Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA

Mecànica afectiva

Una bona manera de pessigar la pelleringa sentimental d’una època passa per les paraules que fetitxitza

Una bona manera de pessigar la pelleringa sentimental d’una època passa per les paraules que fetitxitza. Últimament, parlant d’amors, desamors i poliamors, m’ha acabat fent l’efecte que algú que vulgui orientar-se en el mapa afectiu del 2019 ha d’estar disposat a vibrar i a fluir. La primera resumeix la complexitat del que, fins ara, es feia caure dins de l’experiència estètica i, en un sentit més concret, de l’atracció o de l’enamorament, per molt que aquest últim hagi caigut en un cert descrèdit. Escoltes un poetàs, i vibres. Vas a tal concert de l’última renovadora del gènere, i vibres. O, més precisament, et fan vibrar. La vibració té un caràcter volgudament passiu i incontrolable, que no depèn mai de la pròpia voluntat: ningú no s’asseu sol a casa a vibrar, ni vibra quan li ve de gust, de la mateixa manera que Stendhal hiperventila a Florència i no pas al rebedor de casa.

La cosa de fluir, en canvi, designa una actitud desaferrada, que pateix d’una urticària a les categories i que no té cap ganes de sortir del present on es troba (ni per anar a arqueologitzar novel·les familiars ni a projectar-se a cap mena de futur que no sigui la repetició en abisme d’aquest mateix present). Davant de la urgència nominadora de l’amant descordat, que vol saber on sou i on aneu i què dimonis és això vostre, la resposta elegant i deseixida és la de fluir. Torna a haver-hi una passivitat, aquí, amagada sota una il·lusió de proactivitat: del que es tracta és de no decidir, de no imposar una forma rígida —la de la paraula— a una realitat —l’afectiva— que és mòbil, capriciosa i inconstant. Com als ràpids de Port Aventura, el millor que podem fer és estirar-nos sobre un pneumàtic inflat i deixar-nos endur corrent avall.

Que la metafòrica afectivosexual tingui una orientació mecànica no és pas nou: no fa pas gaire, la gent “sintonitzava”, en anglès, les parelles fan “clic” i encara parlem de relacions que funcionen i de relacions que no. Em sembla simptomàtica, aquesta insistència en la mecanicitat, però comprensible: apunta a allò en nosaltres que decideix que se sentirà atret per X i no per Y. Al final, sota la pàtina modelna, hi ha una variació de la metàfora suadeta del cor, màquina idiota. Però en aquesta tendència a maquinitzar-nos el teler afectiu, s’hi regira una disjuntiva preocupant: si el robot funciona cada vegada més com un horitzó subjectiu contemporani (dediquin un minut a comptar la quantitat de protagonistes psicòtics que campen per les pantalles), també arrossega una bona colla d’anys d’imaginacions distòpiques i d’amenaces de rebel·lió. Si releguem el que sentim a la nostra part maquínica, no ens hauria de sorprendre que, un dia, es giri contra nosaltres, com un Skynet emocional. Ara, si l’alternativa és la gestió i l’economisme, que no m’hi comptin. Ens calen metàfores noves.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >