Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Mites i realitats

Segons Palèfat, els troians van derrocar la muralla per fer entrar el cavall, i per allà van atacar els grecs

L’episodi del cavall de Troia, un relat massa fantàstic, deia Palèfat. Ampliar foto
L’episodi del cavall de Troia, un relat massa fantàstic, deia Palèfat.

Palèfat, un mitògraf del segle IV que potser va conèixer Aristòtil, va encarregar-se de posar els mites al lloc que els pertoca i desfer-ne l’encanteri: no per fer la guitza a tots els amants de les llegendes, sinó per seguir una escola, avui dita “històrico-racionalista”, a la qual van adherir igualment Heràclit, Eratòstenes i Cornut, home, aquest darrer, potser casat amb una dona de provada fidelitat.

No se m’hauria acudit anar a les pàgines de les Històries increïbles de Palèfat, editades i traduïdes per Enric Roquet (Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1976), si no n’hagués parlat fa pocs dies amb un exalumne, Josep Maria Palau, que té tirada a destriar, en especial pel que fa a la política catalana dels nostres dies, no solament el gra de la palla, sinó també la veritat del mite. Perquè vivim, efectivament, sota l’imperi d’un constructe mitològic — relat, en diuen, que és sinònim de llegenda, i aquesta paraula equivalent a mite—, en què ja costa molt destriar les fabulacions de la realitat, les esperances del que és possible, les il·lusions del tan vulgar tocar de peus a terra.

Totes les estratègies polítiques fundades en la pura virtualitat —per bé que avui allò virtual es converteixi sovint en una cosa tangible— han recorregut al pensament mític, si és que d’aquesta tàctica se’n pot dir pensament. Llegeixo a les pàgines d’un opuscle de Giovanni Gentile, l’ideòleg del feixisme italià, aquestes paraules (traduïm): “El poble italià s’ha posat en marxa amb una fe, amb una passió, que s’ha apropiat de l’ànima de les multituds. Camina, sotmesa a una disciplina que no havia conegut fins ara, sense excitar-se, sense discutir res (cursives, J. L.), amb els ulls posats en l’Home dels temps heroics (id.), posseïdor dels dots extraordinaris i admirables dels grans guies del poble. Aquest guia marxa segur, envoltat en una aura de mite (id.), quasi com un home ungit (en grec seria hristós, “ungit” com Crist), incansable i infal·lible...”. (Origini e dottrina del fascismo, Roma, 1929, pàg. 54).

El nazisme no va anar per cap altre camí —sumant-hi sempre les grans aglomeracions d’uniformades masses cridaneres, dominades per l’entusiasme, no per la raó—, segons un dels seus ideòlegs més importants (?!), Alfred Rosenberg —penjat a la forca després dels judicis de Nuremberg—, el llibre primer del qual porta aquest títol: Der Mythus des 20. Jahrhunderts (El mite del segle XX, Munic, 1930). Esmentem per fi un dels llibres més equànimes i importants per entendre la fundació mítica del moviment hitlerià: Jean F. Neurohr, Der Mythos vom Dritten Reich. Zur Geistesgeschichte des Nationalsozialismus (El mite del Tercer Reich. Sobre la història intel·lectual del nacionalsocialisme, Stuttgart, 1957). De fet, que tot nacionalisme del segle XX havia de fundar-se en una mena de “nova mitologia” és una proposta tan antiga com els poetes i els historiadors del romanticisme alemany; la qual cosa ve a confirmar que a la història sempre hi ha hagut polítiques realistes i polítiques somiatruites.

Tornem a Palèfat i a les Histories increïbles, títol que indica que els mites només podien ser matèria de fe, no de racionalitat. Posarem dos exemples. A Sobre les Amàzones, hi llegim: “Pel que fa a les Amàzones, que quedi ben clar que no eren pas dones les que lluitaven, sinó uns bàrbars que vestien túniques fins als peus, com les dones de Tràcia, i es tiraven la cabellera enrere amb diademes. Fins i tot s’afaitaven la barba tal com ho fan avui dia els patareus que viuen prop del Jant, i per això eren considerats dones pels seus enemics. La casta dels amazònides era excel·lent en combat; i és que si mai no ha estat propi d’una dona fer la guerra, no hi ha motiu perquè ho sigui precisament ara”.

A Sobre el cavall de fusta, que envia a un episodi homèric, hi llegim: “Diuen que els més valents capitans dels aqueus es van ficar dins un cavall buit, de fusta, i van destruir Ílion [Troia]. Aquesta narració és massa fantàstica. Va succeir així: arranjaren un cavall de fusta que excedia les mides de les portes a fi que no el poguessin entrar quan ho intentessin tot estirant-lo. Els capitans s’apostaren en un terreny buit, prop de la ciutat [...] Sinó, el desertor dels aqueus, diu als troians que, segons l’oracle, si no fan entrar el cavall a la ciutat, els argius tornaran, però si el fan entrar, ja no vindran més. Els troians se’l cregueren, derrocaren la muralla i van fer entrar el cavall. Els grecs, llavors, se’ls tiren al damunt pel mateix lloc per on havia estat enderrocada la muralla mentre els altres festejaven la seva bona sort; i així va caure Ílion”. Palèfat sol acabar aquestes desmitificacions escrivint: “D’aquests fets va sortir-ne el mite”.

La seqüència de les seves mitografies presenta sempre el mateix esquema: Palèfat coneix un mite, compartit per tota la població; però també sap quina va ser la veritat històrica que va generar aquest mite; l’explica, i llavors el mite queda reduït a matèria no històrica, aliena a la veritat dels fets, com escau a tot fenomen d’ordre religiós. I així va també la història del nostre procés, com tantes coses a la vida dels homes, sempre necessitats de mites, religions i transcendència.

 

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >