Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA

Amb una mica de sucre

Alcem la vista al firmament: hi ha un puntet negre que es va fent gros i se’ns acosta. Faldilles llargues, cames juntetes, taló contra taló. Una senyora descendeix del cel agafada al mànec d’un paraigua obert i, pel que sembla, té la intenció d’aterrar britànicament a casa dels Banks. L’esperen. “És ella!”, exclamen uns nens rossets des de la finestra. “És la que havíem demanat: la mainadera sense berrugues, que no ens esbronqui mai, una que canti, que tingui les galtetes rosades, molt alegre i confiada; que sàpiga fer pastissos i xiular; que ens porti a passeig i que no faci olor de naftalina!”.

Llavors una altra dona apareix a l’escena. Sense antecedents, texans elàstics i anorac negre fins als genolls. No troba la màgia ni sota les pedres: podries ser tu. De sota l’abric, treu una retallada i apunta a la senyora del paraigua obert. Al mig dels ulls. PUM. Li rebenta el cap, que, contra tot pronòstic, resulta estar ple com una magrana. Els nens baixen a veure-ho de prop. Toquen el seu cos inert amb un bastonet i, un punt afectats, es diuen que n’hauran de demanar una altra.

La dona de l’anorac negre sospira d’alleujament. Enfunda l’escopeta i es perd carrer enllà. No l’excusarem però no hi ha res com veure una persona que pensa haver posat les coses a lloc. Arribada a casa, mentre es neteja els esquitxos de sang davant del mirall, engega la ràdio. Si podia haver tingut un bri de penediment, ja no: diuen que aquella dona que ha mort, en realitat, era una mare horrible, despietada, una senyora insuportable, una malcarada de manual, racista i mal educada. Es deia Pamela Lyndon Travers, però la coneixem com “la que va escriure Mary Poppins”. O sigui: la que va escriure com havia de comportar-se una mare ideal (la mena de mare que no necessita mainaderes perquè s’està a casa amb els fills i no anant pel món fent altres coses).

“Execrable mare horrible”, diuen d’ella els tertulians. “Pobra senyora-que-va-escriure-Mary-Poppins, com es passen!”, pensa ara, sororísticament, la rabiüda de l’anorac. “Què va fer de tan gros perquè l’ataqui el patriarcat?”. Ho expliquen: va separar dos bessons en néixer. Un creixia al seu costat supercalifragilísticaespialidosament, l’altre s’enfonsava en les immundícies de Dublín (es veu que ser pobre fa més mal que tenir una mala mare). A més, la senyora Lyndon Travers els va prohibir veure’s, cosa que els va fer molt desgraciats. Que què va fer de tan gros? Convertir-se en l’antipoppins, causa eficient d’infelicitat infantil. Una madrastra esbroncadora, amb berrugues i una olor de naftalina que ho empastava tot, el seu record també. Però això potser s’oblida amb una mica de sucre, dues tones al cim de l’assumpte i tot enterrat.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >