Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Heidegger i el nazisme

Hauria estat el filòsof ideal de nacionalsocialisme, però creien infecte qualsevol acte de pensar a fons

Heidegger, marcat amb una creu, en una reunió nazi, el 1933.
Heidegger, marcat amb una creu, en una reunió nazi, el 1933.

Ja fa temps que és damunt la taula la qüestió,molt espinosa, si Heidegger va pactar amb Hitler i el nacionalsocialisme, o no, i si això pertorba l’alta consideració en què molta gent té la seva persona i la seva filosofia. Heidegger és, certament, l’autor d’una ontologia de primeríssima categoria —llevat que la considerem un “galimaties abstracte”, com va dir Pierre Bourdieu— i d’una reconsideració de la pregunta per l’ésser que permet dibuixar l’arc amplíssim de la història de la filosofia entre els presocràtics i ell mateix. Tot plegat passant, naturalment, pel descrèdit del racionalisme cartesià, pascalià i spinozista, els empiristes anglesos per descomptat, la filosofia il·lustrada de Kant i, enmenysmesura, la romàntica de Hegel.

Però, amb el temps i amb una dosificada entrega de documents del fill del filòsof als arxius de Marbach, on es poden consultar, la figura de Heidegger ha quedat tacada per una veritat que no pot ser negligida: va acceptar el rectorat de Friburg quan Alemanya ja es decantava obertament pel règim nazi, i es va fer del partit deHitler (el NSDAP; Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany) com a condició sine qua non per ocupar aquell lloc administratiu.

Per a molts devots de Heidegger aquest punt de la seva biografia no significa cap problema ni posa en entredit la seva filosofia: potser no, potser el filòsof de la Selva Negra volia canviar radicalment la vida universitària alemanya com Wilhelmvon Humboldt ho havia fet a l’inici del segle XIX.

Però hi ha massa textos de Heidegger que demostren que va estar convençut —potser tota la vida, perquè mai no es va desdir del que havia escrit arran dels deu mesos de rectorat a Friburg, els anys 1933-1934— d’una sèrie de tesis que l’agermanen, fins a la perplexitat dels seus deixebles, amb les nècies autoritats acadèmiques i intel·lectuals del règim de Hitler.

El que més es coneixia fins fa poc era el seu discurs de presa de possessió del rectorat,  L’autoafirmació de la universitat alemanya, en què exposa quelcom més que la idea d’una universitat stricto sensu. Hi parla, per exemple, de “l’essència de la universitat alemanya”, com si el saber no fos una cosa universal imetanacional; diu que “ens mantindrem ferms en el destí alemany amb tota la urgència que cal”; i, el més simptomàtic de tot, apel·la a “la nostra existència espiritual com a poble”, afegint- i aquesta definició: “El món espiritual d’un poble (cursives de l’autor) no és una superestructura cultural, i tampoc no és un arsenal de coneixements i valors utilitzables, sinó el poder que més profundament conserva les forces de la seva raça i de la seva terra (cursives de J. L.)”. Es tracta, com saben els lectors, d’una versió del lema nazi, fonamental, Blut und Boden, és a dir, “la sang i la terra”.

Més encara: diu que cal eliminar la “llibertat acadèmica” per supeditar tot ensenyament i tota vida universitària al destí (paraula forta de tots els totalitarismes) d’Alemanya.Més encara: “Volemser nosaltres mateixos. Perquè la força jove i recent del nostre poble ja ha pres una decisió”. (D’altres totalitarismes forgen eslògans com ara: “El poblemana, el govern obeeix”; és comsi la ciutadania no triés periòdicament aquells que la representen en un parlament.)

Com s’ha dit, la generositat del fill de Heidegger, Hermann, ha permès als investigadors descobrir una quantitat sorprenent de declaracions, conferències públiques i seminaris del filòsof que fan, certament, angúnia; especialment entre 1933 i 1935. Això és el que llegireu en un llibre apassionant que s’acaba de publicar: Emmanuel Faye, Heidegger. La introducción del nazismo en la filosofía (Madrid, Akal, 2018). El llibre és lleugerament esbiaixat, però de la mateixamanera que diemque el pinyol de la filosofia de Heidegger queda inalterat quan es coneix la seva trajectòria al rectorat de Friburg, així mateix hem de reconèixer que la investigació de Faye té prou solidesa com per afirmar que Heidegger hauria estat el filòsof ideal per al pensament totalitari del nacionalsocialisme, si no fos que els corifeus de Hitler consideraven infecte qualsevol acte de pensar a fons, en qualsevol cosa. No diguem dissentir.

Un cop llegit el llibre de Faye —fill de Jean- Pierre Faye, l’autor d’un altre llibre important per a la Catalunya dels nostres dies, Los lenguajes totalitarios, Taurus, 1974—, el lector encuriosit farà bé de tornar a les pàgines del gran llibre de Heidegger, Sein und Zeit (L’Ésser i el Temps, 1927). Després de descobrir-hi un pensador d’enorme calibre i profunditat, arribarà al capítol  74 i haurà d’entomar una frase com aquesta —i totes les frases del llibre estan pensades i revisades fins a l’extenuació del filòsof i del lector—: “Si el Dasein destinal existeix, essencialment, com a estar-en-el-món, però estant-hi amb d’altres, el seu esdevenir és un esdevenir amb els altres, i queda determinat com a destí comú (Geschick). Amb aquest terme designem l’esdevenir de la comunitat, del poble”. Vet aquí una paraula mítica, “poble”, Volk, que sempre és la clau de volta per entendre els totalitarismes. Fins i tot els més tendres.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >