Un respir per a joves migrants

És una casa gran, de colors clars i amb una façana ampla. Després de passar el reixat, una font buida, envoltada de pedres blanques i arbres petits, dona la benvinguda. A dins, en una de les sales, Rafael Engual xerra animat amb la desena de nois que l’envolten. A aquest veí de Santa Coloma Queralt (Tarragona) li agrada passar tres o quatre tardes a la setmana amb els nous inquilins del poble. “Estic relaxat amb ells i no em costa res. El que necessiten és xerrar i si puc ser útil, perfecte”, afirma aquest jubilat.

Youseff Elegueddari té 17 anys. S’està adaptant. Preferiria viure a Barcelona, tot i que aquí se sent acollit. “Mai havia viscut en un lloc tan fred”, afirma. L’últim: tornar al Marroc. D’allà va sortir en pastera, en un viatge feixuc de 12 hores, després de pagar 1.500 euros, amb una part dels seus estalvis i els dels seus pares.

Elegueddari somia a ser cuiner. De moment, estudia català, castellà i matemàtiques en aquesta antiga casa d’una ordre religiosa. És el centre Sirius, on viu amb 24 menors estrangers no acompanyats més, sota la tutela de la Direcció General d’Atenció a la Infància (DGAIA) de la Generalitat. Fins al 30 de novembre del 2018 van arribar a Catalunya 3.456 joves, més del doble que els 1.489 del 2017.

L’arribada de 25 joves estrangers a un municipi de 2.695 habitants a l’octubre passat no va agradar als més recelosos. Santa Coloma de Queralt pertany a la comarca de la Conca de Barberà i està situat de manera gairebé equidistant de Montblanc, Tàrrega, Igualada i Vilafranca del Penedès. “Aquí són els moros, no els àrabs, tot i que la gent ja comença a veure que són criatures normals, que no roben res”, comenta el voluntari Engual. L’alcalde, Magí Trullols, està content. Té la “satisfacció” que el poble “els ha acceptat” i espera que, en un futur, puguin fer “tasques” en el municipi i així pugui aconseguir que hi hagi una “compensació i es vegin implicats i útils per a la població”.

Mohamed Beljahha (16 anys) vol ser mecànic. “Al Marroc tots volen venir a Espanya”, diu. A la residència per a gent gran estan d’aniversari. Beljahha somriu tímidament mentre una dona intenta treure’l a ballar. D’altres vegades juguen al bingo amb els residents i els acompanyen en alguns dels seus passejos empenyent les cadires de rodes.

El poble s’esforça a integrar els nois en la seva vida quotidiana. Surten amb el grup excursionista, juguen a futbol i també a bàsquet. Un dia a la setmana juguen a la pista amb l’equip local. “Estan contentíssims de sortir del centre una hora i esplaiar-se”, comenta Núria Mollarat, entrenadora de bàsquet femení.

Avui, l’ambient està enrarit i una mica trist, perquè un company ha abandonat el centre, després de complir la majoria d’edat. Un petit canvi en la seva rutina, explica la seva directora, Glòria Feliu, els desestabilitza. Ho nota en les seves lliçons de català la professora Aida Vallès, que coneix els alts i baixos emocionals d’aquests adolescents, lluny de casa seva. “Al final la seva prioritat és treballar, tenir papers”, observa. “Necessiten enviar diners a casa seva. Ho tenen gravat a foc al cervell. Sembla malaltís, però és per l’única cosa que es posen nerviosos”, apunta Engual, que ajuda els nois a “esplaiar-se”.

Com la resta, Elegeddari s’esperava “coses millors” a Espanya; trobar feina i començar una nova vida amb més rapidesa. Els educadors aprofiten el temps que estan tutelats —de vegades, uns mesos— perquè s’expressin en català i en castellà. És fonamental perquè continuïn formant-se i puguin accedir al món laboral.

“Han passat de nens a adults i no acaben d’assimilar-ho”, explica Engual, que els ajuda a fer els deures. Per Nadal, van rebre per sorpresa la visita del Pare Noel i els va regalar pilotes, raquetes de tennis i jocs de taula. També capells de llana que van teixir les jubilades del poble.

Alguns nois es desplacen sovint a casa d’Anna Tarragó, biòloga i mestra jubilada. Xerren de música, riuen, passen l’estona. Deu anys enrere, aquesta veïna va ajudar els immigrants marroquins a trobar feina a les fàbriques. Ara, el municipi no pot oferir a aquesta nova generació d’immigrants el feina que demanen, tot i que sí que els pot oferir una mínima estabilitat, un punt i seguit en les seves vides, una pausa. Al soterrani de Tarragó un jove toca la bateria i mentrestant un altre rapeja en àrab, i entre les quatre parets retrunyen els sons del concert improvisat.