Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La misteriosa políglota

Barcelona és una ciutat on passen coses diminutes cada segon. Partícules de fenòmens humans, gairebé imperceptibles

Vianants en el passeig de Gràcia de Barcelona.
Vianants en el passeig de Gràcia de Barcelona.

Barcelona és una ciutat on passen coses diminutes cada segon. Partícules de fenòmens humans, gairebé imperceptibles. Per això camino tant pels seus carrers, tot i que al final del meu recorregut sempre acabo desembocant al passeig de Gràcia. Una vegada travessada la Diagonal, enfilo l’avinguda cap al mar. Però abans m’aturo un moment al Francesco de València amb passeig de Gràcia i faig un tallat. Comprovo que una de les treballadores de la barra ha ascendit i ara és encarregada. Tinc ganes de felicitar-la però em continc. En tinc prou amb veure-la feliç. Surto d’allà i entro a la Casa del Llibre, on si demano l’última novel·la de Sara Vaughan o John Grisham ningú em respon que aquests autors no els venen. Surto amb un llibre i m’assec en un dels tres bancs que són a la sortida. Faig aquesta operació al matí o a la tarda. Aquesta rutina, caminar, que m’agradaria tan lleugera com L’home que camina, de Giacometti, m’ajuda a viure en silenci i a dialogar amb mi mateix, com si m’anés preguntant si ja estic preparat per fer-ho amb els altres.

La setmana passada em va passar una cosa que no sé si sabré relatar tan bé com ho faria un escriptor amb talent. Les ganes de compartir l’experiència imposen la meva imprudència estètica. Estava a punt d’aixecar-me del seient, quan una dona se’m va apropar i em va preguntar en castellà si jo era espanyol. Al principi em va deixar una mica descol·locat, no tant per la pregunta com des d’on la va fer, des de darrere el banc on estava assegut, com si caigués del cel. Tal va ser així que primer em va arribar la pregunta com un prec o gemec llastimós, professional. Quan se’m va posar al davant, vaig connectar la veu al seu físic, alta, moderadament prima, vestida amb una roba que volia ser moderna encara que es veiés una mica desgastada no vaig acabar de saber si pel seu ús o la intempèrie. La seva edat era indefinida, com si volgués dissimular-la. Em va preguntar si parlava anglès o francès o italià. Li vaig mentir amb un indissimulat desinterès dient-li que era francès, i llavors va deixar anar una xerrameca de la qual no em vaig assabentar de res. Instantàniament li vaig confessar que era espanyol. Llavors em va dir que acabava de sortir d’un hospital i que necessitava alguns diners per poder llogar una habitació aquella mateixa nit. Abans de dir-li res, li vaig preguntar si sabia anglès i que m’ho repetís en aquesta llengua. Ho va fer i aquesta vegada la vaig entendre millor, una cosa que, d’altra banda, em va disgustar força perquè vaig observar que la seva pronúncia era millor que la meva. Li vaig demanar que ho repetís en italià. S’ho havia après tot de memòria? O era una políglota? Li vaig preguntar si sabia dir en aquestes llengües alguna cosa més que l’almoina que demanava.

Llavors, com si s’hagués tractat d’una ofensa, em va encastar una altra tirallonga de paraules, en totes tres llengües, aquesta vegada de sintaxi i contingut més complexos, que em va deixar mut. On ha après, vostè, senyora, aquestes llengües, a més del castellà i el català? “Bé, sentint-les parlar”, va dir, com si m’indiqués que per aprendre-les no li havia calgut cap acadèmia. Però on? “Per aquí, algun viatge per aquí, algun altre per allà”. No vaig insistir més perquè vaig tenir la impressió que ella mateixa era incapaç de determinar quan, on i com havia obtingut aquesta facilitat idiomàtica. Li vaig donar un bitllet de cinc euros i li vaig preguntar per què feia això, demanar diners. Em va contestar que només ho necessitava per a aquella nit, que l’endemà aniria a una assistent social i tot s’aniria resolent. M’ho va dir així, gairebé com si estigués segura que res contradiria aquesta mecànica. “D’on és vostè?”, em va preguntar, i vaig tenir l’estranya certesa que realment s’interessava per mi. Vaig néixer a l’Argentina, li vaig contestar. “Ja ho sabia, però on?”. Buenos Aires. “Ah, un dels meus somnis és caminar algun dia per l’avinguda de Mayo fins a la Casa Rosada. Bé, senyor, que tingui molt bona tarda i moltes gràcies per la seva generositat. Em va sorprendre el to llastimós i teatral de la primera vegada, com si de sobte hagués descobert que alguna cosa l’havia apartat de la seva feina diària. I es va perdre entre el riu de turistes cap a la Diagonal.

Vaig romandre assegut amb el llibre que acabava de comprar, La isla de los conejos, d’Elvira Navarro. El fullejo una bona estona i m’aturo en una anècdota d’un dels seus relats. A una dona se li mor el fill de càncer. Davant d’aquesta immensa pèrdua, la dona decideix morir com el seu fill. Comença a ingerir tots els aliments cancerígens que troba al seu pas. Havia decidit morir també de càncer.

Torno al mateix lloc. Però la misteriosa políglota encara no s’ha presentat.

Ernesto Ayala-Dip és crític literari.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ