Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El patriota de Barcelona

Ha passat el que Flaubert blasmà a ‘L’educació sentimental’: el poder és dels que més menteixen i criden

Aventures amoroses a banda de Frédéric Moureau, Flaubert donà les seves idees sobre la democràcia a 'L’educació sentimental'.
Aventures amoroses a banda de Frédéric Moureau, Flaubert donà les seves idees sobre la democràcia a 'L’educació sentimental'.

L’educació sentimental (1869), última de les novel·les de Flaubert publicades en vida seva, no tracta solament dels amors errívols de Frédéric Moreau amb una dona madura, Madame Arnoux, sinó, molt especialment, de la revolució de 1848 i de les opinions de l’autor respecte als temes de la democràcia, la República, la ciutadania, el poble i el sufragi universal. Juntament amb les cartes que Flaubert va escriure a George Sand, amiga i mentora d’ell, en especial després de la tercera gran revolta francesa del XIX, la Comuna de París, aquesta novel·la resulta clau per entendre la posició reactivade Flaubert quant a l’evolució de la política a França després de 1789.

En un passatge de l’obra, Frédéric i Hussonnet, advocat, visiten en ple desordre públic un club irònicament anomenat per Flaubert “Club de l’Intelligence”, en què es despatxen a gust els revoltats a causa de l’estat de la nació i de la República de Napoleó le petit: una revolta que portaria al cop d’Estat de 1851 del parent de Bonaparte i a la fundació del Segon Imperi francès. Quan ja s’han esbravat en aquella assemblea una sèrie de revolucionaris —aquells que, fent-ne riota, Hussonnet anomena “le peuple souverain”—, el líder de la tumultuosa reunió anuncia la insòlita participació d’“un patriote de Barcelone”. A la novel·la no té nom, però sabem per investigadors que, arran de la revolució de 1848, Cabet havia presentat en un míting, davant de 6.000 camarades, un “patriota de Barcelona” que representava la democràcia espanyola. El discurs d’aquest patriota a L’educació sentimental tampoc no és cap invenció: havia estat un manifest llegit en nom del “Club Democrático Ibérico”, convidant els parisencs a un servei fúnebre en honor dels màrtirs de la “llibertat espanyola”, l’11 d’abril de 1848. El manifest va ser llegit en francès, però Flaubert, per subratllar el caràcter absurd de la sessió que està descrivint en aquestes pàgines famoses, el transcriu en mal castellà, sense accents, sens dubte segons una traducció que va demanar a algú que coneixia poc aquesta llengua: “¡Ciudadanos! Mucho aprecio el honor que me dispensais, y si grande es vuestra bondad, mayor es vuestra atencion. [...]Desde que se proclamo la Constitucion de Cadiz, ese pacto fundamental de las libertades espanolas, hasta la ultima revolucion, nuestra patria cuenta numerosos y heroicos martires”. Llavors Frédéric demana la paraula, però no li fan cas. I l’espanyol continua: “El martes proximo tendra lugar en la Iglesia de la Magdalena un servicio fúnebre...”. Aleshores una veu entre els assemblearis, que són tots francesos i no saben castellà, crida: “Això és absurd! No s’entén res de res!” i la massa exclama, com un sol home: “Fora! Al carrer!”.

L’economia narrativa de Flaubert, ja senyora, no necessitava res més per donar a entendre què succeeix, habitualment, quan la plebs es reuneix per decidir alguna cosa de política. Ningú no ha entès res, però al patriota de Barcelona això no li importa: es tracta d’arengar les masses, aquest Peuple” que Flaubert escriu sovint amb majúscula, i que Frédéric troba “sublim” però l’advocat execra. És una escena breu, però amb tots els ingredients del que l’autor de Normandia pensava sobre aquesta mena d’afers: el poble serà sempre un menor d’edat, el poble és una amalgama de gent que es troba als antípodes del ciutadà informat, el sufragi universal només servirà perquè els ximples tinguin tanta representació en un Parlament com la gent que llegeix a fons els programes electorals, i l’única forma de govern en què es podria confiar seria un “govern de mandarins”, és a dir, puntualitza sempre l’autor, no un govern dels rics, els homes amb toga o els propietaris rurals, sinó el govern dels millors. Val a dir: una aristocràcia de patent, no de títol. Recordi ara el lector que l’escena té lloc, irònicament, en un anomenat “Club de la Intel·ligència” (!).

I això és el que ha succeït a les democràcies dels dos últims segles. El sufragi començà essent censitari, masculí i aristocràtic en el sentit reduït de la paraula; però acabà, arreu, convertint-se en convocatòria universal dels majors d’edat, que era el que més esgarrifava Flaubert, home d’estudis. Han passat 170 anys des de la revolució que blasmà a la novel·la, i ara més que abans i cada cop més les democràcies es basen en una fal·làcia que espanta: figura que tots els votants estan dotats d’una suficient sobirania intel·lectual per decidir el futur d’una nació, però en realitat ocupen el poder els que més han cridat, els que menys han estat entesos, els que han pronunciat més tòpics i han dit més mentides.

Paul Valéry va dir que la democràcia era un afer que només tenia a veure amb la potència de la larinx. Ara ja sabem que la democràcia té poc a veure amb una ciutadania desvetllada, i tot, o quasi tot, amb els poders financers, la retòrica dels candidats, la propaganda als mitjans de comunicació i les xarxes socials, i la variable educació cultural i política dels ciutadans. Si Flaubert ho arriba a veure, hauria escrit una segona L’educació sentimental, o un segon Bouvard i Pècuchet, esgarrapant-se la pell i estirant-se els pocs cabells que li quedaven.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >