Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Els invisibles del traster

La decisió d’alguns jutjats de Barcelona d’ordenar desnonaments sense fixar la data i l’hora impedeix que s’organitzi la solidaritat amb els afectats i els condemna a la invisibilitat

Roda de premsa aquesta setmana de la plataforma Prou Desnonaments Oberts.
Roda de premsa aquesta setmana de la plataforma Prou Desnonaments Oberts.

Si estàs pensant a viure en un traster, et recomanem que canviïs d’idea. Els inconvenients són innombrables i el seu ús està clarament definit per la legislació vigent”. És a dir, no es pot. Amb aquesta amigable recomanació conclou l’escrit que hi ha a la pàgina web de l’empresa Gobalbox de lloguer d’espais d’emmagatzematge. Ells saben molt bé de què estan parlant. En una societat en la qual la maquinària dels desnonaments treballa a tota marxa, la deriva que va de perdre l’ocupació a perdre la casa pot acabar, amb sort, en un traster. Hi ha gent que viu en un traster. I gent que està pensant a llogar-ne un com a solució d’emergència a una situació límit. Viure en un traster pot ser una mesura temporal, però també l’avantsala de viure al carrer. Molts dels sensesostre van pensar, la primera nit que van dormir al carrer, que seria una cosa temporal. “Com a màxim una setmana”, repetia un home que havia perdut la casa i la família a causa de l’alcohol quan un dels voluntaris d’Arrels se li va apropar.

Quanta gent viu en aquests moments en un traster? No ho sabem. Però fa uns dies hem conegut el perfil d’una d’aquestes persones que entren sigil·loses i tanquen la porta ràpidament perquè no se sàpiga que viu en un guardamobles. Rosario Planas és una dona de València de 66 anys que va acabar vivint en un traster amb el seu fill discapacitat. Cuidava gent gran i guanyava prou per anar fent però es va trencar el turmell i es va quedar sense feina. Amb els 380 euros que cobrava el seu fill per la discapacitat i els 366 que rebia ella per cuidar-lo podia pagar els 370 euros de lloguer del pis en què vivien, però només li quedaven 50 euros per menjar. Just el que costava llogar un traster de 5 m2. Aquestes són les dades de l’economia dels exclosos.

A Barcelona es produeixen més de 4.000 desnonaments cada any, el 84% dels quals per impagament del lloguer. Hi ha més de 30.000 persones en la llista d’espera de l’Ajuntament per a un habitatge social. El degoteig de procediments judicials no s’atura, en una imatge que es mimetitza amb el paisatge social de la ciutat com una cosa tan quotidiana com inevitable. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) prova de lluitar contra la idea de fatalitat, com si els procediments fossin les rèpliques imprevisibles d’un sisme inevitable. Cada vegada que el desnonament afecta una persona malalta, d’avançada edat, amb menors al seu càrrec i que no disposa d’un lloc alternatiu on viure, actuen per impedir-ho. Amb això els activista de la PAH persegueixen un doble objectiu: teixir una malla de solidaritat que permeti preservar tant com sigui possible l’autoestima dels afectats i, tan important com l’anterior, fer visible una realitat que incomoda els poders públics.

Ara es troben amb el fet que la mateixa Administració de Justícia maniobra per tornar-los a la invisibilitat. Des de fa uns mesos alguns jutjats de Barcelona dicten l’ordre de desallotjament sense fixar una data i una hora per al desnonament. Són els anomenats desnonaments oberts. Sense la data i l’hora, és impossible organitzar la solidaritat. S’ha acabat la resistència. D’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol. Però la justícia és la primera que ha de complir la llei. Els activistes de la PAH i del moviment veïnal consideren que els desnonaments oberts no només vulneren l’actual normativa sinó que també priven els afectats del dret a una tutela judicial efectiva.

Què guanya l’administració de justícia impedint que aflorin les disfuncions d’un sistema econòmic i polític incapaç de garantir el dret a l’habitatge? Els jutjats que han ideat aquesta maniobra no són conscients, segurament, que té moltes implicacions. Amb la execució freda d’una justícia cega i insensible, el sistema pot perdre la seva darrera caixa de reclutament. Els afectats, els que pateixen els rigors del darrer esglaó social, se senten expulsats, ignorats. No es consideren tractats com a ciutadans de ple dret.

Si els poders públics els ignoren i proven de sepultar-los sota una llosa d’invisibilitat, si proven d’arrabassar-los l’única cosa que tenen, que és la solidaritat dels altres, quins incentius els queda per creure en el sistema polític? Si les vies convencionals de protesta no serveixen per fer prosperar la seva causa, pot ser que cada vegada més exclosos arribin a la conclusió que només alterant el fonament del sistema, que és l’ordre, aquest reaccionarà. Quina dosi d’això hi ha en l’explosió de les armilles grogues a França?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >