Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Pessoa i el pessimisme

És un dels grans llibres sobre la inquietud, amb algunes pàgines del Sartre de ‘L’ésser i el no res'

El literat portuguès Fernando Pessoa.
El literat portuguès Fernando Pessoa.

A excepció d’un llibre d’Eduard von Hartmann —que no s’ha de confondre amb el neokantià, de nom Nicolai—, Zur Geschichte und Begrundung des Pessimismus (Sobre la historia i la fonamentació del pessimisme), amb prou feines es troba bibliografia sobre aquest tema, que ho és, bàsicament, dels segles XIX i XX; per ser més exactes, de mitjan segle XIX fins als nostres dies. Les revolucions de 1830 i 1848 a França, la desfeta de Rússia a la guerra de Crimea (1856), l’ascens d’una burgesia estòlida, el mite fal·laciós del progrés, el naixement de l’opinió comuna i d’altres fets històrics esdevinguts al continent van generar en la classe intel·lectual de tot Europa el sentiment que era tan difícil creure en Déu com en l’home, i que, per tant, ja no hi havia res més per creure que un mateix, posat que aquest un mateix tingués prou fe i confiança en si com per ser optimista.

L’obra de Schopenhauer —que arruïna tot l’optimisme hegelià respecte a l’individu i l’Estat, un optimisme que, exultat, seria un dels fonaments del Tercer Reich—, i després, per acabar-ho d’adobar, l’obra de Nietzsche, van reblar un sentiment molt escampat en les lletres i les arts europees en què el nihilisme com a concepció universal s’agermanava amb aquest malestar i manca de perspectives per a l’individu que anomenem pessimisme: les societats poden viure en la misèria, però no són pessimistes; els pobles poden viure en l’endurança, però sempre s’inventen alguna il·lusió per carregar-se d’esper.

Turguèniev, pel que sembla, va ser qui es va inventar la paraula nihilisme (de nihil, no res en llatí), i la va exemplificar a la seva novel·la Pares i fills (1862). Però ja Friedrich Heinrich Jacobi —tan criticat per Hölderlin—, en una carta enviada a Fichte l’any 1799, feia servir aquest llatinisme. No és gens estrany: Fichte era un optimista independentista, mentre que Jacobi, com a romàntic mel·liflu, veia en els fets de la revolució de 1789 l’origen de tot el pessimisme que hom es pugui afigurar.

Sense aquest rerefons d’escepticisme general, amb el biaix propi d’aquest fenomen quan entra en la consciència individual, no s’hauria produït una gran quantitat de literatura dels últims dos segles, o quasi, sovint dominada per una perplexitat extraordinària davant la història, el món, la societat, i fins i tot el llenguatge: vegeu alguns textos de Hofmannsthal i de Wittgenstein, també el libretto de Moisès i Aaró, l’òpera de Schönberg. Com a literatura primigènia del pessimisme, això sí, sempre haurem de tenir present el llibre profètic d’Isaïes.

Sense aquesta tradició tampoc no s’hauria produït un llibre tan carregat d’inquietud —no pel món, sinó a l’entorn d’un mateix— com aquest de Fernando Pessoa que avui aconsellem, un dels grans textos sobre la qüestió que hem comentat: Llibre del desassossec, nova edició corregida i ampliada de Richard Zenith, traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols (Barcelona, Quaderns Crema, 2018). Es tracta d’una nova edició, corregida i millorada, del llibre que va ser publicat fa cosa de vint anys. El llenguatge que s’hi fa servir continua sent una mica arcaic (pretèrits simples en comptes del més usual perifràstic; i ara recordo que Badia i Margarit comentava que, al Principat, no a València, paraules com digué o anà en lloc de va dir o va anar només s’empassen gràcies a les abans acostumades lectures bíbliques; “Jesús anà i digué als seus deixebles...”); però la traducció és rica i fidel.

Sigui com vulgui, el Llibre del desassossec de Pessoa és un dels grans llibres sobre el pessimisme existencial que ha donat el segle, juntament amb algunes pàgines del Sartre de L’ésser i el no res —títol que va despertar aquesta facècia per part d’un irònic: “Molt no res i poc ésser”. En el cas de Pessoa, com que es tracta d’un home de lletres, aquest no res dels existencialismes es transforma en una barreja d’escepticisme antic, una dissolució de la categoria del subjecte molt pròpia del temps de Sigmund Freud —que, en part, és un fenomen de l’època, i en un intent calmat, no pas desesperat, de trobar justificació a aquell ésser-en-el-temps que va ocupar l’obra de Heidegger: tant, que al final l’ésser va triomfar per damunt de tot nihilisme gràcies a haver l’autor bandejat de la seva filosofia tant la moral com l’ethos social.

Això passa també al Llibre del desassossec, amb un inici en què es parla de la manca de fe en Déu i en la Humanitat alhora. I afirma el portuguès: “Ser pessimista és agafar qualsevol cosa com a tràgic, i aquesta actitud és una exageració i un destorb”. És un destorb tan gran, que no és estrany que, sense creure ni en Déu ni en els homes, hi hagi molta gent que, per no desassossegar-se massa, hagi donat sentit a la seva vida amb una fe desaforada en el primer que han trobat a mà: la pàtria, l’ecologia, el feminisme, el menjar sa, l’esport, els animalons, l’antitabaquisme i tot el que es veurà. Aquests no es desassosseguen, però passen pel món sense haver tret el cap, responsablement, a l’abisme del poc sentit que té sempre l’existència, i l’escàs que tenen la història i la humanitat als nostres dies.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >