Selecciona Edició
Connecta’t

“Se’ns en va el Toti…”

Unes 700 persones del món editorial de Barcelona i Madrid acomiaden Claudio López Lamadrid

La parella de López Lamadrid, Ángeles González Sinde, a la sortida del tanatori.
La parella de López Lamadrid, Ángeles González Sinde, a la sortida del tanatori.

A l’editor Claudio López Lamadrid li agradava tenir cura de la relació personal, especialment amb els seus autors, “i si no hi empatitzo, inconscientment acostumo a apartar-lo del meu costat, hi deixo de treballar directament”. Li devia passar poquíssimes vegades amb els escriptors o amb qualsevol altre, tenint en compte les més de 700 persones que han desbordat l’oratori del tanatori de Sant Gervasi de Barcelona per acomiadar el director literari de Penguin Random House, mort imprevisiblement divendres a la nit als 59 anys, després d’un infart cerebral que el va agafar treballant a l'oficina.

“Déu no té calendari ni rellotge”, ha recordat en la seva homilia el sacerdot per aquesta absència a destemps de l’editor a uns assistents que desbordaven els passadissos i que en part també s’han quedat sense poder entrar. Hi havia tot el sector editorial. Tant de Barcelona (Sandra Olla, d’Acantilado/Quaderns Crema; Juan Cerezo, de Tusquets, on López Lamadrid es va estrenar com a editor; els presidents del Gremi d’Editors de Catalunya i dels Editors en Llengua Catalana, Patrici Tixis i Montse Ayats…) com de Madrid (Ofelia Grande de Andrés, de Siruela…). De veterans i competidors directes (Jesús Badenes, responsable de la divisió de Llibreries del Grup Planeta) a joves cadells ja crescuts (Aniol Rafel, d’Edicions del Periscopi; Luis Solano, de Libros del Asteoride; Eugènia Broggi, de l’Altra Editorial…). De llibreters (Lluís Morral, de Laie) a escriptors (Javier Cercas, Ignacio Martínez de Pisón…), passant per agents literaris (també de l’agència Carme Balcells). I fins i tot polítics (del ministre de Cultura, José Guirao, al socialista Miquel Iceta, passant pel tercer tinent d’alcadia de Barcelona, Jaume Asens). No s'hi ha vist la consellera de Cultura de la Generalitat, Laura Borràs, que ha anat a visitar els polítics presos a Lledoners. Hi ha enviat la delegada de Cultura a Barcelona, Àngels Torras, han assenyalat des del departament, on han recordat que “divendres ja va tuitejar el condol”.

Però no es distingien, tampoc es buscaven, procedències, ni llengües ni edats… Ni espai ni temps, com deia el capellà. Ni presències ni absències. Així ho ha constatat Borja López Lamadrid, que ha recordat la facilitat del seu germà gran per “escaquejar-se per la cara” de qualsevol acte encara fos ell qui l’organitzés; o del seu repte d’estiu, que llançava tan bon punt arribava a Comillas, la residència familiar. El de l’estiu passat va ser: “Arribes a un aeroport i a les portes automàtiques apareixen alhora quatre fills teus. Quin abraces primer?”, va plantejar potser pensant en els dos que va tenir ell de sengles matrimonis i els altres dos que ja tenia la que ha estat la seva última companya, la cineasta Ángeles González-Sinde.

“Tots sou ja d’aquesta gran família”, els ha adreçat a aquests últims la Miriam, germana de qui s’autoproclamava, ha recordat, “el preferit de la mare”. La mare en qüestió, la Carmen, també hi era, serena com tota la família, tots amb un elegant punt d’ironia i humor genètic que explicava el de l’editor. Ha estat ella la que ha fet saber que a casa li deien Toti: “Se'ns en va el Toti”, se li ha escapat abans de demanar-li que li fes un petó al pare de tots dos, mort feia tot just tres mesos.

“Al seu costat transmetia que tot sortiria bé, amb aquesta imatge seva d’invulnerabilitat, sempre fidel a si mateix en la seva fugida eterna; no deia gaire i moltes vegades tampoc se l’entenia, però era capaç d’inventar-se clàusules inexistents per no passar a butxaca un títol”, l’ha evocat en un hàbil i sentit patchwork personal i professional l’editor de Debate i Taurus, Miguel Aguilar, amb qui treballava. Una serenitat i un estar silenciosament atent als altres en què han insistit el directiu italià Riccardo Cavallero, que va arribar a ser el seu cap el 1997 a Grijalbo-Mondadori (“la seva mera presència era tranquil·litat absoluta”), i el filòleg i també jove editor Andreu Jaume, amb qui compartia poesies i, fa unes setmanes, sonates de Schubert.

En el polièdric perfil que anava forjant-se, colorit com el retrat que en va fer el dibuixant El Roto i que reposava en una banda de l’altar, Rodrigo Fresán ha assegurat que compliria l’últim mandat del seu editor d’incloure l’anècdota en un llibre, quan fa uns mesos l’escriptor va creure que s’havia mort el Claudio, confonent la notícia de la mort del seu pare. Amb ulleres fosques, en un intent potser d’amagar la tristesa de la seva ànima, l’editor i crític Ignacio Echevarría ha aprofundit en la del seu amic íntim, aquest home de “cap gros, manasses imponents, ulls blau fred, veu profunda, seductora”, tot culminat en “una presència sòlida, imponent… Crec que va posar la personalitat que li esqueia a aquesta mateixa línia física”, ha dit mentre llançava mirades al fèretre, de roure clar, rematat per un senzill cercle de roses blanques. Tenia “l’autoritat dels patriarques, la seva generositat i la seva bondat, més de la que li agradava admetre, i era protector”, ha deixat anar Echevarría, parlant d’aquest “tafaner impenitent, curiós i claustrofòbic” que, quan desapareixia, ho feia de vegades també “per refugiar-se de si mateix”.

González-Sinde ha fet honor al seu ofici i, per recordar “l’esperit viatger que feia que hagués d’entrar ni que fos a la llibreria o quiosc més petit de la Manxa”, ha enllaçat, a ritme de La mer de Charles Trenet, selfis i fotos amb els seus escriptors, amics i familiars que l’editor penjava a les xarxes socials, una seqüència que s’ha tallat com la cinta que surt per sorpresa del projector, una mica com ha estat la vida de Claudio López mateix. En acabar, per megafonia de l’oratori, la veu del xilè Raúl Zurita recitava un poema propi, Guárdame de ti, que l’editor havia recordat no feia gaire i que ha quedat immortalitzat en el recordatori. “… y [cuando] las nubes nos indiquen / que la vida se nos fue entre los dedos / guárdame todavía en ti”…

Els escassos núvols blancs, molt horitzontals, sobre l’espectacular skyline de Barcelona que s’albira des del tanatori de Sant Gervasi semblaven retre aquest record a tot “un artista de la fugida, com el seu oncle, el també editor Toni López Lamadrid”, recordava al final de l’acte el fundador d'Anagrama, Jordi Herralde, encara recreant-se gastronòmicament i intel·lectualment en les trobades que tenia cada estiu amb Claudio López Lamadrid, Echevarría i Fresán. Sí, Claudio López Lamadrid, aquest Pròsper shakesperià de poders màgics per seduir els altres, a qui el comparava Jaume, ho ha tornat a fer, sense que ningú se n’adonés: els ha convocat a tots… i se n’ha anat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ