Selecciona Edició
Connecta’t
TELEVISIÓ

‘Trenquin tòpics’, més pirotècnia que fonament

Al programa, a pesar del nom, agraden els clixés locals perquè són atributs —no importa si són encertats o no— d’un col·lectiu, el català

'Quecos Novells' al Parlament, en moment del programa.
'Quecos Novells' al Parlament, en moment del programa.

El tòpic és un clixé d’un espai cultural determinat, una banalitat que circula sobre les maneres de pensar i de fer d’una comunitat. Perquè, com han teoritzat Anossy i Rosen, el clixé rebutja la individualització. És una propietat comuna. A Trenquin tòpics, a pesar del nom, agraden els clixés locals perquè són atributs —no importa si són encertats o no— d’un col·lectiu, el català. És un mecanisme identitari, que homogeneïtza el col·lectiu i fa més fàcil definir-lo, amb una maniobra falsa des de l’arrel. L’atribució de conductes determinades, diferents de les dels veïns més propers, ressalta la personalitat de la tribu. Tant és que la construcció dels tòpics estigui presidida per la mandra intel·lectual, que siguin una manifestació de gregarisme i prejudicis. Ens singularitzen.

El primer capítol va estar dedicat al concepte de garrepa. El diccionari de la llengua el defineix amb una paraula, gasiu, i aquest mot vol dir “que va amb un compte excessiu en les despeses, mancat de tota liberalitat”. Molt pitjors són els sinònims de garrepa: avar, ranci, ganyó, mesquí, miserable, taquí, agarrat, arraix. En canvi, al web del programa, quan resumeixen de què va el capítol sobre si som garrepes o no, es diu literalment: “Som estalviadors? Per què ens fa vergonya ensenyar el que tenim? Respondrem aquestes preguntes viatjant a Madrid amb el periodista Carles Torra, perquè Madrid té una relació diferent amb els diners. Queco Novell viatja amb Ferrari per Argentona i descobreix que els veïns que hi pugen passen una mica de vergonya”. Una cosa és ser estalviador o ser una persona discreta, que no fa ostentació, i una altra de ben diferent, ser un avar. L’exemple principal que ens proposa el programa no té res a veure amb garrepejar, sinó amb l’administració consensuada d’uns diners col·lectius. Una colla d’amics tenen un tresorer que porta els comptes a l’hora de dinar. Una escocesa, sense evitar el tòpic, va fer la correcció de la nit: els catalans no som garrepes, som cautelosos amb els diners. Ser un poble de comerciants, com es va dir al programa, segurament porta a un tracte més precís amb els diners. Indubtablement hi ha casos massa excepcionals com el de Millet, que va ser oportunament recordat, i que danya aquesta teoria.

El programa vol ser divertit, i com que Queco Novell no sembla refiar-se de la gràcia dels convidats (cas del malaguanyat Pepe Colubi), agafa un protagonisme enorme a l’hora de fer els acudits, d’encert desigual, amb l’ajuda d’un doble seu, la seva consciència. Al segon capítol, el seu paper fins i tot va augmentar.

Aquest segon capítol va estar dedicat a si els catalans som pactistes. I un altre cop es va fugir d’estudi més d’una vegada. Per exemple, amb unes llarguíssimes i ensopides escenes de Novell fent d’àrbitre no autoritari de futbol. Es va teoritzar que la tradició pactista venia de les Corts catalanes amb el rei havent-se d’entendre amb els braços (eclesiàstics, noble i militar). Però també ho havia de fer el rei de la corona de Lleó (clergat, noblesa i... ciutats) i, segons sembla, el tarannà pactista no s’ha encomanat. El millor del programa van ser les entrevistes locals amb un Ernest Maragall dient que ens hem acostumat al pacte d’elits i Joan Tardà lamentant que la voluntat de pacte sigui vista com una feblesa, una derrota. “Paga penyora”, ser pactista. A Trenquin tòpics agrada convidar ciutadans d’altres tribus. Al segon programa, van ser suïssos, i quan Novell va preguntar al president del club suís de Barcelona si els catalans són pactistes... ell va respondre, amb tota convicció, que no. I Novell ho va deixar córrer. Res no arriba massa lluny en aquest programa amb més pirotècnia que fonament.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >