Qui en té la culpa?

Sis dies, ha durat la vaga —o, més concretament, l’atur patronal— dels taxis de Barcelona per protestar per la regulació dels seus suposats competidors, els automòbils VTC que gestionen les empreses Uber i Cabify. A Madrid, unes protestes semblants van començar pocs dies més tard i encara duren, amb l’agreujant que han afectat la important fira internacional de turisme Fitur, situada en el recinte d’Ifema, que està allunyat del centre urbà, motiu pel qual, tot i que està ben comunicat amb el metro, li caldrà un servei de taxis a qui no conegui prou la ciutat.

En qualsevol cas, les dificultats de transport per les protestes dels taxistes, no debades porten a terme funcions pròpies del servei públic, han causat perjudicis considerables a empreses i particulars de tota mena. Cal subratllar, a més, que els cotxes VTC han tingut més clients que mai: compte, taxistes, que els ciutadans es poden habituar a aquest tipus de transport i, com és sabut, “qui estima, s’arrima”.

No obstant això, aquest és un conflicte diferit. Aquest era el títol de l’editorial d’EL PAÍS de l’1 d’octubre passat, després que el Govern aprovés un decret que establia alguns principis reguladors, però traspassava la gestió de les seves competències en aquesta matèria a les comunitats autònomes. Ara és el Govern de la Generalitat el que, en bona part, l’ha traspassada a l’autoritat metropolitana de Barcelona que presideix Ada Colau.

El que han de fer els poders públics és regular la competència, una cosa bàsica en una economia de mercat que beneficiï tothom

Així doncs, uns es passen la pilota als altres. Això no és governar de debò, això és eludir la responsabilitat de governar, és la por d’enfrontar-se amb els problemes. Com en tantes altres matèries, els titulars dels poders públics renuncien a les funcions per les quals han estat triats perquè no siguin titllats d’impopulars en algun sector. En lloc de resoldre els conflictes decideixen ajornar-los. I, de vegades, són de molt grans i amb interessos enfrontats molt seriosos i difícils de conciliar. Però aquest no és el cas.

Es tracta, al meu parer, d’un problema que es pot resoldre amb relativa facilitat si les autoritats, com a representants dels ciutadans, dialoguen i negocien amb les parts per acabar adoptant una resolució final realista i de sentit comú que s’atingui a criteris de justícia per a totes les parts i d’eficàcia per al transport urbà. La prova pràctica que això no és difícil de solucionar queda palesa en el fet que la convivència entre tots dos tipus de transport no ha estat conflictiu a Europa ni a Amèrica. Vegem-ho.

La funció de tots dos tipus de transport és la mateixa: operar a grans ciutats i àrees urbanes per traslladar viatgers. A partir d’aquesta premissa, cal establir una relació d’igualtat entre les parts en conflicte. Potser la diferència sigui que una part, els taxis, té una història passada i l’altra, els VTC, com que s’han implantat recentment, no té les mateixes càrregues que la primera. Es tracta, per tant, de resoldre aquesta desigualtat de tracte en allò que pot ser discriminatori. I, certament, és discriminatori que per a un servei molt semblant, si no, idèntic, a uns se’ls exigeixin unes càrregues fiscals, laborals i administratives diferents a les dels altres. Per tant, el que han de fer els poders públics és regular la competència, una cosa bàsica en una economia de mercat que beneficiï tothom. A més, tenint en compte els avanços tecnològics, les diferències entre tots dos tipus de transport estan desapareixent. De fet, ja hi ha agrupacions de taxis que funcionen com els VTC. Que les parts tinguin els mateixos drets i deures és la tasca que han de realitzar les autoritats competents, que saben que el principi d’unitat de mercat és un aspecte central de tot el conflicte.

Ni tan sols resoldre això, no saben fer, les nostres autoritats estatals, autonòmiques i locals? Doncs, que em perdonin, però, si és així, són bastant incompetents, per no dir inútils. I els més perjudicats, almenys en aquests dies d’aturades, són els ciutadans, aquells que els han de votar les properes eleccions. Per tant, potser, fins i tot, els assessors electorals dels càrrecs públics s’equivoquen quan els recomanen eludir responsabilitats que són ineludibles perquè van en el sou.

Els taxistes s’han passat amb les seves accions obstructives i, en certs casos, violentes. Però crec que no soc un demagog populistes, avui tan en voga, si dic que, en aquest cas i en el fons de la qüestió, la culpa és dels polítics.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.