Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La dreta espanyola a la vista d’Europa

Si no hi havia extrema dreta a Espanya era perquè estava perfectament acomodada sota el comandament d’Aznar

Manifestació antifeixista a Girona, al desembre.
Manifestació antifeixista a Girona, al desembre.

Entorn de la irrupció de Vox i la seva influència en la dreta espanyola, la premsa europea destaca tres coses: el fet en si, l’aparició de l’extrema dreta en una democràcia que no la tenia en nòmina; la radicalització del Partit Popular; i la rapidesa amb la qual la dreta ha donat carta de legitimitat a l’extrema dreta, col·locant Ciutadans en una incòmoda contradicció amb els seus aliats europeus.

Hi ha un punt d’ingenuïtat i desconeixement en la percepció europea que l’extrema dreta no existia aquí, com si el pecat franquista l’hagués condemnat per sempre. El nom fa la cosa i és cert que no hi ha hagut un partit amb rètol d’extrema dreta amb pes significatiu. La representació del franquisme en les primeres eleccions democràtiques va tenir dos caps: un en blanc i negre (Alianza Popular) i un altre en technicolor (UCD). Alianza Popular, encapçalat per Manuel Fraga, va acabar mutant en el Partit Popular, que amb la implosió d’UCD va incorporar un ampli ventall de sensibilitats liberals i conservadores per convertir-se en el gran partit de la dreta. La travessia del desert va acabar amb l’arribada al poder, de la mà de José María Aznar, el 1996.

El mèrit de l’expresident va ser integrar tota la dreta en un sol partit, condició necessària per a l’assalt al Govern. Si no hi havia extrema dreta a Espanya era perquè estava perfectament acomodada sota el comandament d’Aznar, un dels precursors de “l’il·liberalisme”: liberal sense complexos en el terreny econòmic, conservador i autoritari en la resta, disposat fins i tot a blanquejar el franquisme. Va ser amb Mariano Rajoy que el tren va perdre unitats a la mateixa velocitat amb la qual el PP es desdibuixava ideològicament i, com tots els partits sistèmics (el PP i el PSOE, en aquest cas), perdia el contacte amb la societat en un moment de grans canvis. Llavors va entrar en escena Ciutadans, que des de Catalunya va fer el salt a la política espanyola inicialment amb l’etiqueta de centrista. I l’extrema dreta, en bona part sorgida del conflicte basc, va trobar en la immigració i en la qüestió catalana els catalitzadors per irrompre. I així va créixer Vox sobre els tòpics tradicionals (el patriotisme, la moral catòlica, el patriarcat i la xenofòbia) i amb la construcció de bocs expiatoris (feministes, immigrants, independentistes) per capitalitzar el malestar general. On hi havia un partit ara n’hi ha tres.

A Europa sorprèn que el PP i Ciutadans s’aliïn a la primera amb l’extrema dreta. Certament, hi ha certa hipocresia, com exemplifica el cas francès. Allà va funcionar el cordó sanitari davant del Front Nacional i el desistiment republicà a favor del candidat més ben situat va evitar qualsevol opció electoral de l’extrema dreta, fins que la lleialtat va començar a torçar-se amb la presidència de Sarkozy, el primer que va assumir obertament part de l’agenda del lepenisme. I així va seguir en temps d’Hollande, en què Valls, com a ministre de l’Interior i primer ministre, va comprar sense rubor el discurs contra la immigració. Resultat: avui Marine Le Pen és la principal rival de Macron. A tot Europa, els progressos de l’extrema dreta han seduït moltes consciències conservadores i només han aconseguit reforçar-la. Però precisament ara, en vigílies d’unes eleccions europees transcendentals, la qüestió és especialment sensible. El front de l’extrema dreta europea, amb Orban, Salvini i Le Pen, prepara la cita electoral de maig com un assalt al poder comunitari. No és temps de concessions.

Donant per fet que el PP ha optat per la radicalització, la premsa europea posa èmfasi en els equilibris d’Albert Rivera. No hi ha res més ridícul que negar l’evidència. I l’evidència és que Ciutadans serà al Govern andalús gràcies a un acord del PP amb Vox, que el futur president andalús, Juanma Moreno, s’ha compromès a complir. Qui nega el que tothom veu només aconsegueix posar en quarantena la seva paraula.

Blanquejar Vox situa la dreta espanyola en l’onada radical conservadora. I l’experiència demostra que l’extrema dreta sempre hi surt guanyant quan se li dona legitimitat. Pablo Casado ho fa amb alegria, perquè es correspon amb el gir que ha fet el seu partit. Albert Rivera ho fa amb vergonya, però ho fa. I el seu coratge s’ha limitat a evitar una foto de família amb Vox. Així no s’atura l’extrema dreta.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >