Selecciona Edició
Connecta’t

Afaiçonar un càntir

Eloy Fernández Porta és un dels pensadors més multiorgàsmics de l’àmbit català actual.

L’afany arxivístic de l’artista Oriol Vilanova permet a Fernández Porta reflexionar sobre la saforologia.
L’afany arxivístic de l’artista Oriol Vilanova permet a Fernández Porta reflexionar sobre la saforologia.

Polígraf, omnímode i hiperactiu, Eloy Fernández Porta (Barcelona, 1974) és un dels pensadors més multiorgàsmics de l’àmbit català actual. Diguem-ne “actual” per abastar la jove producció assagística del segle XXI. I diguem “català” pel fet que radica a la Universitat Pompeu Fabra, és habitual del segell Anagrama i esporàdic en mitjans com Núvol, Rockdelux o ADesk.

Sense escarafalls, els assajos de Fernández Porta cobreixen tota mena de manifestacions de la contemporaneïtat. Tant Afterpop (2007) com Homo sampler (2008) es fixaven en els recursos que el bagatge pop proporciona als creadors. Els dos llibres, de passada, contribuïen a excavar trinxeres quan, deu anys enrere, va esclatar la guerra generacional (entre els escriptors espanyols dits nocilleros i els escriptors canònics que copaven els suplements literaris d’aleshores). Més tard, amb €®O$ (Premio Anagrama de Ensayo 2010) i amb Emociónese así (2012), va ocupar-se del flirteig del capital amb les relacions sentimentals i la interferència del mercat en les nostres emocions. És curiós, perquè ara fa un any publicava En la confidencia, i a aquest estudi del secretisme i de tot allò que s’hauria de dissimular amb la veu més baixa, l’ha seguit un assaig que explora els antípodes: l’actitud superlativa i la gesticulació exagerada que distingeix l’obra d’alguns artistes i escriptors. Això és L’art de fer-ne un gra massa. Una història cultural de la saforologia (2018), a partir de l’obra d’Oriol Vilanova. L’editorial torna a ser Anagrama, però l’expressió és catalana, perquè en Fernández Porta hi ha la voluntat de pensar el país, de buscar-li les idiosincràsies i les pessigolles que el caracteritzen.

L’ART DE FER-NE UN GRA MASSA

Eloi Fernández Porta
Anagrama
336 pàg. 16,90 euros

Preocupat per l’exageració de quilòmetre zero, ha preferit encunyar un terme legítimament nostrat: saforologia. El deriva del poeta Carles Hac Mor, qui ja ens havia advertit que, a les terres de Ponent, fer safor equival a posar en relleu una cosa, fer-li festes tot “celebrant-la expansivament”. Així, el bon saforòleg és aquell que, amb mania enciclopedista, classifica l’exaltació dels seus congèneres. Quan Fernández Porta s’hi posa, recull saforers tan notoris com Salvador Dalí, Francesc Pujols i l’autoestrella Carlos Pazos. No oblida Pau Riba, ni Miquel Obiols, ni el Quim Monzó psicodèlic (avui retractat) de L’udol del griso al caire de les clavegueres. Hi té cabuda el kitsch embafador d’Antoni Miralda i el punk “matiner” d’Oriol Tramvia. I en la generosa concepció del que anomenem “cultura catalana” (recorden l’enrenou de Frankfurt?), també hi ha lloc per al nostre Vila-Matas, esclar, i el desmesurat Nacho Vidal.

En aquest bestiari exorbitant hi destaca un personatge: anunciat al subtítol, l’artista Oriol Vilanova (Manresa, 1980) esdevé un motiu troncal del llibre. Vilanova ha estat un saforer en el seu afany arxivístic (el col·leccionisme tendeix a l’infinit); per exemple, quan a la Fundació Tàpies va omplir les parets amb 27.000 postals. És a partir de la seva obra que Fernández Porta es permet marrar cap a qüestions més o menys afins, tangencials. Vilanova és sempre un punt de partida. Així, un capítol assaja sobre els artistes que han imaginat les ruïnes del museu o bé revisa l’escena artística barcelonina, l’endèmia precària... En un altre, ataca cert barnacentrisme i, de passada, el català inamoviblement hard. Un dels capítols més lluïts, i dels més narratius també, és aquell en què una valoració lingüística sobre les tensions ciutat-camp (en el cas català, els de Can Fanga contra el rerepaís) conté les claus de l’ascens de Donald Trump. La ziga-zaga de temes és constant. Fernández Porta no para quiet. Mai no sabem quina serà la deriva següent. L’única certesa és que el to assagístic es pot perdre, en qualsevol moment, per reflectir l’oralitat menys fabriana: una secció manté el decòrum acadèmic i la següent es desinhibeix per la via de l’humor, de manera que es poden desllorigar els pensaments més abstrusos. El problema de Fernández Porta ve quan acumula massa idees en poc espai i provoca el vertigen lector. Bé, és un problema per al lector ensopit, no pas per al despert, mai per a l’hiperestimulat. No exagero gens si dic que la sinapsi millora amb la literatura augmentada de Fernández Porta.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >