Selecciona Edició
Connecta’t
ARQUITECTURA

Agonia d’arxius i col·leccions

Cap autoritat demana als gestors dels edificis d’interès de contribuir per comprar i refer fons

L’arxiu del CoAC ja podria ser, perfectament, la base per a un futur Museu de l’Arquitectura.
L’arxiu del CoAC ja podria ser, perfectament, la base per a un futur Museu de l’Arquitectura.

Si la família de l’arquitecte Josep Antoni Coderch ha decidit donar el seu arxiu al Centro de Arte Reina Sofía és una decisió a respectar. Podria ser pitjor: podria haver acabat al Centre Canadenc d’Arquitectura, i ho tindríem més complicat per anar fins allà. Així doncs, que estigui a Madrid, l’equidistant centre d’aquest país —avantatge innegable del centralisme—, és molt millor. Els arxius de molts arquitectes van al centre canadenc atrets per les possibilitats que ofereix el fet de tenir-los mantinguts, inventariats, organitzats i accessibles per a tothom qui vulgui investigar. Un arxiu no és un contenidor, és un lloc que permet estudiar sobre les obres d’arquitectura, les construïdes i les que no van veure la llum, les alterades i les enderrocades, i també sobre materials diversos: fotografies, publicacions...

L’arxiu té sentit mentre l’obra de la qual forma part tingui interès. La documentació que hi trobem permet estudiar coses i establir connexions i relacions que les obres no permeten fet totes soles. Però els arxius no tenen sentit si no formen part dels programes de recerca de les universitats, sense ajuts i beques i sense departaments que dirigeixin i orientin els seus investigadors cap a aspectes concrets d’aquests arxius. En la mesura que els investigadors consultin i treballin sobre la documentació dels arxius i realitzin recerques d’interès, aquests augmenten el seu valor i prestigi, igual que qualsevol museu basa el seu prestigi en la col·lecció sobre la qual es fonamenta i en el material que hi està dipositat. Si volen un exemple gràfic d’això, vagin a veure o a interessar-se per la col·lecció castigada del Museu de Zoologia de la Ciutadella, o preguntin on són els vaixells del Museu Marítim, o llegeixin sobre la ruïna del Museu de Geologia, tancat tot esperant que caigui i la seva desaparició sigui inevitable. Les col·leccions, a Barcelona, sembla que estan castigades per innovadors al capdavant d’alguns museus. Els museus interactius per anar a passar el diumenge amb les criatures no serveixen a aquest propòsit: per fer això serveix un programa de televisió.

Un no és expert en museografia ni en arxivística, però veu el que veu a la seva ciutat i sap que encara falta recórrer un llarg camí. La ciutat ha de voler, cuidar i interessar-se pel seu patrimoni de paper i per les seves col·leccions.

El cas de l’arxiu Coderch hauria de servir per operar un canvi radical. Quant temps fa que es parla del Museu d’Arquitectura i no s’ha fet cap pas, des de Jordi Hereu? Un arxiu com el que actualment té el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (CoAC) podria ser una peça clau per a un museu així. A la darrera ocasió que es va parlar del museu per ubicar-lo a Santa Mònica, van ser els mateixos artistes plàstics els que s’hi van oposar. No ens queixem doncs que marxin arxius com aquest, i concentrem-nos en els que tenim. Els arxius han de ser com un banc suís: solvents, estables, amb garanties i que no facin perdre valor al que hi ha dipositat. Algú creu que la situació actual ofereix alguna d’aquestes condicions? Encara es mira els museus i la cultura amb recel. El cas de l’ampliació del Macba, contraposant la salut del barri al museu i alentida des del mateix Ajuntament, n’és un exemple.

No hi ha cultura en aquest sentit. La UPC, d’on soc professor, té castigat l’arxiu de la Càtedra Gaudí a l’ETSAB sense un pressupost adequat. El rectorat sembla incapaç d’entendre el valor del patrimoni del jove Gaudí allí dipositat. Segur que si ho sabessin a Madrid, ja haurien comprat l’arxiu. L’excusa nacional és que no tenim diners i no els tenim per culpa de Madrid. El cas de Gaudí i de la seva obra és paradigmàtic, el veiem transformat en un negoci rendible pels propietaris d’una obra convertida en atracció cultural, amb cues permanents i entrades entre 15 i 21 euros. S’han preguntat algun cop, veient les milionàries cues a la Pedrera o a la Casa Batlló, per a què deuen servir els beneficis? Per alimentar la recerca i la cura dels arxius d’arquitectura d’aquest país, segur que no. ¿Alguna autoritat amb sentit d’estat els ha demanat als propietaris i gestors dels edificis d’interès arquitectònic a Barcelona que contribueixin a fer un fons per comprar arxius, cuidar-los, netejar-los i desinfectar-los i per posar en marxa beques que els estudiïn i facin augmentar l’interès pels arxius? Si no ho han fet, per què es queixen ara pel cas Coderch?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >