Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

La veritat del conte

Xalàmov mostra moments de crueltat vesànica, d’anorreament brutal de la humanitat del pres

La regió siberiana de Kolimà.rn
La regió siberiana de Kolimà.

Si algun gènere defineix el segle XX és la literatura concentracionària. Els camps de presoners, d’extermini, de “reeducació”, de refugiats, fruit de guerres, genocidis i polítiques de repressió sistemàtiques, travessen ominosament tot el segle, des de l’holocaust nazi fins al gulag soviètic, passant per Ruanda, Cambodja i Armènia. Sense oblidar la desgràcia dels refugiats republicans a les platges del Rosselló, el 1939, ni el present dels rohingyes o de Guantánamo, ja al nou mil·lenni.

Escriure sobre els camps és escriure contra l’oblit, desvelar l’arbitrarietat i la violència exercides de manera sàdica i massiva. Però es pot escriure sobre el Mal absolut, quan l’apogeu del progrés tècnic conviu amb l’Apocalipsi prefigurat a les trinxeres del Somme, a Hiroshima i Nagasaki? S’ha dit que l’experiència dels camps és indicible, massa traumàtica per fer-ne literatura, per escriure’n ficcions. Però el mateix Primo Levi va dir: “Escric d’allò que no sabria dir a ningú”. I després d’ell, un dels primers a reportar l’horror d’Auschwitz, no han sigut poques les obres que han configurat la “literatura dels camps”, com la va anomenar Jorge Semprún.

Aleksandr Soljenitsin, que amb Arxipèlag Gulag (1973) va denunciar mundialment els camps soviètics, no valorava prou els Relats de Kolimà de Varlam Xalàmov (1907-1982): els trobava massa “metafísics” i poc anticomunistes. Soljenitsin va patir una experiència al gulag més curta i menys dura que la de Xalàmov i en va escriure un informe d’acusació endreçat, que incloïa també molts testimonis aliens. Era un patriota rus amb un concepte decimonònic de la fe i la literatura i no entenia els relats fragmentaris de Xalàmov, gairebé cubistes en l’evocació ficcional, des de perspectives múltiples, de l’horrible realitat dels camps (“El que jo he vist, ningú no ho hauria de veure i ni tan sols de saber”). Però és precisament la mínima però necessària distància que li oferia l’aproximació vicària de la literatura —fent servir a vegades un narrador en primera persona i, d’altres, protagonistes recurrents (Krist, Andréiev), àlter egos d’ell, o no— el que va permetre que, durant gairebé dues dècades, Xalàmov fos capaç d’escriure els sis volums dels Relats de Kolimà. I és que, com llegíem en el primer, “l’escriptor ha de ser una mena d’estranger en el país sobre el qual escriu”.

La veritat del conte

RELATS DE KOLIMÀ II i III

Varlam Xalàmov
Traducció de Xènia Dyakonova i José Mateo
Días Contados
832 pàg. 25 euros

Ara es reuneixen els volums segon i tercer en un sol llibre, gruixut però manejable, de bella factura i de bon llegir gràcies a una traducció viva, ben pastada. Tots els relats estan escrits entre 1959 i 1965, excepte dos d’anteriors. El gros dels textos retrata l’època més cruel del gulag, desfermada amb les massives purgues estalinistes de 1937 (quan, com diu Xalàmov, “la paciència de l’home rus” és posada a prova “fins a l’infinit”), però també es narren episodis de la seva primera experiència penal, entre 1929 i 1932, quan encara existien algunes garanties jurídiques i la persecució d’“enemics del poble” no havia adquirit trets de paranoia. Alguns relats són més testimonials, com Oració fúnebre, que homenatja presoners que no van sobreviure, o Els cursos, que explica els vuit mesos en què Xalàmov assisteix, amb l’esperança de “tornar a convertir-me en un ésser humà”, als cursos d’infermeria que seran l’antesala de l’alliberament, amb què acaba el llibre.

L’aparença magmàtica de l’obra, amb relats que es poden llegir solts, sense un ordre cronològic, no oculta la significativa tria de determinades històries al principi i al final de cada volum, ni algunes agrupacions temàtiques. La concisió i la perspicàcia narrativa de Xalàmov ens arrapen pàgina rere pàgina, mostrant, sí, moments de crueltat vesànica, d’anorreament brutal de la humanitat dels presoners, però també, sobretot, la dignitat de les víctimes, supervivents o no. La remota regió siberiana de Kolimà, on “el fred subterrani del glaç perpetu no deixa que les pedres s’escalfin durant el dia”, esdevé l’escenari d’un exercici literari prodigiós i emocionant, que universalitza la tragèdia dels camps. Si Soljenitsin s’emmiralla en Dostoievski, Xalàmov s’entén més bé amb Kafka i la crisi civilitzatòria del segle XX. Protegint la memòria ferida amb la tècnica del relat, fregant a vegades un dolorós simbolisme poètic (com al memorable i breu L’ànec), fa gran literatura. Com diu una màxima dels camps: “I si no t’ho creus, digues que és un conte”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >