_
_
_
_
_

Bolsilibros, el ‘pulp’ castís

Una exposició retrata el món de la novel·la popular de Bruguera, amb la qual comença BCNegra

Carles Geli
Alguns dels títols dels Bolsilibros que va editar Bruguera.
Alguns dels títols dels Bolsilibros que va editar Bruguera.

Rafael Barberán va aprofitar la seva lluna de mel per escriure’n un; i Juan Gallardo, les seves pauses entre escenes com a actor per copejar les tecles, un tac, tac, tac que provocava les ires del director de la companyia, Alejandro Ulloa, que li demanava que no ho fes tan a prop de l'escenari perquè se sentia des de platea. Però és que cada setmana havia de publicar-se’n un. Perquè Barberán era Ralph Barby i Gallardo, Curtis Garland, dos dels més famosos i fructífers autors de Bolsilibros, novel·les breus de quiosc que editava Bruguera en ple franquisme, el més semblant al pulp nord-americà que ha tingut mai la indústria editorial espanyola.

Allò era literatura a preu fet: es lliuraven almenys tres títols al mes, històries autoconclusives, relativament breus, per omplir de 96 a 126 pàgines de molt petit format (15 per 10,5 centímetres). Tot valia: de l'oest, espionatge, bèl·liques, terror, ciència-ficció, romàntica… L’èxit va ser immediat, rotund. Era molt freqüent que els tiratges inicials sobrepassessin els 15.000 exemplars (almenys, ben entrats els anys vuitanta), títols que, a més a més, es reeditaven amb freqüència, com a molt canviant la sempre impactant portada a color.

S'entén el furor d'uns textos que costaven quatre pessetes, però que eren preuada i compulsiva mercaderia d'intercanvi en mercats o en ple carrer. És l’Espanya dels primers anys cinquanta, en què de dolent o insuficient n'era fins i tot el paper i calia substituir les populars sèries d’Agatha Christie o d’Edgar Wallace, drets llavors difícils d'aconseguir. Aflorant d'una prosa algunes vegades discreta però sempre trepidant, brollava un món de somni, amb l'american way of life de fons: grans aventures, cotxes i cases immensos, fins i tot, amb sort, alguna insinuació sensual, la major part de les vegades en escenaris forans o exòtics. “Hi havia sempre una base real; s'inventava poc i es pensava en aventures que, com a molt, veies a les pel·lícules; també hi havia certa denúncia social, però camuflada; per la censura, moltes no podies situar-les a Espanya, hi havia coses que aquí no podien passar”, contextualitza Àngels Gimeno, l'esposa de Barberán / Barby en aquest productiu viatge de nuvis.

A més d'autora, Gimeno sempre va ajudar a documentar-les i passava a net els escrits del seu marit. Barby té només visió perifèrica. “Una vegada, em va lliurar les fulles en blanc perquè no havia posat la cinta; però va tornar a repetir-ho tot en un tres i no res i pràcticament igual”, diu. “No recordava gairebé ni la que havia acabat i ja tenia una altre lliurament entre les mans; els personatges i les trames les creava en l’entreson i l'endemà, davant la màquina, la història ja no passava ni pel meu raciocini, anaven del cervell al dit”, descriu ell. Ho recorden a la taula rodona Novel·la negra i Bolsilibros, un llarg llegat i a la planta de sota on s'exposen les seves màquines d'escriure, fetitxes de la mostra Secrets de butxaca, dedicades als Bolsilibros de Bruguera, tot a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. És la caserna general aquest any del Festival BCNegra de novel·la policíaca que va començar amb ells el dijous i que a partir de demà viurà la seva setmana gran.

Sota aquestes coordenades, allò es va convertir en una màquina imparable. La primera col·lecció, Servicio Secreto, naixia el 1950 i l'estrenava Peter Debry, l'àlies de Pedro Víctor Debrigode, de família francesa i que va començar a escriure a la presó, com Clark Carrados (Luis García Lecha), però aquest, funcionari de presons, estimulat per un reu que ho feia. Servicio Secreto acabaria amb 1.700 títols. Dos anys després, arrencava Detective, a la qual van seguir, en els daurats seixanta, Punto Rojo (1962), Archivo Secreto (1964), Alto Secreto (1967) i després La Huella (1974)…

L'èxit era tan gran que, a rebuf de Bruguera, a Madrid va seguir el mateix camí el segell Rollán i a Barcelona, Toray. La vinculació a l'actualitat, esquitxada amb títols rars, hi va ajudar: ¿A qué hora le mataron, Mr. Kennedy? pot il·lustrar-ho. Frank Caudett (un dels nou pseudònims de Francisco Caudet: 800 novel·les), que acabaria fitxat en exclusiva per Bruguera, aprofitant el nou èxit de James Bond va desenvolupar, amb estil tallant i càustic, les aventures del Agente 002 i del Departamento Atómico de Seguridad Nacional.

“Se'ls ha menyspreat estilísticament, però hi abunden les metàfores, els canvis de punt de vista, els canvis de primera a tercera persona, la interpel·lació al lector… són tècniques que en molts best-sellers actuals ni es troben”, defensa Joaquim Noguero, comissari de l'exposició. I és que Caudett, per exemple, va ser un àvid lector de Dumas, Tolstoi i Verne, i també de José Mallorquí, el pare d’El Coyote. I ho destil·len els seus textos. “Jo devorava tot el que feia Barby i volia escriure com Garland”, admet Francisco Javier Miguel Gómez, que amb només disset anys va debutar com Lem Ryan. Va ser dels últims a entrar als Bolsilibros, el 1982, poc abans de l'enfonsament de Bruguera, “el nostre Txernòbil editorial”, diu avui al costat de Barby, qui recalca que aquells llibres van ser “la literatura que ha alfabetitzat bona part d'aquest país”. I que, ni que fos a ritme estakhanovista (Garland va tenir disset pseudònims i va escriure 2.000 títols) donava per viure, almenys fins als anys setanta. “Es cobrava al cap de dos mesos i amb els tres nous més dues reedicions, podies tenir vius cinc títols al mes”, resumeix. Després, va començar el declivi: “Primer per les de l’oest; les que van aguantar més bé van ser les de terror”, ordena Barby.

Silver Kane (Francisco González Ledesma), Keith Luger (Miguel Oliveros Tovar) o Mark Halloran (Jordi Gubern Ribalta) són altres noms mítics que poblen una mostra que no oblida els dibuixants, especialment Antonio Bernal, que va arribar a fer, plorant admetia, fins a cinc portades setmanals per a la factoria Bruguera i es feia fotografiar com a mort o cowboy per tenir imatges de recurs en les quals inspirar-se. Sovint era fàcil identificar en els personatges actors de Hollywood del moment…

Exhaustiva, l'exposició deixa caure noms d'hereus actuals, un Iván Guevara o un Alberto Valle, que avui, per les vendes, semblen contraculturals. A Amazon, els Bolsilibros van, de mitjana, a cinc euros.

L'altra Rodoreda

De dones, n'hi havia, però tampoc eren gaires i la pràctica dels pseudònims en dificulta més la localització, però també hi havia autores a Bolsilibros. Per la seva singularitat, sobresurt Vic Logan, nom de ploma de Maria Victòria Rodoreda Sayol (Berga, 1931-Barcelona, 2010). Guionista de còmics des dels anys cinquanta a l'editorial Toray (Brigada Secreta, Hazañas Bélicas...), als setanta va saltar a la novel·la popular de Bruguera, on va mostrar perícia en la ciència-ficció, si bé era freqüent que en les trames criminals apareguessin, anòmalament, ambientacions a Madrid i Barcelona i editors i escriptors, potser inspirada per la seva pròpia situació laboral. I sí, el seu cognom està vinculat familiarment al de l'altra Rodoreda escriptora, la de La plaça del Diamant. Dos mons molt diferents.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_