Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La crisi de l’home unidimensional

La por és la principal amenaça per a la societat democràtica. La dreta la fomenta, l'esquerra l'ha de combatre i ha de despertar en els ciutadans la seva condició pluridimensional

El líder nacional de Vox, Santiago Abascal.
El líder nacional de Vox, Santiago Abascal. EFE

“Estic molt emprenyat perquè treballo per res”, Anthony Richard, 28 anys. “No s'entén cap on anem”, Marc-Antoine Ponelle, 23 anys. Són frases de dos manifestants dels armilles grogues francesos, recollides per Philosophie Magazine, summament representatives de la crisi europea actual. El treball ha estat el lloc comú de totes les ideologies de la modernitat, potser amb l'excepció de l'anarquisme. Feixistes, conservadors, liberals, socialdemòcrates, comunistes, amb totes les seves fórmules i variants, han promès sempre la redempció pel treball. Condemnats a treballar per la sanció divina del pecat original, aquest càstig es convertia, durant el llarg procés de construcció del capitalisme, en la via de realització personal. En la nostra cultura, la feina és el principal element d'identitat dels humans, i és que després del cognom sempre apareix la professió. És l'home en una sola dimensió.

Quan la feina falla, la societat trontolla. Els ciutadans dubten de si mateixos: quin sentit té la meva vida si treballo per res? Descobreixen que les institucions no tenen res per oferir-los i no se senten representats. No saben on van. L'última gran promesa del capitalisme va ser la redempció individual en una economia que pretenia liquidar qualsevol noció de límits. Quan l'edifici va caure, el 2008, la meitat de la societat es va trobar en la intempèrie. I les democràcies liberals van evidenciar la seva impotència. Aviat van ressuscitar les velles promeses d'enquadrament i submissió.

El punt en què més fàcilment s'han posat d'acord Vox i el PP ha estat en el d'abaixar els impostos: patrimoni, successions, donacions i IRPF, és a dir, beneficiar els qui tenen més, reduir els recursos públics en un moment en què són fonamentals les polítiques redistributives en una societat en què s'està arribant a uns llindars de desigualtat que poden obrir la porta a l'autoritarisme. En realitat, d'això es tracta. Quan es diu que la crisi del PP és fruit de l'escàs pols ideològic de Rajoy, quan s'apel·la a la recuperació de valors fonamentals de la dreta —aquells que negaven i neguen drets conquerits en llargues lluites, encara inacabades— el que s'està buscant simplement és la recuperació de creences i fantasmes que la societat havia deixat feliçment enrere: l'exaltació patriòtica, la doctrina familiar de l'Església, l'estigmatització de la diferència, explicant que aquestes banderes de reclutament, per absurdes que siguin, serveixin per enquadrar el personal.

La ciutadania demana reconeixement i se li respon amb les figures de la por, que és la més eficaç forma d'alienació. La ciutadania demana expectatives de futur i se la retorna a les formes de control social del passat, consagrades al punt central de l'acord entre Vox, el PP i Ciutadans: la protecció de la família, conforme als cànons catòlics, és a dir, patriarcat i submissió. Són passarel·les orientades cap a l'autoritarisme. Davant de la crisi de la democràcia liberal, es construeixen els pilars del retorn al passat. I es projecta sobre l'esquerra la idea que deixa de banda els valors morals, que no té resposta per a les angoixes d'una ciutadania exasperada.

Sens dubte, sobre l'esquerra pesa un gir neoconservador que l'ha portat a mimetitzar-se amb la dreta i ha deixat la socialdemocràcia sense ànima. El principal problema de l'esquerra és la seva desconnexió dels grups socials que avui concentren el malestar. Els seus territoris naturals han estat l'antiga classe obrera (a través dels sindicats) i part de la burgesia il·lustrada, però avui la societat és molt més complexa. I els més abandonats no són els sectors en què l'esquerra se sent més còmoda. Hi ha cert pecat d'elitisme tant en la socialdemocràcia com en la seva esquerra. I una clara dificultat per transmetre a les classes populars les principals banderes de l'emancipació: l'ecologisme, el feminisme, la igualtat, la solidaritat.

L'esquerra només podrà avançar si sap donar una resposta als temors de la ciutadania que sigui diferent de les receptes de la dreta. La por és la principal amenaça per a la societat democràtica. La dreta la fomenta, l'esquerra l'ha de combatre i ha de despertar en els ciutadans la seva condició pluridimensional, contra les polítiques de submissió. Paradoxalment, a l'esquerra correspon salvar la gran tradició liberal, la que, en paraules de John Stuart Mill, considerava “bàsicament repugnant” la idea “d'una societat en què els únics vincles són les relacions i els sentiments que sorgeixen de l'interès pecuniari”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >