Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La banalització de la paraula

La nostra vida és tan efímera que necessitem unes certes expectatives de futur per arribar al final del nostre curt recorregut. La promesa forma part d'aquest estar al món

Quim Torra, al Parlament, aquest dijous.
Quim Torra, al Parlament, aquest dijous. EFE

La distància entre el que els polítics diuen i el que fan, la diferència entre el que diuen en privat i el que diuen en públic, la percepció que no diuen el que pensen sinó el que creuen que la gent vol sentir és una de les causes principals del distanciament entre governants i ciutadans. Sembla que hi ha un supremacisme del poder que incita a tractar els ciutadans com si fossin infants. I es nota.

La política de comunicació s’ha convertit en l’horitzó insuperable del nostre temps

Els demagogs del populisme de dretes fan un pas més en aquest exercici: s’omplen la boca de discursos transcendentals, amb aparatosos valors absoluts com a referència, sempre amb algun enemic al punt de mira, per fer creure als qui se senten frustrats per la política que ells són els únics portadors de les veritats davant dels professionals del pasterejar i de les transaccions polítiques. La feblesa dels partits de tradició democràtica és la seva força. Del nivell de cultura democràtica d’una societat i de les complicitats que aconsegueixin en l’espai conservador depèn que aquests impulsos fonamentalistes tinguin més o menys recorregut. A Espanya ens trobem en un moment delicat, per l’acostament actiu del Partit Popular al discurs de Vox i per l’acomodament vergonyós de Ciutadans en aquest front. L’únic avantatge de la grolleria neofeixista és que és tan evident que el que es deixi enganyar no pot argumentar ignorància.

En democràcia, els dos espais més comuns de la banalització del llenguatge es troben en les anomenades estratègies de comunicació i en el recurs a les grans promeses, tot i saber que no es podran complir. La política de comunicació s’ha convertit en l’horitzó insuperable del nostre temps: Com es poden dir les coses de manera que s’apropin tant com sigui possible al que la gent vol sentir? Com es poden ajustar les paraules per activar els mecanismes d'adhesió dels destinataris i desactivar l’instint crític espontani? Sens dubte, aquest exercici pot servir per obtenir resultats a curt termini i arriba al seu paroxisme en les campanyes electorals. Però, primer, dificulta l’aparició de líders amb autoritat. Aquesta emana del qui transmet autenticitat en la seva actitud i en el seu discurs, del qui s’infereix responsabilitat a l’hora de prendre decisions d’interès general (virtuts que no es modelen perquè són personals i intransferibles). Segon, trasllada una imatge de la política com a espectacle amb papers repartits, en què cadascun diu el que li toca, en funció dels seus interessos i del paper que ocupa en la dialèctica govern-oposició, la qual cosa multiplica la desconfiança: només els interessa el poder. I, tercer, la simplificació dels missatges, en un sistema determinat pels mitjans digitals, porta a la confrontació simple, allunyada dels matisos, amb un vocabulari reduït que busca els trets efectistes i afavoreix la lògica de l’amic i l’enemic.

Pot ser que la vida no tingui sentit, però el sentit és necessari per a la vida. És la paradoxa dels humans

Pot ser que la vida no tingui sentit, però el sentit és necessari per a la vida. Aquesta és la paradoxa dels humans: aquesta vida nostra és tan efímera que necessitem unes certes expectatives de futur per arribar al final del nostre curt recorregut. La promesa forma part d'aquest estar al món. Aquest és el sentit de les il·lusions que han mobilitzat els pobles, unes vegades en el bon sentit, moltes altres en el dolent, i troben ressò en els projectes polítics. Sovint apareixen moments d’oportunitat per plantejar processos de canvi. Tenim un exemple recent a Catalunya: la il·lusió de la independència, després que la crisi nihilista del 2008 ens col·loqués al davant d’un mur, apel·lant a una assignatura pendent –la República– ha tingut recorregut, fins que ha arribat al límit social de les seves forces. Ara, és obvi que complir la promesa a curt de termini és impossible. Insistir-hi, en comptes d’assumir la necessitat de definir una estratègia de llarg recorregut, el que fa és banalitzar la paraula: reduir la República a eslògan. La responsabilitat d’un dirigent polític és advertir sobre els límits del que és possible. Gairebé tots reconeixen en privat que es va tocar sostre, però quan parlen en públic s’adapten a les paraules de ritual. El president Torra arriba a l’extrem de dir que “si veiés que no pot portar el país a la independència ho deixaria”. Quant de temps trigarà? La banalització de la paraula, la por d’explicar la realitat, porta sempre al desencís.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ