Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Els jocs de mans del cinema català

El Mag Lari presenta la gala dels Gaudí amb retrets a les administracions i reivindicació política

El Mag Lari, presentador, i Lluís Danés, director de la gala.
El Mag Lari, presentador, i Lluís Danés, director de la gala.

Aquest any que els organitzadors de la gala dels Òscar tenen problemes per trobar presentador, potser la fan sense cap, a la festa dels Gaudí n’hi ha hagut un de molt encertat. Un mag. El Mag Lari. La màgia és un element fundacional del cinema –l’il·lusionista Méliès va fer del cinema un dels seus trucs més variats i sorprenents. També es podria parlar, amb un èmfasi un punt tronat, de la màgia del cinema. Però el director de la gala, Lluís Danés, ja ens va advertir que en aquest cas la màgia s’ha d’entendre com una al·lusió als “jocs de mans” que han de fer els cineastes catalans per aixecar una pel·lícula.

I la veritat és que les estadístiques de producció i taquillatge són tristíssimes malgrat l’èxit d’alguns d’aquests films als festivals (Donostia, Màlaga). Els miralls de l’escenari, per contemplar-se com a indústria, reflectien una imatge preocupant. D’ací que el parlament de la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, fos un retret i una súplica a les administracions per ajudar econòmicament aquesta indústria. Les autoritats, començant pel president de la Generalitat, Quim Torra, feien com si sentissin ploure, cara de circumstàncies. Un discurs que Passola va cloure amb un recordatori sobre els polítics absents en vigílies del judici. Postissa, en canvi, va resultar una breu aparició de Sergi López i Maria Molins reivindicant la desobediència a la injustícia.

El repartiment de premis –se’n donaven 22 i un d’honorífic, merescudíssim, a Joan Pera tot i la quantitat va ser prou diligent. Els sarcasmes simpàtics de Lari amb el públic van ser el millor humor de la nit, molt millor que unes píndoles audiovisuals força innòcues sobre la fauna que habita el planeta del cinema. Amb tota la raó, Lari va reivindicar que si uns premis de cinema porten el nom d’un arquitecte, aquests premis tranquil·lament els pot presentar un mag. L’obertura, i cloenda, musical va resultar una mica bleda, en una gala que, dins de les limitacions òbvies del gènere i les seves tres hores de durada, es va enllestir amb elegància.

TV3 va punxar no quan retransmetia l’acte sinó quan, curiosament, no ho feia. Se’n va anar a publicitat quan Roger Mas va acabar d’interpretar una versió del Diguem no de Raimon i un sector del públic cridava “llibertat”. Twitter es va escalfar llavors amb TV3. I poc després, quan va tornar al directe, resulta que s’havia menjat l’actuació musical d’Alfred, un músic molt estimat pels seguidors d’OT. Quan una colla de joves va pujar a l’escenari per reivindicar Rojava, al Kurdistan sirià, TV3 es va limitar a mantenir un pla general que no permetia apreciar l’acció espontània, inesperada, a l’escenari. La locució d’Ismael Martín i Carolina Rosich, com sempre, informativa i sense entorpir la cerimònia.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ