Selecciona Edició
Connecta’t
QUADERN

Dos Fets d’Octubre, dos judicis

Similituds i diferències dels processos als governs Companys i Puigdemont arran dels esdeveniments de 1934 i 2017

Lluís Companys, el maig del 1935, declarant davant el Tribunal de Garanties Constitucionals pels Fets d’Octubre del 1934. Asseguts, Joan Lluhí, Martí Esteve i Ventura Gassol.
Lluís Companys, el maig del 1935, declarant davant el Tribunal de Garanties Constitucionals pels Fets d’Octubre del 1934. Asseguts, Joan Lluhí, Martí Esteve i Ventura Gassol.

Si bé els contextos català i espanyol dels anys trenta i actual no es poden equiparar, articulistes i opinadors sovint estableixen paral·lelismes entre els Fets d’Octubre dels anys 1934 i 2017. A les portes de la vista oral del judici als líders independentistes i en previsió que també s’agafi com a referència la causa contra el govern Companys, QUADERN analitza fins on es poden equiparar els processos judicials de 1935 i el que es viurà a partir de la setmana que ve. Un exercici no exempt de sorpreses.

Les proclames

L’origen de tot: Lluís Companys, al balcó de la Generalitat proclamant l’Estat Català, el 1934.
L’origen de tot: Lluís Companys, al balcó de la Generalitat proclamant l’Estat Català, el 1934.

El 6 d’octubre de 1934, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar “l’Estat Català dins la República federal espanyola”. No era una proposta independentista com s’entén avui, sinó que pretenia transformar de facto la República espanyola, amb aleshores una sola autonomia, considerada regió, en una República federal amb Catalunya com un dels seus estats integrants. Companys fins va proposar Barcelona per acollir el govern de la nova República espanyola. La proclamació es va fer des del balcó del Palau de la Generalitat amb l’executiu català i el president del Parlament, Joan Casanovas, presents.

El Parlament, quan es va proclamar la República catalana, el 2017.
El Parlament, quan es va proclamar la República catalana, el 2017.

Manel López Esteve, autor d’Els fets del 6 d’octubre de 1934 (Base, 2013), sosté a QUADERN que “la iniciativa cercava anar més enllà en l’autonomia catalana i aprofundir en el projecte socialment reformador. Per aconseguir-ho calia una mobilització popular forta, una certa capacitat armada i un escenari de protesta generalitzada arreu de l’Estat”.

Per contra, el 27 d’octubre de 2017, al Parlament, els diputats de Junts pel Sí i la CUP van avalar la constitució “d’una República catalana, com a estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social”. Un text signat i acordat ja el 10 d’octubre (i que el govern Puigdemont havia suspès de seguida), que era una declaració independentista en tota regla. L’actuació va tenir lloc a la cambra catalana amb la presència de la seva presidenta, del Govern, dels diputats favorables i d’alguns alcaldes convidats.

El Tribunal

Els advocats defensors del judici de maig de 1935: Jiménez de Asúa (esquerra), Amadeu Hurtado, Ángel Ossorio i Augusto Barcia.
Els advocats defensors del judici de maig de 1935: Jiménez de Asúa (esquerra), Amadeu Hurtado, Ángel Ossorio i Augusto Barcia.

El 1935 va ser el Tribunal de Garanties Constitucionals (TGC) qui jutjà, a Madrid, el govern Companys. Malgrat la seva naturalesa politicojurídica —una mena d’antecedent de l’actual Tribunal Constitucional—, s’encarregà de fer una labor típica de la jurisdicció penal ordinària perquè, segons explica a aquest diari Pablo Álvarez Bertrand, autor d’una tesi doctoral sobre el TGC, “la Constitució de la República determinava la competència d’aquest sobre la responsabilitat criminal d’un seguit d’autoritats, com el cap d’Estat, el president del consell, els ministres, entre d’altres, i, en consonància, en l’Estatut de 1932 s’expressà que el govern de la Generalitat era responsable davant del TGC en l’ordre civil i el criminal, per les infraccions de la Constitució, de l’Estatut i de les lleis”.

Els del 2019: Xavier Melero (esquerra), Marina Roig, Jordi Pina, Andreu van den Eynde, Mariano Vergés i Olga Arderiu.
Els del 2019: Xavier Melero (esquerra), Marina Roig, Jordi Pina, Andreu van den Eynde, Mariano Vergés i Olga Arderiu. efe

Rosa María Ruiz Lapeña, autora també d’una tesi doctoral sobre el TGC, diu a QUADERN que aquest Tribunal l’integraven “dos vocals nats i 23 electius, representant les Corts; professors d’universitat; elegits per col·legis d’advocats i representants de les regions. Les Corts escollien el president [l’advocat i polític castellonenc Fernando Gasset, el 1935] i no es requeria la condició de jurista. El resultat fou una elecció polititzada en la qual van guanyar els partits no republicans”.

En l’actualitat serà també a Madrid, però a la Sala del Penal del Tribunal Suprem (TS), on es farà el judici, perquè, d’acord amb l’Estatut vigent, en les causes contra els diputats —els membres del govern Puigdemont n’eren— fora del territori de Catalunya la responsabilitat penal és exigible davant d’aquest òrgan. I el TS s’ha designat competent en considerar que l’actuació dels acusats transcendia el marc català.

D’acord amb Álvarez, professor associat de Dret Constitucional de la Universitat d’Oviedo, però, “resulta inadequat comparar el TGC amb el Suprem perquè aquest s’integra en el poder judicial i el formen magistrats de la carrera judicial, que són experts en l’ordre jurisdiccional i, en principi, suposa la més gran de les garanties possibles per a les persones que afronten el procés”.

El judici al cap dels Mossos

El major dels Mossos el 2017, Josep Lluís Trapero, i el cap dels Mossos el 1934, Enric Pérez Farràs.
El major dels Mossos el 2017, Josep Lluís Trapero, i el cap dels Mossos el 1934, Enric Pérez Farràs.

Enric Pérez Farràs, cap de les esquadres de Catalunya i militar de carrera el 1934, va ser jutjat per rebel·lió militar en un consell de guerra el 12 d’octubre d’aquell any al Castell de Montjuïc, tal com va explicar QUADERN (4 d’octubre de 2018). El fiscal, el tarragoní Enric de Querol —el 1940, també fiscal en el consell de guerra a Companys—, aconseguí la pena de mort. Després d’una campanya popular i de les gestions de la filla petita del ja difunt Francesc Macià a prop de Niceto Alcalá-Zamora, president de la República —Maria era amiga de les seves filles—, en començar el novembre aquest commutà la pena a Pérez Farràs per 30 anys de presó i se’l traslladà a la Ciutadella de Pamplona. El 28 de novembre se’l donà de baixa de l’Exèrcit. Passat Reis de 1935 fou dut al Castell de Sant Julià de Cartagena i el 1936, amnistiat.

En l’actualitat, el qui seria el seu equivalent, el major Josep Lluís Trapero, és investigat i pendent de judici. L’acusació de la fiscalia, en el seu cas a l’Audiència Nacional, és de rebel·lió i li demanen 11 anys de presó i d’inhabilitació. Si seu al banc dels acusats no serà pas sota jurisdicció militar com Pérez Farràs. Cal tenir present, en tot cas, com explica Josep Maria Tamarit, que “a partir del codi penal militar de 1985 es limita la intervenció dels tribunals militars a l’àmbit castrense per evitar que fets com el cop d’Estat del 23-F poguessin en un futur tractar-se com a delictes militars, encara que hi hagués militars involucrats”.

En la mateixa direcció apunta Rosa María Ruiz, professora titular de Dret Constitucional de la Universitat de Saragossa: “Els magistrats de la Sala del Penal del Suprem tenen una alta qualificació tècnica, encara que la politització pot donar-se tant en un tribunal com en l’altre i la qüestió no és si és millor el TGC, que no tenia una configuració adequada, o el TS per jutjar les responsabilitats penals, sinó allunyar tota sospita de parcialitat política”.

Els acusats

Companys i la resta d’acusats van ser duts el 7 d’octubre de 1934 al vaixell-presó Uruguay del port de Barcelona i el 7 de gener de 1935 se’ls traslladà a la presó Model de Madrid. Van romandre gairebé vuit mesos entre reixes abans no es va celebrar el judici en cinc dies, entre el 27 i el 31 de maig. En l’actualitat, els líders independentistes hauran passat entre un any i un any i tres mesos repartits entre presons madrilenyes i catalanes.

Pels fets de 1934, al banc dels acusats van seure set persones: Companys i els consellers Joan Lluhí Vallescà (Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra), Martí Esteve (Acció Catalana Republicana), Ventura Gassol, Martí Barrera, Pere Mestres (tots d’ERC) i Joan Comorera (Unió Socialista de Catalunya). Se’ls acusava del delicte de rebel·lió.

En el judici pels fets de 2017, hi seuran dotze persones, de les quals nou estan acusades de rebel·lió amb penes entre 16 i 25 anys de presó i de malversació —només els exmembres del Govern—. Es tracta del vicepresident Oriol Junqueras (ERC) i els consellers Raül Romeva (grup parlamentari republicà), Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn (PDeCAT), Dolors Bassa (ERC), la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i —en un cas sense precedent— dos activistes, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, presidents d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana. A tres exconsellers més, avui en llibertat, Meritxell Borràs (PDeCAT), Carles Mundó (ERC) i Santi Vila (exPDeCAT), se’ls acusa de desobediència i se’ls demana set anys de presó.

El govern de Companys, amb el president al davant, a la presó Model de Madrid.
El govern de Companys, amb el president al davant, a la presó Model de Madrid.

El catedràtic de Dret Penal de la Universitat Oberta de Catalunya, Josep Maria Tamarit, explica a QUADERN que “el delicte de rebel·lió a Espanya prové de la legislació decimonònica, per bé que ha anat variant. El codi penal de 1932 no va alterar la preponderància de la rebel·lió militar sobre la comuna i a Companys se li aplicà en considerar-se que grups armats havien comès actes hostils contra les autoritats legítimes”.

L’expert apunta, però, que “el codi penal vigent, de 1995, afegeix que l’alçament ha de ser violent, a més de públic, perquè es va voler evitar que algú pogués arribar a interpretar que una proclamació d’independència per via no violenta era una rebel·lió, que és exactament allò que pretenen ara les acusacions”.

Els responsables absents

Els consellers i líders independentistes, a la de Lledoners, al novembre.
Els consellers i líders independentistes, a la de Lledoners, al novembre.

La gran diferència respecte de 1935 és que Carles Puigdemont és a Bèlgica per estalviar-se el procés judicial, mentre que aleshores el president de la Generalitat, Lluís Companys, va arribar a assumir en la seva última paraula que no era just igualar les responsabilitats dels consellers a la seva i que “si hi ha un responsable, sóc jo”.

Tal com a finals d’octubre de 2017 Puigdemont i els consellers Antoni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí van marxar d’Espanya, la matinada del 7 d’octubre de 1934 l’aleshores conseller de Governació, Josep Dencàs, capitost de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català —la facció independentista d’ERC—, va evitar la detenció fugint a França pel clavegueram del departament de Governació.

De la seva banda, Carme Forcadell serà jutjada, no pas com el seu homòleg, l’advocat d’ERC, Joan Casanovas Maristany. Aquest va restar detingut des del 7 d’octubre de 1934 fins a l’abril de 1935 al vaixell-presó, moment en què el seu advocat, Josep Roig i Bergadà, li aconseguí l’arrest domiciliari previ pagament d’una fiança. La presidència del Parlament no constava a l’Estatut com un dels càrrecs a ser jutjat pel TGC i tampoc es tenia clar, segons la biografia escrita pel seu fill, Joan Casanovas Cuberta, que l’hagués de jutjar l’Audiència de Barcelona. Una vegada sentenciat el govern Companys, a l’agost de 1935 es declarà competent la jurisdicció militar per jutjar Casanovas. Una opció gens falaguera que el decidí a esquivar la vigilància i fugir a França, on entrà el 24 d’agost com a “refugiat polític”, segons el salconduit que se li expedí.

Els advocats

A diferència d’avui, en què tots els lletrats són catalans, al govern Companys el van defensar —i se’ls escollí així a consciència— figures insignes del món polític i cívic espanyol. Ángel Ossorio y Gallardo, catòlic i republicà, defensà el president. El seu biògraf, Antonio Maria López García, doctor en ciències polítiques per la Universitat Nacional d’Educació a Distància, el descriu per a QUADERN com “un advocat humanista amb un estil d’exercir l’advocacia poc acadèmic, enemic d’un excessiu tecnicisme i de la fredor del dret”.

L’estudiós del procés a Companys Arnau González Vilalta explica a aquest suplement que Ossorio “no es pot equiparar amb cap dels advocats actuals, era una figura mediàtica, implicat en un ampli ventall de temàtiques culturals, polítiques i jurídiques des d’una mirada liberal-conservadora. Era madrileny, però catalanòfil”. Avui el perfil més similar, quant a mediàtic, seria l’advocat de Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas, però per raons òbvies no participarà en el judici.

De la seva banda van defensar els consellers els prestigiosos advocats i diputats de l’Acción Republicana de Manuel Azaña, Mariano Ruiz-Funes (Esteve i Gassol) i Agusto Barcia (Barrera i Mestres), i el diputat socialista i redactor del codi penal de 1932, Luis Jiménez de Asúa (Lluhí i Comorera). López García explica que “eren, com Ossorio, tot entusiasme i passió”.

El professor d’Història de la Universitat Autònoma de Barcelona González Vilalta afegeix que “havien coincidit a les Corts constituents amb Companys i Lluhí i eren membres d’un mateix corrent polític; havien construït junts el règim que defensava el president amb la proclama. Eren polítics en actiu, mentre que els actuals són simplement professionals”. És el cas, per exemple, de l’advocada de Forcadell, Olga Arderiu, del lletrat de Mundó, Josep Riba, de l’advocat de Bassa, Mariano Bergés, o de Jordi Pina, defensor de Turull i Rull.

La defensa

En els dies previs al judici de febrer s’ha parlat de les diferents orientacions que prendrà cada defensa. Una línia se centrarà en les qüestions tècniques del dret, en els fets —cas de Xavier Melero, advocat de Forn i Borràs, o Pau Molins, amb Vila—. Un altre enfocament combinarà aquesta defensa amb el plantejament de caire polític perquè entenen que participaran en un judici polític. Aquesta serà la fórmula de la lletrada de Jordi Cuixart, Marina Roig. Aquesta filosofia es destil·la en el llibre de Benet Salellas Jo acuso. La defensa en judicis polítics (Pagès Editors, 2018), que el mateix president d’Òmnium ha epilogat. En aquesta línia també es troba l’advocat de Junqueras i Romeva, Andreu van den Eynde.

Aquesta darrera via s’assembla a l’escollida el 1935. Segons López García, “el plantejament defensiu d’Ossorio y Gallardo fou la politització del cas per crear un judici d’opinió”. Per González Vilalta, “Ossorio no va plantejar el judici com un enfrontament entre Catalunya i Espanya, sinó de la Catalunya i Espanya liberal i republicana contra l’autoritarisme conservador espanyol”.

L’historiador afegeix que el president “ho va aprofitar per redimensionar-se, per no ser vist només com a líder d’una facció d’Esquerra”. Coincideix amb López García que el lletrat donava el cas per perdut i que “calia deixar el futur net de tota claudicació o acovardiment i atacar políticament per presentar Companys amb la imatge del sacrifici personal i polític per Catalunya”.

La sentència i la premsa

“El judici de 1935 va gaudir d’un ampli seguiment periodístic —explica Jaume Guillamet per a aquestes planes—, encara que el tractament de La Publicitat o La Vanguardia fos gairebé taquigràfic i no s’elaborés la informació en excés perquè calia vigilar amb la censura existent”. El catedràtic de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra afegeix que “La Humanitat, el diari d’ERC, fou qui de manera lògica exaltà més Companys i fins el seu director, Josep Maria Massip, es traslladà a Madrid per seguir el judici”.

Els acusats van escoltar la condemna a 30 anys de presó pel delicte de rebel·lió el dia 6 de juny, encara no una setmana després de la finalització de la vista. No és previst que ni el judici ni la deliberació del tribunal actual siguin tan ràpids. De seguida Companys, Lluhí i Comorera van ser traslladats al penal de Santa María, de Cadis, mentre la resta eren duts a la presó de Cartagena.

Tal com preveien les defenses, pocs mesos després, en les eleccions generals, van guanyar les esquerres i el nou president del consell de ministres, Manuel Azaña, va amnistiar els empresonats pels Fets d’Octubre. Companys va recuperar la presidència de la Generalitat i va restituir el govern, excepte Dencàs. El professor d’Història de la Universitat de Lleida, Manel López Esteve, recorda que la condemna del govern Companys “va permetre armar una campanya de mobilització política, i en especial electoral, de cara als comicis de febrer de 1936”. Allò que succeirà a partir de la setmana que ve és, de moment, una incògnita. L’únic segur és que la cobertura mediàtica serà fora mida.

Estampes de la presó i dels judicis

Abanda de la generosa bibliografia sobre els fets mateixos de 1934 i 2017, hi ha també literatura per aprofundir en el procés judicial. El conseller municipal Vicenç Bernades va publicar els records del seu captiveri al port de Barcelona a Estampes de l’‘Uruguay’ (la presó flotant) (Catalònia, 1935), que retrata el que va esdevenir al govern Companys. L’equivalent actual, encara que escrits pels protagonistes i des de la presó, serien Esperança i llibertat,de Raül Romeva (Ara Llibres, 2019), Escrits de presó,de Joaquim Forn (Enciclopèdia, 2018) o 34 dies de presó i una primavera, de Meritxell Borràs (Símbol Editors, 2018).

Sobre el judici al govern Companys, La Publicitat va editar el volum El Govern de la Generalitat davant el Tribunal de Garanties Constitucionals (1935), un resum documental dels antecedents, repressió i vista compilats a partir d’allò ja publicat pel diari d’Acció Catalana. Es tracta d’una visió més informativa que valorativa, amb declaracions i discursos. Menys completa és El Gobierno de la Generalidad en el banquillo (Imp. S. Quemades, 1935), del periodista valencià, amic d’Ossorio, Alardo Prats.

Per conèixer a fons l’advocat madrileny cal llegir Ángel Ossorio y Gallardo. Biografía política de un conservador heterodoxo (Editorial Reus, 2017), del seu millor coneixedor, Antonio Maria López García. Un treball aprofundit, el primer, basat en la seva tesi doctoral. El volum d’Arnau González Vilalta Un catalanófilo de Madrid: epistolario catalán de Ángel Ossorio y Gallardo (1924-1942) (Servei de Publicacions UAB, 2007) completa la mirada sobre el lletrat. També d’aquest i de Gisela Bou és La creació del mite Lluís Companys. El 6 d’octubre i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo (Base, 2007), la millor aproximació a la intencionalitat política que cercà el lletrat. Pel que fa al procés actual, el llibre de Benet Salellas Jo acuso. La defensa en judicis polítics (Pagès Editors, 2018) és el preludi dels que amb tota probabilitat no trigaran a arribar a les llibreries.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >