Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Art, transició, fraus

L’exposició al Reina Sofia ‘Poètiques de la democràcia’ es presenta sense catàleg i sense informació, arguments ni anàlisi. A Barcelona, el Macba i les seves institucions es resisteixen a saldar els deutes

Detall d’‘El paredón’, de 1975, obra de l’Equip Crònica després de les execucions franquistes del 27 de setembre d’aquell any, present a l’exposició ‘Poètiques de la democràcia’.
Detall d’‘El paredón’, de 1975, obra de l’Equip Crònica després de les execucions franquistes del 27 de setembre d’aquell any, present a l’exposició ‘Poètiques de la democràcia’.

Mentre a Barcelona es dirimeix com juga el Macba les cartes i els deutes respecte al barri que l’acull, el Raval, i, igual de significatiu, respecte al teixit cultural de la ciutat al qual tan sovint ha girat l’esquena i que ara el defensa amb moltes signatures perquè l’ampliació del museu passi per davant del nou CAP, a Madrid el Reina Sofia acull una exposició d’envergadura i llarga permanència, fins al novembre sencer, Poètiques de la democràcia. Subtitulada Imatges i contraimatges de la Transició, conté obres significatives, absències igual de significatives i una absència inexplicable: no té catàleg.

En aquests jocs d’absències hi caben paral·lelismes entre l’expo del museu oficial de l’art espanyol del segle XX i les que revela la nova crisi del Macba. La seva última crisi va ser ara fa quatre anys, arran de la mostra La bèstia i el sobirà. Aquella crisi es va tancar malament, amb un aparent creu i ratlla que només posa en evidència l’absència de criteris institucionals que persegueix el museu des dels inicis, i encara més des del 2015. També l’Ajuntament, ja amb Ada Colau d’alcaldessa, va preferir mirar cap a una altra banda. D’aquella pols, aquests fangs.

En el cas del Reina, el mateix: absència de criteris per explicar l’art de la Transició, decisió (obligació?) de sumar-se als fastos del 4oè aniversari de la Constitució i fer-ho com si res, sense catàleg. Als catàlegs d’exposicions es presenta i es justifica la seva oportunitat, se n’ofereixen els arguments i s’hi revisen, o no, les obres d’art i els artistes al cap dels anys. El mateix: d’aquella pols, aquests fangs. La Transició en l’art espanyol va ser molt crítica i les seves obres són eloqüents, val la pena veure l’exposició. Però si sabeu poca cosa d’aquestes peces, com els passava a tants joves el dia que la vaig visitar, us quedareu igual, sense saber-ne més, tingueu l’edat que tingueu. L’art de la Transició s’ha museïtzat, s’ha convertit en matèria morta, carn de canó per a subvencionats pel mateix museu.

També us quedareu sense acabar d’entendre què passa al Macba si no considereu la seva història, les crisis i els actors principals: la fundació privada que porta el seu nom, que ben poc s’ha gastat en el museu, poquíssim; el ja citat Ajuntament, indiferent a tants aspectes culturals; el Ministeri de Cultura i la Conselleria d’ídem, que persisteixen a ser convidats de pedra en els assumptes d’un museu que es va inaugurar buit, sense obres, com una de les perles de la Barcelona del 92. L’estrella era l’arquitectura, no la col·lecció ni els criteris, encara menys l’arrelament en la vida cultural autòctona. El Macba va néixer per esponjar el Raval, llavors encara el Xino, i en realitat mai no se li ha demanat més des d’un punt de vista ciutadà. Fins ara. A veure què.

A Madrid, art de la Transició. L’expo al Reina està relacionada amb la del Congrés i el Senat El poder de l’art. Ho diu el subtítol: Obres de la col·lecció del Museu Reina Sofia, com si fos un museu coartada. Ha eliminat la paraula “Nacional” i l’expressió “Centre d’art” del nom oficial del MNCARS. Acaba el 2 de març i sí que té catàleg, consultable al web del Congrés, signat pels presidents d’ambdues cambres. Traieu-ne les conclusions corresponents i poseu-les en el context històric i el context present. No l’he vista, exigeix cita prèvia i no ho sabia. Vaig passar pel costat dels lleons i vaig fotografiar-ne les banderoles. Quins temps. Que moderns.

Al Reina, obres que em moria per veure. Encara que els molts comissaris –sota la direcció de Rosario Peiró i el director del museu, Manuel Borja Villel– afirmin que s’han centrat en els setanta al complet, hi ha massa absències: tants conceptuals, les trobades de Pamplona, els esquizos madrilenys, els ZAJ... Per sort, Mari Chordà i laSal Edicions de les Dones hi han entrat. El pavelló espanyol de la Biennal de Venècia el 1976, clau per entendre la Transició en l’art que la seguiria –reforma i no ruptura també en això–, desmereix per falta d’informació i anàlisi, imprescindibles en una exposició col·lectiva: s’hi passa massa ràpid, com qui té pressa.

Em quedo amb l’eloqüència d’El paredón, de l’Equip Crònica, obra bastida com una cabanya, a terra. Els sis quadres que la formen remeten al 27 de setembre, quan Franco va matar per morir tranquil. Per als Crònica, Venècia va ser el principi del final. Però això no ho conta l’exposició, ni sembla que tingui ganes de saber-ho. Encara que hi hagi llibres que ho expliquin.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >