Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

“Hi ha músics que toquen per 50 euros”

Carles Benavent, potser el jazzista català més internacional, treu dos treballs nous

El cantautor Carles Benavent.
El cantautor Carles Benavent.

Si es parla de jazz i de flamenc, un nom conjumina els dos mons: el baixista Carles Benavent (Barcelona, 1954), referència inevitable en tots dos i, sens dubte, el jazzista català més internacional. Va formar part de la primera línia de la música laietana amb Música Urbana, abans de posar el seu baix en el millor flamenc, de Paco de Lucía a Camarón de la Isla, i en el millor jazz internacional, de Chick Corea a Miles Davis. Ara ha publicat dos cedés (un acompanyat d’un devedé) amb els seus treballs recents més personals: Vida i Agüita que corre revisited(tots dos a Bebyne).

Pregunta. El seu últim disc data del 2012. A què es deu una espera tan llarga?

Resposta. Sempre he trigat molt. Abans de l’enregistrament, primer has de compondre els temes, que t’agradin prou i que estiguin una mica rodats en directe. I compondre vol un temps.

P. Doncs al món del pop rock cal treure un disc a l’any, i es graven sempre abans de les gires per no desvelar els temes...

R. En aquests circuits es viu de les tendències. La música que jo faig és atemporal. Aquests discos podrien haver sortit fa uns anys o d’aquí uns anys, i seria el mateix. No he tingut mai en compte modes o tendències.

P. Com defineix la seva música?

R. No ho sé. La música que fa cadascú és el resultat de tot el que du a la motxilla, tot el que l’ha marcat. En el meu cas, ha estat ser al costat de Paco de Lucía 21 anys. Vulguis o no, quan faig un tema sempre surt una mica de Paco, però també de Joan Albert Amargós, Jorge Pardo, Kitflus... la gent que m’ha marcat.

P. Però treure dos discos i un devedé quan, precisament, no es venen discos...

R. Hi ha una raó. Fa poc ens va deixar Roger Blavia, el bateria de tots els meus projectes personals. He volgut treure tot el que tenia gravat amb ell com un homenatge.

P. Pocs dies després d’aparèixer, Vida ja es podia descarregar gratis en algun web pirata...

R. Sí? Ni idea, visc als núvols... Si és així, és que anem de cul, això no està prou controlat. A mi se m’escapa de les mans. Qui vengui molts discos ho ha de notar molt, però jo el que he guanyat sempre amb els meus discos ha estat anecdòtic. No he viscut mai dels discos, ni jo ni la gent que està al meu voltant al món del jazz i del flamenc. Però si ha d’arribar a la gent fent el treball gratis...

A Paco de Lucía li agradava més tocar a l’estranger, aquí tenia la sensació que cada actuació era un examen”

P. Si els discos no donen diners, de què viu un músic de jazz o flamenc?

R. Es pot viure de les actuacions, però va per èpoques. La fórmula és tenir diverses canyes. I així vas fent. El que és horrorós és el que es paga en els clubs: és increïble que s’estigui caient tan baix. Hi ha músics que toquen per 50 euros. Si s’acostuma tothom al fet que amb 50 euros el músic ja queda satisfet, qui en pagarà més?

P. I qui en té la culpa? El músic per acceptar-ho, l’organitzador per explotar el músic o el públic per no voler pagar més?

R. És una mescla de les tres coses. Sempre m’ha fet ràbia quan algú es queixa per pagar 30 euros per una entrada, però després se’n gasta 50 en una calçotada. Què val més: una calçotada o una actuació d’una hora i mitja d’uns músics i tot el treball que hi ha darrere? No es valora la feina del músic. Quan era jove era normal que et preguntessin si a més de ser músic tenies alguna feina. Molta gent tenia la sensació que els músics ens ho passàvem pipa i, a més, volíem cobrar.

P. Ha actuat en els locals més grans del món amb Paco de Lucía o Chick Corea. Després de fites com aquestes, com es toca davant cent persones en un local com Jamboree, on ha gravat els seus nous discos?

R. L’emoció és la mateixa. Fins i tot, en un local petit l’emoció és més intensa. Amb Paco o Chick tocàvem en grans locals que sempre s’omplien, bons viatges, bons hotels, tot magnífic... Quan vas tu amb la teva història, t’has de saber posar en el lloc que et correspon i adaptar-te. És lògic, ells omplien locals que jo no omplo. A més, als músics de jazz o flamenc ens cal de tant en tant tocar en llocs en què tinguis la gent a dos pams.

P. Canvia la resposta del públic?

R. La recepció sempre és bona, per això m’estranya que hi hagi poca feina, perquè quan fem un bolo la gent surt sempre entusiasmada. Això nostre és un ofici, però té l’avantatge de ser un intercanvi d’emocions, estàs llançant una energia al públic i te la retornen amb les seves cares o els seus “Oooh, què maco!”. Es crea aquest punt de màgia; els flamencs en diuen duende; els jazzistes, feeling... Jo en dic emoció o màgia. És un ofici que es transforma en una cosa més espiritual, és un art, però en el fons és l’ofici de transmetre emoció. Si amb el teu instrument ets capaç de transmetre aquesta emoció, per a tu és una teràpia, però també ho és pel que ho escolta i veus que estàs fent una bona tasca i, després d’un bolo, te’n vas a dormir més content que unes pasqües.

P. Com arriba un músic barceloní a convertir-se en un puntal del flamenc actual?

R. Això sona molt fort... No, les circumstàncies m’han portat sempre als llocs on he estat. Per exemple, toco el baix amb pua perquè volia tocar la guitarra i vaig pensar que el baix seria més fàcil pel fet de tenir quatre cordes. Copiava Clapton o Hendrix, volia fer amb el baix el que feia un guitarrista. Gràcies a això vaig arribar a asseure’m al costat de Paco de Lucía amb el baix molt a prop de la guitarra, no per fer-li un acompanyament sinó per casar-me amb ell. El primer dia vaig veure que hi havia un camí per córrer en aquell terreny, i han estat més de 20 anys!

P. Acceptava Paco, educat en el flamenc ortodox, els instruments elèctrics?

R. Va ser molt valent. Va tenir la inquietud i la valentia de tirar endavant perquè li venia de gust investigar. Paco tenia una gran tècnica, però també les ganes de fer coses noves. Va ser una arma de doble tall, tot això a ell li representava un turment perquè cada disc havia de ser una lliçó. Els passa als millors i no els tinc enveja: no vull ser el millor del món, perquè cada cosa que fas és una lliçó magistral per a tots. A Paco li agradava més tocar a l’estranger, aquí tenia la sensació que cada actuació era un examen. Deia: “Vindran tots els guitarristes a veure si fico la pota”. A mi no em ve a veure ningú a veure si la cago.

P. Amb Chick Corea era diferent?

R. Amb Chick tot és molt més seriós, amb Paco era més familiar. Treballar amb en Paco va ser com fer-ho en una família durant molts anys: Ramón de Algeciras no era solament el germà gran de Paco, era el germà gran de tots nosaltres, era un ambient molt fora del normal. Vaig començar a tocar amb Chick el 1982 i vam acabar aquella gira amb Paco. Quan em pregunten quina gira recordo més, sempre és aquella, perquè jo era allà entre les dues torres i, d’alguna manera, una mica fent de pont entre ells.

P. Tampoc s’ha d’oblidar que ha estat l’únic músic hispà que ha tocat i gravat amb Miles Davis.

R. Tocar amb Miles i que, en acabar, fos l’únic músic al qual va saludar és com un somni, ho tinc en un núvol. Sort que d’això hi ha un disc i un vídeo, si no pensaria que havia estat un somni. Me’l va presentar Quincy Jones: com si et toqués una vareta màgica.

P. Té futur, la música no comercial?

R. Jo estic a l’expectativa, com sempre. Diuen que estem en crisi, però jo sempre he estat en crisi: mires enrere i no veus que hi hagi hagut una època d’eufòria. Ara es parla de la crisi social, però si estàs pensant en la música, no estàs pensant en les notícies del Telenotícies. Els músics vivim en un altre món. La meva filla, des de petitona, ja em deia: “Papa, estàs empanat”. És com una forma no de fugir, però d’estar en un altre pla.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >