Selecciona Edició
Connecta’t

Irene Solà guanya el Llibres Anagrama de novel·la amb una fantasia rural

'Canto jo i la muntanya balla' és la segona novel·la de la jove escriptora barcelonina

L'escriptora Irene Solà.
L'escriptora Irene Solà.

Parlen les persones, és clar, explicant el seu dia a dia, però també s’hi entreveuen els seus somnis i anhels, barrejat tot en una realitat irreal de rerefons màgic que reforcen les veus de nimfes d’aigua, fantasmes, bolets, gossos i cabirols. Aquest és el marc de Canto jo i la muntanya balla, segona novel·la de la jove barcelonina Irene Solà, amb la qual ha obtingut el quart premi Llibres Anagrama, que convoca aquesta editorial, dotat amb 6.000 euros.

La vitalitat, la naturalitat i les ganes de viure que ja desprenia Els dics, elogiat debut en el gènere de Solà (Malla, Osona, 1990), reapareixen en aquesta obra, ambientada en una zona muntanyenca i fronterera, indefinida entre Camprodon i Prats de Molló. Aquí, entre àrees boscoses i llegendes, arriba la mort del Domènec, un pagès poeta que deixa una Sió cada vegada més desorientada criant tota sola la Mia i l’Hilari, en un escenari que sembla immutable, ni tan sols davant l’actitud xocant de la Dolceta, que explica, entre riallades, la terrible vella història de quatre dones penjades acusades de bruixeria…

"És una novel·la particularment coral: volia, a banda de les veus dels homes i les dones del poble, una altra perspectiva, la dels fantasmes, els núvols, les bruixes, les nimfes..., coses que no han tingut mai veu directament; volia que la muntanya parlés, expressant la brutalitat de la natura, la duresa, la inclemència, però que és capaç de proporcionar alhora l'espai i les forces per tornar, per redimir-te... La vida, que va tirant endavant", assegura Solà, amb veu entretallada i profunda. Escau a l'ambient que sembla que destil·la la novel·la, però en realitat és fruit de la llunyana connexió per internet amb Hanoi, on l'ha enxampat el premi, mentre gaudeix d'unes petites vacances en què, segons reconeix, s'està impregnant també d'històries locals i de l'imaginari popular: "Tot és aliment literari", apunta. Aquest viatge, però, farà que la novel·la no arribi a les llibreries fins al maig, coincidint llavors amb la seva traducció al castellà.

Aquesta "polifonia" buscada, que dona a l'obra, segons l'autora, moments de "tons molt diferents, lúdics i irònics a estones i transcendentals i foscos en altres", es reflecteix en el títol, ja que "aquesta vibració de les diverses veus és la que fa ballar la muntanya, és també el reflex del poder de la paraula i la literatura", assegura l'autora, que admet que en el substrat de la novel·la hi ha tradicions orals i escrites d'una zona que coneix, però sobre la qual també ha fet recerca. I llavors, també hi ha lectures com el Canigó, de Jacint Verdaguer, la Mercè Rodoreda última de La mort i la primavera, o Víctor Català ("l'he llegit molt, la tinc sempre a prop"). Aquests dos últims noms ja havien estat detectats per la membre del jurat Mita Casacuberta, que destaca de la novel·la, a més de la tradició d'un "mal anomenat ruralisme", la seva creació "a partir de textures molt diverses, demostrant que amb una llengua poètica es pot parlar del mal". De fet, a l'obra, segons revela l'autora, hi ha dues morts: la inopinada, del Domènec, tocat per un llampec que descarreguen uns núvols que parlen i juguen alliberant la seva panxa plena, i la del seu fill Hilari, al cap de 20 anys, en un accident de caça.

El xoc entre ignorància i fanatisme, bellesa, imaginació i, sobretot, ganes d’explicar-se i l’ànsia de viure es tornen a combinar en el que sembla ser el nucli fundacional de la carrera literària de Solà, que ara com ara compta els seus llibres per premis. En la que ja ha deixat de ser una curiositat de la narrativa catalana recent, Solà –com en els casos d’Eva Baltasar o de Josep Pedrals– té els seus orígens literaris en la poesia. Membre de la que ja s’ha batejat com la “generació poètica del tercer mil·lenni”, aquesta llicenciada en Belles Arts i màster en Literatura, Cinema i Cultura Visual per la Universitat de Sussex va rebre el 2012 el premi Amadeu Oller pel poemari Bèstia. Cinc anys després obtenia el Documenta per la seva primera novel·la, Els dics.

Solà ha estat escriptora resident als Estats Units, en la que sembla ser, a més de la joventut i un estil i un lèxic literari en català més fresc, una constant en bona part dels guanyadors del Llibres Anagrama, que fins avui ha reconegut Albert Forns (Jambalaia, 2016), Tina Vallès (La memòria de l’arbre, 2017) i Llucia Ramis (Les possessions, 2018).

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ