Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA PARLAMENTÀRIA

La democràcia avorrida

La sessió s’ha apropat al que seria la seva funció: s’hi parlava de llistes d’espera, d’urgències, de funcionaris…

Arrimadas mostra un cartell durant la intervenció de Torra.
Arrimadas mostra un cartell durant la intervenció de Torra. EFE

Vaig entrar trist al Parlament i en vaig sortir content. La causa de la tristesa és molt prosaica: plovia, va estar plovent l’estona justa per complicar l’arribada al Parc de la Ciutadella. Un dia en què, a veure, qui era el guapo que agafava un taxi i li demanava: “Porti’m al Parlament”. Total, que quan vaig entrar a l’edifici, les meves sabates estaven enfangades com un cara a cara de Carlos Carrizosa i Eduard Pujol.

I malgrat això, els deia, en vaig sortir content. Perquè a la porta, al migdia, em vaig topar amb un grup d’estudiants de primària que anaven a visitar el Parlament. El professor els comentava: “Teniu sort perquè avui hi ha ple i podreu veure els diputats en directe”, i en dir-ho, sonava com si anunciés una visita al Papa. O a la Rosalía. Però encara més, els llançava un advertiment: “Aquí dins no molesteu els diputats, perquè han de treballar molt dur. Fer una llei no és fàcil”. Bé pel pedagog que encomiava la tasca parlamentària en aquests temps. Aquests nens i nenes entraven al Parlament sentint en el seu cos la solemnitat de l’àgora, i se’ls havia avisat que no es comportessin com a fans de Cristiano Ronaldo davant del jutjat, demanant autògrafs, no sé, a Anna Tarrés, el més semblat a una celebrity de l’esport que hi ha per aquí.

O sigui, el meu estat d’ànim va anar de menys a més, i en cap cas pel que sentia a l’hemicicle. El to aquí era baix, i sap greu, perquè cal admetre que aquest dimecres la sessió de control al Govern es va apropar al que seria la seva funció teòrica: controlar l’acció governamental: s’hi parlava de llistes d’espera, dels problemes a urgències, de funcionaris… I, en canvi, el debat caminava baix de passions. Vaig recordar el difunt Joaquim Xicoy, l’expresident del Parlament dels Ensopits Anys Pujol, que afirmava: la democràcia és avorrida (en la seva època ho era, no sé si per ser democràcia o per tanta majoria absoluta).

Aquest Parlament no se sol encendre amb temes tan banals com la sanitat. Tot i que sí que hi havia un assumpte que podria haver provocat sang: la decisió espinosa de Carles Puigdemont de denunciar la taula del Parlament —amb el seu president d’ERC, Roger Torrent, al capdavant— davant del nefand Tribunal Constitucional, perquè li va negar la delegació de vot. Els independentistes ventilant les seves diferències a la seu on es defensa la unitat d’Espanya: mel per a l’oposició, i les antenes posades en qualsevol comentari que sortís d’Esquerra Republicana. Però res. Els tres partits indepes van usar l’estratègia habitual: buidar la pilota fora de l’àrea amb retòrica contra algunes accions recents de l’Estat (que ho posa fàcil). En 24 hores, des que es va conèixer la iniciativa de Puigdemont, JuntsxCat i ERC van poder refer-se del xoc: Twitter ja havia fet la seva feina després de convertir un símptoma clar de fractura interna en una jugada mestra, justa i necessària.

Tampoc l’oposició va mossegar molt per aquí. Fins i tot el cartell del dia que va ensenyar Inés Arrimadas anava per un altre camí (“La República no existeix, senyor Torra”). Per cert, em permeto demanar a la cap de l’oposició que quan faci les seves instastories les mostri a tot l’hemicicle, perquè els que estem al darrere, diputats o públic, ens quedem amb la incertesa de si està ensenyant un gràfic de l’evolució del PIB o un calendari de bombers en vestit de bany.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ