Selecciona Edició
Connecta’t

Cinema amb un recorregut que va molt més enllà de les grans pantalles

Isaki Lacuesta i Elena Trapé, dos dels directors amb pel·lícules favorites als Gaudí 2019, comparteixen que la taquilla ja no és tan decisiva

Els cineastes Isaki Lacuesta i Elena Trapé.
Els cineastes Isaki Lacuesta i Elena Trapé.

I

Isaki Lacuesta i Elena Trapé són pràcticament coetanis, de mitjans de la dècada dels setanta, i són exponents d'una generació de cineastes catalans fruit dels primers estudis de cinema de Catalunya. Lacuesta, de la primera promoció del màster Audiovisual de la Pompeu Fabra i Trapé, de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Amb una trajectòria professional més dilatada de Lacuesta —nou llargmetratges— i més curta de Trapé —dos—, tots dos són dos dels favorits en l’onzena edició dels Premis Gaudí. Trapé amb Les distàncies, amb set nominacions, millor pel·lícula, direcció, guió, protagonista femenina, actriu secundària i muntatge; i Lacuesta amb Entre dos aguas, nominada a millor pel·lícula en llengua no catalana, direcció, guió, producció, muntatge, fotografia, música i so. La cinta de Lacuesta arriba als premis que organitza l’Acadèmia del Cinema Català amb la Concha d’Or del Festival de Sant Sebastià sota el braç i mirant de prop el capgròs dels Goya i Trapé amb les Bisnagues d'Or i Plata del festival de Màlaga per Les distàncies.

"Els Gaudí són especials perquè a diferència d'altres premis, aquests els atorguen companys de la professió i és molt bonic veure que t'aprecien i valoren", reconeix Lacuesta que amb el seu anterior llargmetratge, La propera pell, va aconseguir tres gaudís el 2016, entre altres premis a la seva producció cinematogràfica. Per Trapé, en canvi, l'experiència és completament nova: "Em fa il·lusió perquè s'ha nominat gairebé tot l'equip. Encara que reconec que per mi el més important va ser l'estrena".

Els dos estan contents del recorregut que han tingut les seves pel·lícules. "Sí que estic satisfet de com va a taquilla —es va estrenar a l'octubre i encara està en alguna cartellera— encara que soc dels que pensen que les pel·lícules tenen un recorregut molt més gran a l'exhibició a les sales, això fa anys que és així. Cal acabar amb la mentalitat de certes valoracions de la taquilla", sosté Lacuesta. Trapé apunta que Les distàncies ha estat gairebé nou setmanes als cinemes: "Per mi el més important és que tinc la sensació que la pel·lícula ha connectat amb el públic i es veurà en plataformes. No li dono especial importància a l'exhibició a les sales perquè de vegades te la jugues perquè depèn de molts factors, fins i tot del temps".

Com a exponents de les primeres generacions de cineastes que van estudiar a Catalunya creuen que el sector català té algunes virtuts i també defectes. Entre les primeres, Lacuesta assenyala que és més artesanal i personal: "Una altra de les virtuts és la diversitat que permet que surtin produccions tan diferents com la de Jursassic World —la cinquena pel·lícula de la saga que porta la signatura de J.A. Baiona—, Les distàncies o Yo la busco amb sensibilitats i gèneres molt diferents. Un defecte és el desequilibri entre homes i dones en el sector que ara està començant a corregir-se. Sí que crec que ha calgut un punt de tensió i potenciar certa discriminació positiva". Ell està acostumat a treballar amb equips amb una important presència femenina, començant per Isa Campos, amb qui comparteix direcció i guió d'algunes de les seves pel·lícules. Trapé entén que dos factors han estat determinants per visibilitzar el cinema que fan les dones: "Primer, que les escoles hagin començat a produir perquè ha ajudat a projectes dirigits per dones en aplicar criteri de gènere. I, en segon lloc, crec que la crisi ens ha facilitat les coses pel mateix masclisme de la indústria. És a dir, que calia fer cinema amb pressupostos més baixos i s'ha confiat en la mirada de la dona".

El llast de treballar amb pressupostos de crisi

Entre dos aguas, la ficció realista de dos germans de San Fernando (Cadis) als quals Lacuesta ja va escrutar a La leyenda del tiempo (2006) i als quals la vida els ha tractat bastant malament, i Les distàncies, en la qual Trapé retrata la decepció i la malenconia en una trobada de vells amics, són produccions de pressupostos modests, no més enllà de 750.000 euros. "Són pressupostos de crisi no només de Catalunya, sinó de la resta d’Espanya, on ha desaparegut la lliga mitjana", resumeix Lacuesta. Subratlla que aquesta manera de fer cinema amb recursos limitats llastra, en general, el pes de la indústria del cinema a Espanya i es nota en l'escenari internacional. El director català apunta que, a diferència del que passa als països del nostre entorn europeu, el pressupost públic per al cinema és molt baix: "Ja no dic França, sinó comparat amb Itàlia que estem en una proporció d'un a quatre. I no es tracta d'una reclamació, sinó d'una constatació". Per Trapé, probablement la falta de suport és una de les causes que un altíssim nombre d'òperes primes es quedin exactament en això. Ella ha trigat vuit anys a tancar el seu segon llargmetratge des de Blog (2010) i ara està embardissada en el guió de la que serà la seva tercera pel·lícula. Lacuesta treballa en dos projectes, una sèrie documental per Movistar i una altra pel·lícula.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >