Selecciona Edició
Connecta’t

‘¡Firmes!’, torna la mili

La mili es patia i es passava per després poder explicar-la i despertar l’enveja dels que se n’havien escaquejat

Una jura de bandera.
Una jura de bandera.

Fa uns quants dies que em desperto sobresaltat per un somni que es repeteix i em neguiteja irremeiablement des de l’arribada de Vox. Vaig amb el petate a l’esquena pel carrer Doctrinos de Valladolid i quan travesso la pèrgola de l’Acadèmia de Cavalleria sona l’himne d’Espanya. Em poso firme sobre el llit i no em relaxo fins que sona la ràdio amb les notícies de les 8.00. Me n’adono llavors, i només en aquell moment, quan ja tinc els peus a terra, que no m’han cridat a files i que encara no s’ha reimplantat el servei militar obligatori, abolit el 2001 pel PP.

Tot i que ja no tinc edat perquè em reclutin, sempre he viscut amb la por que l’Exèrcit em tornés a cridar algun dia si es donés el cas, després d’haver rebut una cartilla immaculada el 1982, un any després del 23-F. “Valor: se le supone. Conducta: ejemplar. Amor al servicio: mucho. Carácter: enérgico. Aseo: esmerado. Grado de confianza: alto”. No em va quedar més remei que actuar com un militar des que em vaig veure obligat a exercir de caporal per combatre la pressió d’uns suboficials que em tenien per un element subversiu per la meva condició de periodista del diari Avui.

Molts m’anomenaven despectivament “perio” i sospitaven que la meva missió consistia a prendre notes per escriure una sèrie d’articles contra Espanya. Algunes vegades fins i tot m’arribaven obertes les cartes que rebia de la meva estimada nòvia Montse. Així que, vigilat com em sentia, vaig intentar obeir i ser obeït, complidor al quarter i en les guàrdies, sense perdre complicitat amb els soldats –sempre vaig intentar ser tropa–, i aplicat en la redacció d’informes sobre carros de combat –mal anomenats tancs en l’argot popular– a l’Oficina d’Investigació i Doctrina.

No em vaig concedir cap més llicència com a bon català que la de respondre “i Camprubí” cada vegada que es passava llista, com si la i formés part del meu segon cognom, un acte d’afirmació que sorprenentment va ser acceptat fins i tot pel tinent Restituto i el brigada Domiciano. No em van amonestar mai, ni recordo haver complert arrest, segurament perquè vaig tenir la sort de ser amic de Jaume Pont Llobet, el caporal furrier, la millor manera de tenir una mili suportable, relativament tranquil·la en el dia a dia, i fins a cert punt fàcil quan s’imposava negociar un permís d’urgència amb el capità José Bleda Torres.

Les coses se’m complicaven quan no depenien del meu aliat, moment en què m’agafava un atac de pànic per la severa intervenció dels comandaments o el caràcter transgressor dels companys més gamberros, veterans que rebien els reclutes amb putades com la senda de los elefantes, un exercici de masturbació al Paseo Zorrilla. Tenia por que se’m disparés el Cetme o que m’explotés la granada a la mà, por d’un relleu mal fet, d’una aturada a destemps, de confondre un tinent amb un capità, neguit que em descobrís la Policia Militar, en la qual patrullava sense saber-ho llavors el meu estimat Robert Álvarez.

És tanta l’esgarrifança que sento que, vençuda la por, avui desertaria si arribés el cas que em cridessin a files

Sovint t’aturaven pel carrer, ja amb roba de paisà, i en una ciutat amb una dotzena de quarters et preguntaven “Quina hora té l’Exèrcit?”. I jo em quedava paralitzat, igual que quan m’enviaven al camp de tir, conscient que importava més la vida d’un cavall que la d’un soldat, un lema molt estès en els cavallers alferes cadets, entre els quals n’hi havia un de la dinastia de Milans del Bosch. La nostra va ser una mili llarga, 16 mesos de temperatures extremes, perquè a l’estiu em supuraven les botes de suor per la calor sufocant i a l’hivern no em treia mai el pijama pel fred glaçador que portava el Pisuerga.

No vaig tenir la sort de ser excedent de cupo i, ni abans ni després de ser allistat, vaig saber buscar-me la vida o oblidar-me de les misèries al bar, perquè no tenia cap contacte i era més submís que insubmís, incapaç de falsificar un certificat mèdic, sempre resignat, allunyat de la grandesa de companys com Jordi Bonany, autor d’unes excel·lents vinyetes de còmic en què els militars arriaven uns manifestants, obra enroscada en una mena de canó destinat als morters i que es va deixar al tren; l’oblit li va suposar una destinació a quadres de tornada a Valladolid.

Cap record pitjor que la mort d’Agustí Pou Bartra, degollat per la xapa d’un R-5 turbo Copa, prop de Logronyo. Aquell noi robust s’havia desviscut per poder gaudir d’un pont, viatjava content amb quatre companys, quan un accident va posar fi a la seva felicitat poques hores abans d’arribar al seu poble de Celrà. El desconsol viscut al tanatori no es curarà mai; només llavors vaig entendre que hi ha silencis més aclaparadors que el crit del pitjor chusquero, acostumat com estava jo també a xisclar i a donar l’alto per vèncer la por que mai em vaig treure de sobre mentre vaig ser a l’Acadèmia.

La mili es patia i es passava per després poder explicar-la i despertar l’enveja dels que se n’havien escaquejat, i qui millor la va reflectir va ser Ivà a les històries d'El Jueves. Als pitjors moments se’ls posa cara d’acudit amb el temps i a les bones estones se les evoca amb una copa perquè la veritat és que les amistats són per a tota la vida; a mi em passa amb el Jaume. Jo almenys vaig descobrir Castella; em vaig familiaritzar amb uns reclutes a qui vaig ajudar a llegir i escriure a partir de les cròniques de futbol i vaig aprendre a no guardar rancor a ningú; em vaig llicenciar en pau un dimarts 13, quan m’havien preparat tant de temps per si havia de defensar Espanya.

Tampoc és que fos necessària per a la cohesió social, com van arribar a defensar alguns polítics del PSOE. Em vaig mentalitzar simplement per afrontar-la amb la certesa que perdria un any i, per tant, es tractava també d’oblidar-lo una vegada tornés a passar per la pèrgola, ja sense petate, finalment lliure pel carrer Doctrinos. L’Acadèmia ha passat a ser fins i tot un museu. Ningú pot garantir, però, que no torni la mili després de l’obstinació d’alguns polítics com els de Vox per recuperar la caça i els toros no ja com un art, sinó com a part de les tradicions i els costums de sempre del país, bandera d’Espanya.

Passi el que passi, torno a tenir malsons i és tanta l'esgarrifança que sento que, vençuda la por, avui desertaria si arribés el cas que em cridessin a files, amb pròrrogues o sense, com llavors, encara que la destinació fos Valladolid.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >