraradi cañí, la banda sonora de Deprisa, deprisa, dels trets i els atracaments, de les persecucions a tota velocitat per carrers i camins. Dels navajeros i els perros callejeros, del desencantament de l'heroi. Aquesta versió eleva la moguda menys glamurosa de la història espanyola —feta de marginació i violència— a la cultura del prime time.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_