Selecciona Edició
Connecta’t

Helena Bayo: “Les dones hem d’agafar la batuta”

La directora d'orquestra creu que Catalunya necessita sales mitjanes per afermar la projecció de trajectòries

Helena Bayo, a Barcelona.
Helena Bayo, a Barcelona.

Explica que ja s’ha acostumat al fet que la presentin amb l’afegitó de ser la “primera dona” al capdavant d’una orquestra. L’última vegada, el 23 de gener passat, quan va dirigir l’òpera El Quixot, de Massenet, a l’Òpera Süreyya d’Estambul. Helena Bayo (Barcelona, 1970) va arribar a la direcció d’orquestra a través de les arts escèniques, l’univers amb el qual, afirma, se sent més còmoda. Va estudiar al Conservatori de Música del Liceu i va completar la seva formació de piano a l’Acadèmia Marshall, on, afirma, “vaig tenir la sort de conèixer Alicia de Larrocha i Xavier Montsalvatge”. La seva trajectòria musical es va orientar cap al piano, acompanyant a cantants, i a poc a poc va entrar en la direcció, els primers passos al món de la sarsuela. A mitjan 2000, va ser una de les directores convidades que va dirigir la Banda Municipal de Barcelona.

La seva primera direcció d’una gran orquestra va ser el 2006 al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Sofia, el Cor d’Arena de Verona i figures de la lírica en una macroproducció d’Aïda, de Verdi, al Bilbao Exhibition Center, amb 8.000 persones de públic: “Era una producció impressionant feta al Caire”. Va ser la directora assistent al maig del 2016 al Liceu amb La Fille du Regiment, de la qual recorda alguna cosa especial: “Em van fer fotos i jo estava embarassada. Era una imatge que jo mai no havia vist, una dona embarassada al capdavant d’una orquestra… I haig de reconèixer que em va impactar”.

Si la incorporació de dones com a instrumentistes s’ha realitzat de manera gradual durant els darrers decennis, encara n’hi ha menys que hagin arribat a las direcció d’orquestra. Un cop d’ull a la programació de l’OBC i del Liceu fa palès que les dones directores són una minoria absolutament minoritària. La ucraïnesa Oksana Lyniv va dirigir l’Orquestra Simfònica del Liceu en l’òpera El Holandés Errante fa dues temporades, Speranza Cappucci ho va fer amb Attila en versió concert a l’abril de l’any passat i Emmanuelle Haïm dirigirà a l’abril el conjunt musical Le Concert d’Astrée en un recital. Sobren dits d’una sola mà per comptar les batutes empunyades per dones al capdavant de l’OBC els darrers dos anys: l’australiana Jessica Cottis la va dirigir al novembre del 2017 en un concert de música en directe amb la projecció de la pel·lícula ET, la directora xinesaamericana Xian Zhang —una de les més reconegudes en el panorama internacional— ho farà aquest mes, i a l’abril, en una experiència nova dels concerts en família, ho farà la grega Zoi Tsokanou. “Ens hem d’apoderar en tots els àmbits i en la direcció musical també. Tot i que soni de broma, hem d’agafar la batuta. Si et vols dedicar a alguna cosa, ningú et pot dir que no. Cal tenir prou preparació i treballar i treballar”, comenta Bayo, que es confessa encantada amb la recent afirmació de Robert Brufau, el director de l ‘Auditori, de la seva voluntat d’anar cap a la paritat en la direcció de l’OBC de manera progressiva. Els seus col·legues i referents més propers són l’espanyola Inma Shara i la mexicana Alondra de la Parra.

“Poques vegades”, diu, s'ha trobat amb cares d'estranyesa en dirigir

Cares d’estranyesa

Explica que alguna vegada —“però molt poques”, aclareix— s’ha trobat amb cares d’estranyesa en el primer assaig d’un projecte. Va ser la primera directora espanyola que va dirigir el ballet Giselle al Teatre Nacional de l’Havana (2013): “Em va convidar Alicia Alonso i, en realitat, aquesta vegada vaig ser la primera absoluta perquè cap altre director espanyol ha dirigit el Ballet Nacional de Cuba”, afegeix. La seva proximitat amb les arts escèniques va començar acompanyant al piano els ballarins a l’Institut del Teatre, una faceta en la qual continua, alternant-la amb altres projectes, com ara amb l’Orquestra Lírica del Barcelonès, una agrupació que dirigeix i que està especialitzada en les arts escèniques.

Es lamenta pel fet que l’educació musical deixi molt a desitjar a Espanya: “Sens dubte, això dificulta l’accés de molta gent i té el seu impacte en el tipus d’equipaments i locals. Està molt bé que Barcelona tingui un gran Auditori, el Liceu o el Palau, però a Catalunya cal un altre tipus de sales més petites que facilitin la progressió en la trajectòria d’un director d’orquestra”, comenta. Ara té dos projectes engegats, també de direcció musical d’arts escèniques, però confessa que el que li encantaria seria dirigir al Liceu.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >